Son dos quarts de nou d’un matí força tapat quan des del bonic poblet de Pratdip, a la Ribera d’Ebre, comencem a enfilar cap a la Serra de Llaberia. El primer tram és entre bosc mediterrani, on hi destaquen un bon grapat d’espàrrecs ufanosos, que no collim, doncs ens espera una llarga caminada.

Deixem el bosc enrere, i comencem a grimpar per un paissatge  rocós, és la Cresta de la Seda, on hi trobem el primer pas equipat, quina emoció! Entre dues altes roques allargassades hi ha cadenes en forma de graons. Per aquí hem de pujar? Un mica més amunt i ja som al Cim de la Seda. Seiem a esmorzar sobre una àmplia catifa de pedra des d’on gaudim d’ unes magnífiques vistes. A un costat veiem les cingleres de Llaberia, cap a on ens dirigim, i  a l’altre una gran extensió de bosc i conreus. No gaire lluny adivinem el mar.

Les cames comencen a pesar, sobretot perquè duem un bon gruix de fang a les botes. Parem per picar quatre fruits secs i agafar forces. Baixem per la Canal del Carreter, estreta i empinada, banda i banda grans parets de roca. Cal vigilar amb les relliscades, la Rosa hi troba a faltar més trams amb cable. Seguim un caminet que passa just per sota  la cinglera, alçar els ulls és corprenedor. Després la baixada torna a ser pronunciada, se senten alguns mòbils, a quina hora vindreu a dinar? Per fi, cansats i contents veiem davant nostre les torres de Pratdip.
Com va dir el Tutu, aquesta me l’apunto.

Àngels