DE LA MAR A L'ANETO
Arriba setmana santa i començo a maquinar en algun projecte d'aquells que fa temps hi ha al "tinter d'idees personals". L'Edu va a passar uns dies al camp base de la vall de Benasque i això em fa saltar el xip d'un d'aquests projectes que estava en "stand by": unir el mar que tinc a la vora de casa amb el cim més alt del Pirineu, és a dir, unir els zero metres amb els 3.404 m de l'Aneto. Fa uns anys, quan encara no practicava bicicleta de carretera, la idea era fer-ho amb la bicicleta de muntanya. La facilitat que dóna l'asfalt, però, va fer que em decidís pels pneumàtics de 25 mm. Així doncs em vaig posar a triar l'itinerari que recorreria carreteres secundàries i pistes asfaltades amb algun tram de nacional inevitable.
Preparo les alforges amb sac de dormir, aïllant, carmanyola, roba de recanvi i de muntanya, estris de recanvi i la càmera fotogràfica. Les botes, piolet i crampons les vaig deixar a l'Edu que les prendria amb la furgoneta. El dia abans de marxar poso pneumàtics més gruixuts mixtes per poder fer algun tram de pista. Tot a punt per començar.
La Marta m'acompanyava a la platja del Miracle de Tarragona, des d'on arrencava a les 8,45h del dimecres 1 d'abril. El temps, esplèndid, amb un cel ben blau i una temperatura fresqueta que convidava a pedalar, semblava que havia d'aguantar uns quants dies. Començo a donar pedalades recorrent la platja i creuant Tarragona per agafar direcció als Pallaresos, la Secuita, Vallmoll i la Masó, on m'he d'aturar per una punxada inesperada. De fet ja em va bé perquè començava a tenir una mica de gana, així que vaig aprofitar per fer un mos. El pneumàtic del darrera comença a rascar amb el quadre i m'hauré d'acostumar al sorollet que genera. Aprofito per reparar la càmera punxada i arrenco de nou cap a Picamoixons, la Riba i Vilaverd. Aquí vaig anar a buscar la carretera antiga cap a Montblanc, on hi ha algun tram de terra.
Arribo a Montblanc i la punxada m'ha fet enderrerir una mica ja que necessito una mica més de pressió per rodar millor. Paro a visitar al David Xixonenc que em regala una de les seves barretes energètiques Xixo Power. Gràcies nanu, són collonudes!! Arribo a l'Espluga de Francolí a temps per aturar-me a la botiga del GR-171, on entrava a posar més pressió al pneumàtic i a comprar una càmera de recanvi. Al posar més aire la roda del darrera comença a rascar més al quadre, amb la qual cosa vaig frenat, i només sóc a l'Espluga. Mirem de fer alguna cosa però poc es poc fer. Queda clar que no puc anar amb aquest fregament, per vàriers raons: anar frenat amb bicicleta és molt incòmode, i per altra banda el pneumàtic s'ha començat a menjar la primera capa de carboni del quadre, sense contar les 4 punxades consecutives que vaig patir de tornada a Alcover.
Davant d'aquesta situació decideixo abortar el projecte i anar a la botiga a canviar els pneumàtics. Resulta que les càmeres que portava eren massa petites pels pneumàtics massa gruixuts, i cada vegada que inflava i arreglava la punxada, la càmera petava per la vàlvula. El mateix Xavi m'anima a continuar l'endemà. Faig balanç del què suposava haver perdut gairebé una tarda i decideixo continuar l'endemà des d'on ho havia deixat.
Dijous 2 d'abril el Xavi s'ofereix per acompanyar-me a Vinaixa, des d'on arrancàvem a les 8h en direcció a l'Albi per la carretera antiga. En Xavi em va acompanyar uns km, girant cua entre l'Albi i Cervià de les Garrigues. El dia va començar molt fred, 3ºC, però el solet anava escalfant l'ambient. De totes maneres no em vaig treure les malles i la jaqueta fins ben entrat el migdia. Entro ja a una nova comarca, les Garrigues. De moment ja n'havia creuat 3: el Tarragonès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Canviava el paisatge ple d'oliveres i de grans desnivells. Passat Cervià agafava la pista asfaltada que em portaria a Castelldans en uns 14 km d'un constant puja-baixa. Entre el fred i l'ambient altiu del lloc anaven passant els km fins que, després de Castelldans, començava la frenètica baixada cap a Puigverd i Artesa de Lleida, des d'on només quedava la llarga recta que em portaria a la capital del Segrià abans de les 11h.
