Desprès d'interrompre l'equipament del corredor del pilar Sud, degut al mal temps i per problemes de salut, hem aconseguit equipar definitivament el camp 3 a 7.300m.
Aquest camp es el mes laboriós d'instal.lar, ja no sols per la seva alçada si no per que  està en una  pendent de quasi 40 graus. Durant quatre hores vam tenir que picar el dur gel  per construir una  plataforma de 2 metres  per 2
metres, per poder instal.lar la tenda. Aquesta queda protegida per un esperó de roca, el qual fa que el lloc sigui ideal per fixar-la, aconseguint  que  la tenda sigui més resistent a petits allaus i possibles despreniments de roca.

Avui, dos membres que sortien del camp 2 a les 7 h. del matí i  desprès de 6 hores de dura ascensió pel corredor arriben al camp 3 per dormir-hi. Dos dies abans havia estat impossible arribar-hi per les condicions climatològiques. El fred i el vent ens obligaven a tornar al camp 2, on ens refugiaven.

Tenim instal.lada corda fixa fins a 7.800 m. Això suposa estar molt prop del camp 4 (8.100m.) i per tant de fer un atac al cim. Demà, si el temps ens ho permet s'intentarà fer una punta d'aclimatació fins al camp 4, acabant
d'equipar els últims 300m.del corredor juntament amb l'expedició Danesa. 
 

Foto: Jaume Garrosset fent una pujada

Dos membres més sortiran del camp 2 i aniran al camp 3  per aclimatar-se a aquesta alçada i, els altres dos membres han hagut de baixar al C.B. per recuperar-se.

El temps no ens es gens favorable, les prediccions son de forts vents i nevades a les tardes. Però, ens trobem que pel matí tenim unes hores de sol, les quals són aprofitades per avançar.

L'expedició està molt satisfeta i amb molts ànims desprès d'assolir aquest difícil camp, la qual cosa suposa estar més prop del cim.

Tarragona Everest Expedició.
 

Tot i que ho sabem, no deixa de ser sorprenent lo còmodes que ens trobem de nou al camp base, desprès de diversos dies en alçada. El simple matalàs de dos dits
d'espuma, relaxa els malucs adolorits de tantes nits dormint sobre el glaç.

La temperatura és més agradable. La cuina d'en Chandra, que ens va rebre amb una truita de patates i pollastre rostit per sopar, ens fa oblidar les sopes de sobre, barretes energètiques i altres "punyetes" que hem avorrit en els camps superiors. El plaer de rentar-te les mans, la cara i les dens, desprès de tants dies de no fer-ho. Les partides de "remijio" amb les cartes i el mentider amb
els daus.... Tot plegat unes condicions bàsiques per recuperar els nostres cossos, castigats, desgastats, escanyolits i recremats pel sol i fred.
 
 

Ara, la nostra ment és inquieta, cada un de nosaltres, en el seu cap dóna tombs a les seves possibilitats.  Hem treballat molt i molt de temps per arribar a aquest moment. Estem neguitosos, els dies se'ns tiren damunt, el temps continua sense ser estable. Hem apurat per avançar en unes condicions meteorològiques adverses, si més no dures. Ho tenim tot preparat però, no podrem intentar el cim si el temps no s'estabilitza. Comparem les nostres previsions meteorològiques amb les d'altres expedicions; som optimistes, sembla que la millora és real i s'apropa.

Els dies 18 o 19 intentem cim. La sobretaula del dia 9 es converteix, sense previndreu, en la reunió més intensa de l'expedició. Es palpa el neguit, motivació i mentalització. El Xavi Aymar vol baixar al poble de  Pheriche (1200 m més avall), perdre alçada 3 o 4 dies és millor remei
per la tos i afonia que no desapareix. 
 

Foto: Alpinista sortint encordat, vist des de 
l'interior de la tenda del Camp III (7250m). 

El Joan l'acompanyarà. El Jacob, ha de completar la punta d'aclimatació; necessita dormir al Camp III (7.250M) i tornar a baixar.

Ho farà amb els Danesos, companys de ruta. A més aprofitaran per mantenir la ruta, desenterrant les cordes fixes. Necessitem de 5 a 6 dies per engreixar i
recuperar-nos. Per altra banda, el mal temps ens ha retardat el calendari inicial, anem mes enllà dels permisos concedits per les respectives empreses on treballem, això ens preocupa, no volem anar a l'atur.

El Jaume exposa el pla d'intent de cim, aquest és lògic però, inevitablement tots hi posem cullerada. El Juanto posa ordre. La descripció de l'estratègia, arriba al seu punt més intens, quan el Jaume  proposa els noms dels que
protagonitzaran el primer intent. Silenci, mirades que es creuen, ... . "Jo?, Jo?, Hostia! Hostia!", diu algú, amb cara d'orgull però, amb veu dificultosa, clar símptoma de que alguna cosa l'hi ha pujat de sobta a la gola.

Tots estem d'acord amb la proposta del nostre director tècnic però, costa concretar els noms dels tres que formaran la cordada de cim. Finalment, tot queda aclarit, han de ser els més forts, física i mentalment, tots sabem qui són i no és motiu de la mínima discussió.

Així dons, si el temps acompanya, el 14 o 15 de maig sortirem del C.B i el 18 o 19 poden ser els nostres dies de cim. La cordada de cim, estarà protagonitzaran per 3 de nosaltres i un sherpa. La resta aniran un dia per darrera, per estar el més prop possible, donant recolzament i suport als companys a la baixada del cim. La complicada estratègia d'atac és lògicament flexible, per poder absorbir
canvis en la meteorologia i en l'estat físic dels alpinistes, de manera que a partir de l'inici de l'ascensió procurarem anar comunicant de forma periòdica les novetats.

LA CATALUNYA CENTRAL: Al CIM de l’EVEREST

Un combinat del alpinistes catalans, anglesos i coreans, han arribat a les 10 i 50 minuts al cim del Everest. Desprès de varis intents fallits,  per part de diferents expedicions, finalment a calgut unir forces per obrir traça fins el cim. Els manresans amb insistència, han   demostrat la seva empenta, força i tenacitat. S’han convertit en els primers que han aconseguit el cim del Everest per la vessant nepalí. Enhorabona !!!! El nostre més sincer reconeixement.
 
 
 

Del CB al CIM i tornar al CB

A nosaltres no ens agrada parlar de “Atac al Cim”, preferim parlar de “Intent de Cim”, dons si ataquem al Everest, segur que tenim totes les de perdre.

La nostra estratègia per intentar el cim, preveu 7 dies des de que sortim del C.B fins que tornem al C.B. Són 7 dies amb una mitja de 7 hores reals d’escalada diàries, entre 6000 i 9000 m d’alçada. Principalment avançarem de nit, per sort tenim bona lluna. Amb les condicions meteorològiques d’aquest any, escollir els dies de cim és quasi bé, una partida de “poker”. Nosaltres hem apostar per desprès del 18. Cal estar al Camps d’alçada i esperar que la sort, ens brindi un dia de cim.
 

Dia 17

Des de Camp Base a C II.

Horari: Sortida 5 mati. Durada 5/6 hores.
Desnivell: 1050 m
Temperatura: –10 º C  a  30 º C
Dificultat: Passar la Cascada de Gel.
Comentaris: El Camp I, és ara només un niu de material, ens el saltem per que estem aclimatats. Anem directament al Camp II.
 

Dia 18

Des de Camp II a Camp III

Horari: Sortida 5 mati. Durada 6/8 hores. 
Desnivell: 800 m
Temperatura:  –15 º C  a  35 º C
Dificultat: Desenterrar de neu la corda fixa  i remuntar-la. Inclinació 40/45º.
Comentaris: El Camp III  el camp és petit, només hi tenim una tenda de dos places. Utilitzarem, a més de la  nostra, la tenda dels danesos. El lloc és penjat i incòmode, allí només hi descansarem unes hores. 
 

Dia 19

Del Camp III al Camp IV

Horari: Sortida a les 12 de la nit. Durada 9/10 hores. 
Desnivell: 850m
Temperatura:  –20 º C  a  35 º C
Dificultat: Obrir traça en la neu fonda. Desenterrar cordes fixes i remuntar-les. Inclinació 30/40º. Espero de roca just abans d’arribar al IV. Enfrontar-nos amb la falta d’oxigen entre els 7000 i 8000 m d’alçada.
Comentaris: Hem d’arribar-hi al IV abans del migdia. Volem aprofitar la calentor a l’interior de les tendes, durant les hores de sol per descansar,  menjar alguna cosa  però, sobre tot, beure molt, hidratar-se és el més important. La principal tasca consisteix en desglaçar neu i portar l’aigua a bullir per fer infusions i sopes.
 