Animat pel bon ritme que anava portant vaig començar a fer un plantejament nou de l'etapa. Anava menjant cada 2-3 hores parant 10-15 minuts màxim. D'aquesta manera creuava Lleida i agafava direcció a Alpicat (on parava 10 minuts a comprar plàtans i xocolata amb avellana) Malpartit i la Saira per una pista asfaltada genial. Les oliveres s'havien convertit en fruiters i camps de sembrat. La sort de no tenir massa vent de cara va fer que arribés a Almacelles sobre les 13,30h, passant abans pel costat de les restes del castell de la Saira, datat del s.XI i situat en un turonet envoltat d'una fauna que em veia passar amb ulls incrèduls. Realment un paisatge sense ningú, et sents com l'últim ciclista en terres catalanes.
A Almacelles feia una tercera parada. El sol ja escalfava una mica més i em treia la jaqueta. Mirant el mapa m'anava fixant objectius de curt avast en un temps relatiu a la velocitat que portava que era d'uns 16,5 km/h. També sabia molt bé el recorregut que m'esperava per endevant, i així mentre anava devorant km vaig decidir canviar els plans inicials que giraven cap a Tamarite de Litera i Benabarre. L'opció de continuar cap a Binéfar i pujar a Graus per Fonz em va semblar molt més raonable ja que el terreny no fa tant desnivell i el paisatge de la Litera és espectacular a aquesta época de l'any. A aquesta alçada ja havia creuat les 5 comarques catalanes, del Tarragonès al Segrià. Entrava ja a Aragó!
Arribava a Binéfar sobre les 14,30h i de nou feia parada per fer un cafè i relaxar una mica les cames, que per sorpresa meva les notava massa bé. D'aquí anava a buscar la carretera de San Esteban de Litera on m'esperava la primera pujada forta després de dinar. El sol encara estava en el seu punt més cenital, i me'l mirava de reüll demanant-li que aguantés, que la seva companyia em recomfortava, i molt. Va ser mentre feia el cafè a Binéfar que em vaig començar a proposar el fet d'arribar a Benasque aquell mateix vespre.
A la zona de la Litera recorria els poblets de San Esteban, Azanuy, Fonz, Estada i Estadilla, on arribava cap a les 16,30h, sempre amb el Pirineu aragonès com a teló de fons, senzillament un espectacle. En aquest tram d'una bellesa paisatgística extraordinària em vaig acompanyar d'una mica de música. Realment hi ha una sol.litud extrema, i els únics animals que m'anaven acompanyant eren els falcons que resseguien els camps de sembrat buscant ratolins. Passo Estadilla i arribo a la nacional de Barbastro a Graus. Al migdia el trànsit no era pas dens i el voral excel.lent, així que sense massa més temps per perdre passo per l'espectacular congost d'Olvena i arribo a l'embassament de Barasona en poc més de 40 minuts. D'aquí agafava el carril bici que hi ha fins a Graus, tot un plaer ciclar per un carril tot per tu.
A Graus conflueixen el riu Ésera i el seu afluent l'Isábena, amb un pont romànic molt ben conservat i el monestir de la Vírgen de la Roca que vigila la vall des de les alçades. Nova parada per menjar una mica i realment començo a tenir clar que puc a arribar a Benasque. Queden 60 km, els que fan més pujada, per si vaig fent xino-xano crec que pot sortir bé. Em conec el terreny i sé on he d'afluixar per no carregar les cames més del compte. El sol encara llueix altiu, sembla que hagi escoltat les meves propostes amistoses...
Enfilo la carretera A-139 en direcció a Campo. Ja fa una bona estona que tinc els Pirineus nevats davant meu, des d'Ordesa fins les Maladetes, passant pel Cotiella i el Turbón. El cel blau retalla les muntanyes amb una cromacitat genial. Les meves retines ho agraeixen. Abans de Campo passava per Torre de Ésera, Morillo de Liena, Perarrúa, Besians i Santa Liestra. A Campo giro el cap i veig el massís del Turbón ben pelat de neu i penso en com trobarem la vall de Coronas per pujar a l'Aneto. La temperatura encara ronda els 18-19ºC i continuo en direcció a Seira per la N-260 ja entre muntanyes cada cop més altes i congostos altius que van tapant els rajos de sol. Després de Seira vindria el congost del Ventamillo que dóna entrada a la vall de Benasque, abans però he d'arribar a el Run i Castejón de Sos, on faig una última parada per afrontar els últims 14 km.