Dia 20

Del IV al Cim

Horari: Sortida a les 10 de la nit. Durada 12/14 hores, més 6/7 hores de baixada de tornada la IV.
Desnivell: 750m / -750m
Temperatura:  –30 º C  a  35 º C
Dificultat: Espero de roca abans d’enfilar la ruta normal. Obrir traça en la neu fonda. Superar l’esglaó de Hillary als voltants 8.800 m. 
Comentaris: L’hora màxima d’arribada al cim són les 2 de la tarda. Aquesta és l’hora límit, per damunt d’ella hem d’abandonar; o la nit se’ns tiraria damunt abans d’arribar al Camp IV. La baixada del cim al IV és el més delicat, degut al esforç i el esgotament.

Dia 21

Del Camp IV a l Camp II

Horari: Sortida, el més aviat possible. Un cop hidratats i mínimament recuperats, cal abandonar el IV i baixar ràpidament al Camp II o Camp Base Avançat. 
Durada: 6/7 hores
Desnivell: -850m
Temperatura:  –20 º C  a  35 º C
Dificultat: “Rappelar” les cordes fixes. Dependrà del estat físic dels alpinistes de cim.
Comentaris: La resta de membres, pujaran per ajudar a la baixada.

Dia 22

Del Camp II al Base

Horari: Sortida a les 9 del mati. 
Durada: 5/6 hores
Desnivell: -1050 m
Temperatura:  –15 º C  a  30 º C
Dificultat: Desgrimpar la Cascada de Glaç.
Comentaris: Baixarem tots plegats. Carregats a tope amb tot el material que puguem, per evitar pujar masses vegades a desmuntar el camps superiors.
 

Ahir dimecres, amb les primeres hores de llum, els sis alpinistes comencen l’ascensió al Camp 2 (6.400 m) passant per la cada vegada més desfeta cascada de glaç.

Avui dijous, una cordada formada per tres dels alpinistes,composta per Jaume, Jacob i Xavi Aymar, inicien a primera hora del dia l’ascens pel corredor del Pilar Sud cap al camp 3 (7.300 m), el Josep M els acompanya fins a la rimaia per si havia algú que es trobés malament i torna al Camp 2.
Una vegada allà, descansaran i s'hidrataran degut a la intensa calor que fa durant el dia. Durant la progressió diürna s’arriben a assolir unes temperatures de 40 graus a la Vall del Silenci.

La via es presenta molt segura degut a que està completament equipada fins al camp 4 (8.100 m). Resta que el bon temps ens acompanyi durant aquest últims dies.

Nota: Dia a dia anirem actualitzant aquesta informació.

Expedició Tarragona al Sostre del Mon.

Des de el Camp Base, Camp 2 i des de Tarragona s’ha rebut amb molta alegria haver pogut arribar al Camp 4.

Són les 12 de la nit i hi ha una preciosa lluna plena que il.lumina tota la paret de pujada, quan el tres membres de l´expedició inicien l’ascens des del Camp 3 (7.400 m) fins al camp 4 (8.100 m).

Surten molt animats i amb el coratge de superar l’últim tram del dificultós corredor, al final del qual hi ha el Camp 4. Tot va segons les previsions, i tenen pensat arribar-hi a les 10 del matí.

En arribar als 7.500 m van començar a alentir el pas, una neu fonda, que els arriba fins als genolls, dificulta enormement la progressió. Es la primera expedició que puja aquest corredor aquest any. Van haver d’obrir 600 m. en desnivell de traça, el cansament es va acumulant i el Sol comença a escalfar violentament.

Al final, després de 5 hores més, respecte a la previsió inicial, arriben al Camp 4, molt cansats però molt contents i animats després de superar la dura ascensió.
 

Ara descansen i beuen tot el líquid que poden, per intentar restablir tots els líquids perduts, degut a la sequedat de l’ambient, per l’esforç físic i per les grans temperatures assolides durant el dia.

Aquesta nit tenen previst sortir a las 22 h per fer l'intent d’atac al cim per l’aresta SE, i si el temps i les forces ens acompanyen, a primera hora del matí del dissabte, possiblement Tarragona estigui al sostre del món.

Expedició Tarragona Everest 2000
divendres, 19 / maig / 2000
 

A les 23:15 h  Jaume Garrosset, Jacob Salvadó, Xavi Aymar, i els sherpes Ang Pasang i Thugtan, abandonen la tenda del Camp IV ubicada a  8.100 m a la sortida del corredor del Pilar Sud.

A l’una de la matinada, Jaume, es veu obligat a recular. El seu regulador d’oxigen s’ha congelat, el baròmetre tan aviat marca que l’ampolla esta a 15 mPa (meitat), com 30 mPa (Plena), com 0 mPa, pujar en aquestes condicions és una bogeria.

Poc desprès, els dos xerpes també emprenen el camí de tornada ja que es queixen de molt fred als peus.

Els que estem en els camps inferiors, hem passat tota la nit aferrats a les emissores, pendents de cada nova comunicació. Cada cop que la cordada de cim connecta, és per informar d’un nou problema però, sempre, els que queden, continuen avançant amb un convenciment esperançador.
 

Els dos companys van avançant lentament, són conscients d’aquest fet i tiren amunt amb la seguretat que la baixada és força segura i ràpida perquè està equipada amb corda fixa. 
Durant la progressió  Xavi A. també pateix alguns problemes amb el regulador, però aconsegueix superar-los. 
Son les 10 del mati, Jacob Salvador mesura les seves forces, la neu és fonda, potser en té prou per arribar al cim però, no per desprès baixar. El retard en l’horari a conseqüència dels problemes amb el regulador del Jaume i l’abandó dels sherpes tampoc l’animen a continuar. 

La veu del Xavi per radio ens provoca un nou esglai: “Tenim un nou problema ..., el Jacob vol baixar i jo vull pujar .... Que fem?”. Les emissores queden mudes per una llarga estona, tots sabem perfectament el que diu el “manual del bon muntanyenc”. Xavi no pot continuar sol, i ell ho sap. Novament la veu del Xavi trenca el silenci, “Jo estic bé, hem sento fort, i vaig pujant molt tranquil, millor que no pas ahir. El Jacob es quedarà aquí esperant a que baixi. Hem donarà suport a la baixada. Deixeu-me que ho intenti ...”. Els seus arguments son convincents, se’l sent convençut i segur de les seves possibilitats. A més ..., i si fa cim?. Els nostres caps ens diuen que baixin però, el cor ens demana que continuï. Joanto busca el consens de tots el companys, Josep M i Xavi en el Camp II i Jaume el Camp IV; és una decisió molt delicada. Per la radio la veu del Jacob intervé, “Jo estic bé, no fa fred, puc aguantar, esperaré aquí fins que baixi, li donaré suport. L’he fet prometre dues coses: recular abans de les dues i que si torna a tenir problemes amb l’oxigen, que plegui.”   Finalment Joanto, pitja el  boto de la radio, “Ok. Ok. Xavi. Intenta-ho, pots continuar. Comunica a cada hora en punt. Si veus que es complica, o que tens qualsevol problema, avall. L’hora límit són les 2 de la tarda, siguis on siguis hauràs de girar cua i baixar. D’acord?. Si us plau, para molt de compte. ” 

L’espera de una nova comunicació es fa eterna. Tenim  temps suficient per adonar-nos que el risc era massa elevat, el millor és abandonar. Però,  al arribar l’hora en punt, i sentir la veu entusiasmada del Xavi, no veiem com parar-lo, i el concedim un hora més. En una de les comunicacions, l’hi diem que baixi, i ell ens contesta  “... no hem feu aquesta “putada”, ara que soc aquí dalt “. Ens va convèncer un cop més.
 