Són les 20h i encara hi ha claror de dia així que vaig pujant cap a Villanova, Sahún, Eriste i cap a les 20,45h arribo a l'entrada de Benasque, ja fosc i negre. La pell de gallina per haver fet 200 km amb la bici, cosa que no havia fet mai, i també perquè era la ruta que acostumàvem a fer quan érem petits per pujar a la vall. Molts records que sempre em portaven un somriure als llavis. Aviso a l'Edu que em guardin sopar i després de la foto de rigor arribo al camp base sobre les 21,10h. Missatges als companys que m'han anat animant durant tota la jornada i sobretot gràcies a una météo esplèndida i a un plantejament de jornada impecable, sobre la marxa...!
Divendres, 3 d'abril, aprofitava el matí per descansar fins l'hora de dinar. Cap a les 16,30h anàvem fins al pla de Senarta amb l'Edu, preparàvem les motxilles i començàvem a remuntar la vall de Vallivierna per la pista que recorre la vall i arriba al refugi de Pescadors. Arribàvem al refugi sobre les 19,45h. El nostre descans està garantit ja que hi ha lloc de sobres, tot i així l'Edu es donava la feinada de carretejar la tenda... Sopàvem un bon plat de pasta i sortíem a fora a gaudir de l'espectacle: la lluna plena il.luminava tota la vall i deixava una "estampa" difícil d'oblidar. Ens enfundàvem al sac cap a les 22h. La companyia del foc a terra i els tres nois que hi vam trobar valien la pena però l'endemà tocava matinar.
Dissabte, 4 d'abril, 3 dies després d'haver sortit de la platja del Miracle de Tarragona, el despertador sonava a les 5h. La nit no havia estat massa freda, però com sempre, les hores dormides no sobrepassaven les 4h efectives de son. Preparàvem una mica de tè i menjar, els crampons i piolets i una mica d'aigua. A les 5,40h sortíem per la porta del refugi. Era negre nit i vam haver de tirar de frontal una bona estona. Anàvem remuntant la vall de Corones fins al primer ibón, des d'on ens esperava una rampa infernal, que amb neu no hi ha més manera que atacar-la pel dret.
En una hora i mitja ens plantàvem al primer llac gelat de Corones, des d'on es podia veure perfectament l'ascenció al coll d'Aragüells i el mateix pic a l'esquerra de la vall. Continuàvem recte amunt fins arribar al segon llac gelat de Corones. Al voltant de les 8h i quan ja assolíem el llac per vorejar-lo es va girar un vent gèlid que baixava del coll de Corones. Aquell airada va durar una bona estona i ens vam plantejar el fet de girar cua. A mi em van començar a saltar gotes de sang pel nas, que atribueixo al reventón d'algun capilar interior. Anàvem pujant desnivell directes al coll de Corones, seguint traces ben trepitjades sense crampons. A l'alçada del coll vam haver de realitzar una petita grimpada per saltar a la banda de la glacera de l'Aneto. Abans però s'havia de superar una "rimaya" per la dreta. Deu ni do l'acumulació de neu que hi havia en aquell tram.
Saltàvem a la cara N i enllaçàvem amb la ruta normal que puja de la Renclusa. A les 10,45h arribàvem al cim del sostre del Pirineu després de 5 hores de pujada. La solitud que hi vam trobar va valdre tot el temps del món. El vent ja no era tan molest i el sol feia el seu efecte. El pas de Mahoma no va presentar cap problema en cap dels dos sentits tot i portar els crampons posats. Els metres abans d'arribar al cim anava una mica per davant.
En aquells moments en què et trobes sol enmig de la gran immensitat d'una glacera, envoltat de grans pics que coneixes personalment i pensant en els 3 dies que precedien aquella gran fita personal, vaig tenir la sensació de goig, d'invencibilitat, de poder amb tot el què es posi davant meu. Amb els ulls mig entelats de llàgrimes mirava endavant, cap al cim que m'esperava, el cim que m'havia obert les portes de la seva llar i havia permès que pogués arribar fins a ell. Aquell moment està dedicat a tots els intants en què em sento defallir, en què la injustícia de la VIDA de vegades ens acompanya sense entendre perquè. Em girava i veia al meu germà acompanyant-me a pas lent però ferm, i res em podia fer més agraït.
Aquest és el final d'una "aventura" més que feia uns anys estava dintre un "tinter", esperant la motivació del moment adequat. Satisfet per haver aguantat tants dies d'activitat forta i de què tot sortís sense cap complicació excepte el primer dia. Agraït a la météo, a la bicicleta que va aguantar i al Edu per ajudar-me amb la logística, i a tots els ànims rebuts durant la marxa. GRÀCIES!!!
Pep Ulldemolins
Del 1 al 4 d'abril del 2015