 

S'intensifica la nevada. Xavi guanya 50 metres d’alçada cada hora. Fent un simple càlcul veiem que no arriba. D’en Jacob, no en sabem res, no té radio, fa hores que està sol a 8.600 m,  assegut en el que diuen “el balco”; pot quedar-se adormit com a conseqüència del fred i el cansament. La situació comença a ser delicada, ratlla la temeritat, estem patint moltissim. Veiem al Joanto, assegut en una roca, amb les mans al cap, ens mira i crida plorant, “Que baixin!!!, Que baixin!!!”.

Xavi apura fins al màxim. La il·lusió i el convenciment de que pot fer-ho el porta fins el límit. Però para a temps. Ens ha promès que a les dues giraria cua; està esgotat. El vent bufa més fort i falten dues hores per trepitjar el cim, a més, encara queda superar l’esglaó de Hillary. Sap que Jacob l’està esperant, aturat, sol, i en una situació crítica. 

A l’hora en punt, la veu cansada i afònica d’en Xavi trenca l’angoixa. Ens diu “l’altímetre hem marca 8740 m, començo a baixar”. És molt difícil transmetre la sensació d’aquest moment, ningú pensa en el cim, el Xavi està bé i comença el descens. És la millor noticia, el més important. 

Pot desprès Xavi tornava a parlar, “Hem de fer un segon intent, el Jaume i el Josep M l’han de fer”. Els de baix, al·lucinem. 

Com era de suposar, també la baixada es fa eterna, sobre tot, fins que es retroben Xavi i Jacob. Recuperem la respiració al sentir la veu del Jacob. Aguantar 6 hores sol, en mig la boira a 8600 m, esperant al seu company, és una gesta que agraïm la resta del equip. L’ajut del Jacob és determinant per a que el Xavi, amb les energies esgotades, arribi al Camp IV. 

Mentre baixen, la resta de l’equip valorem les possibilitat de llançar un segon intent aquesta mateixa nit. Des de el Camp II, parlem amb el nostres amics del l’expedició andalusa; ells estan al Camp IV, ( coll sud ), de la via normal apunt d’intentar-ho; potser ens hi  podríem unir. Ells estan encantats. També estudiem la possibilitat d’afegir-nos al intent dels nostres companys manresans, també per la via normal. Encara tenim esperances. 

L’arribada del Jacob i Xavi, amb les últimes llums, trenca amb tots el plantejaments. O potser, va ser l'excusa per trencar-los. El seu estat d’esgotament i sobre tot la temporal “ceguesa de muntanya” que l'endemà patirà el Xavi acaben amb totes les esperances. És evident que tindrem molts problemes per sortir de la muntanya. Rappelar 2000 m amb un alpinista que no hi veu des de 8100 m és un tasca difícil. Lògicament, es convertia en el principal objectiu del moment. La possibilitat de tornar a intentar el cim quedava descartada.

El dia es desperta molt dolent. Si ahir a la nit haguéssim sortit cap al cim, en un segon intent, segurament hauríem tornat a fracassar. Fa molt de vent i molt de fred. Ha estat la segona nit a 8.100 m d’alçada. Han de baixar el més rapid possible, han de sortit d’aquell lloc. No comuniquen, no sabem que passa. L’angoixa continua. 

Per fi, la veu del Jaume ens diu, “hem intentat començar a baixar, però és molt complicat, ens quedem aquí una nit més”. No entenem res, passar una nit més a 8.100 m és fora de tota lògica. Insistim en que baixin avui costi el que costi. Ara és el Xavi qui parla, “demà possiblement hi veure una mica, i serà més fàcil baixar”, la seva veu intenta transmetre tranquil·litat. El Juanto insisteix en que baixin avui, “demà podeu tenir una tempesta i encara pot ser pitjor”. Ells saben millor que nosaltres en quines condicions es troba. Ho tenen decidit. Jacob i el dos sherpes estant baixen. Jaume i Xavi es queden sols al camp IV a  8.100 m. 
 

El Camp II, desesperem i comencem a preparar una corda de rescat. És la tercera nit al camp IV, no hi ha prou menjar, s’acabarà el propà i no sabem quantes ampolles d’oxigen els queda.

Passem el dia fent seguiment de la baixada del Jacob i els sherpes, anem a esperar-los al peu del corredor. Jacob arriba esgotat, amb la respiració costosa. Ens abracem. Ja en tenim un a casa.

Demà, dos sherpes, l’Ang Passang i un de l’expedició Canadenca, sortiran de matinada per arribar fins al Camp IV, i així ajudar-los a baixar.

La comunicació per radio amb el Camp IV a primera hora del mati, ha estat colpidora. Jaume ens diu: “A les cinc del mati se’ns ha acabat l’oxigen. Fa 12 hores que no tenim res per veure, ni manera de fer líquid. Ahir a la nit, el fogonet es va incendiar dins la tenda, ple de flames el vàrem llençar muntanya avall” 

Per sort, el dia va sortir sense vent i amb sol. Tots els esperonem per a que comencin a baixar. Els informem que els dos sherpes estan pujant, i al mig dia se’ls creuaran. Jaume, ha de vestir al Xavi, equipar-lo amb l’arnés, crampons, casc, ..., per fi començan a baixar. Així ho explica el Xavi:

 “En un anterior viatge al Nepal, el meu amic Manel del Prat argumentava que tothom hauria de passar, un cop a la vida, 48 hores amb els ulls embenats. Segur que això ens faria molt més sensibles als problemes dels invidents:

El món s’acaba on t’arriben els dits, deixes quelcom a l’esquerra i ho trobes a la dreta, perds les coses i la paciència; sense una persona de confiança al costat, quelcom tant senzill com saber l’hora, o orinar sense fer un desgavell, esdevé missió impossible...

 Potser el millor plantejament seria tancar-se un cap de setmana amb la relativa seguretat de la llar i provar-ho. No és recomanable començar l’experiment a 8100 metres en una gèlida tenda de campanya, instal·lada en una repiseta. Sobretot, si aquell dia et cal despenjar-te per un corredor de neu i roca a través de dos mil metres de cordes glaçades. 

Sort en tindràs si t’acompanya el Jaume, el més experimentat alpinista del grup tarragoní. Privat del luxe de la llum, amb les hores el cansament s’ajunta amb la desorientació i les percececions esdevenen irreals. 

Malinterpretar una simple indicació implica “volar”. Mentre caus no saps si serà un pam o uns metres, o si t’ensorraràs a la neu o et menjaràs un roc abans que la corda es tensi de nou. El “Lazarillo de Tormes” et ve a la memòria i els acudits de la ONCE ja no et fan tanta gràcia. Per acabar-ho d’adobar tres petits allaus ens amenitzen el viatge. Per sort, només són petites purgues producte de les nevades de la nit anterior. Finalment arribem a la “rimaia”, a ensopegades surto al pla del camp base avançat. Sento cridar als companys que ens esperen. Algú m’abraça massa efusivament. L’última sensació forta del dia: una llàgrima em regalima per la galta..., no és meva.”
 
 
 

Jacob, Josep M i Xavi López, baixen al Base. La resta es queda un dia més per descansar, i que el Xavi recuperi o millori la vista.

De matinada han sortit del C II, Jaume, Joanto i Xavi, enfilen la Vall del Silenci, desprès la Cascada de glaç. Aprofiten que encara no hi ha molta llum. el Xavi A. ja obre els ulls, hi pot veure (“com si portessis unes ulleres molt, però molt entelades”)
 

Ara som al Camp Base, tots físicament bé. Contents i Tristos. Amb quelcom de ràbia, per 100 metres.

Apreciats amics aquí estem. De fet escrivim per dir-vos això. Fa tres dies que aquí estem esperant que s'escampi la boira i poguem finalment enlairar-nos cap a Kathmandú. Si Buda vol noasltres volrarem. Fem vida de militar, ens llevem molt d'hora i no fem res en tot el dia. Un passeig matutí a l'aeroport i sis horetes mirant el cel. Si encenen un generador tots comencem a veure helicopters per tot arreu. A la tarda un passaeig vesperti i sis horetes mirant les parets da l'hotelet. Un ritme frenètic. Estrem esgotats. 
 S'on les 10:00 AM i el cel no pot ser mes gris. Ens diuen que l'helicopter està en "stand by" (com nosaltres) però ell a Kathmandú i nosaltre aquí.
 
A la pista el màxim moviment és un remat de iacs, en aquets precissos instants un iac s'esforça  en perdurar l'espècie.

Seguirem informant.
Expedició Tarragona Everest, Kunjung, El Kunjungués.