El C.B. queda situat al peu de la cascada  de gel, sobre la glacera del Kumbu, damunt de la morrena. El terra és caòtic, escarpat una barreja de glaç, pedres i petits llacs gelats, en mig de grans roques i blocs de gel. Només veure'ls ja enyorem els catres de fusta dels últims dies. Per aconseguir plataformes on muntar les tendes, vam tenir que cavar en el glaç a base de pic i pala, desprès anivellar-lo amb pedres i grava, intentant que fos el més pla i llis possible, evitant que una pedra punxenca ens torturés les pròximes nits.

A l'hora de dinar, els sherpes i cuiners que també havien treballat de valent, tenien condicionada la tenda menjador i la cuina, aquesta última mereix un capítol especial que deixem per més endavant. El que sí ens importava en aquell moment era el dinar, tots estàvem expectants sobre quin seria el tipus de "ranxo" de que gaudiríem en els propers dies, doncs l'experiència d'altres expedicions no era massa positiva. Però fen honor a la veritat, els plats van ser abundants i exquisits (potser és que ja fa dies que mengem nepalí !!!). És realment sorprenent com amb una cuina de kerosé  i els pocs mitjans dels que disposen els cuiners, vam poder gaudir d'una amanida de ceba amb salsa de gust desconegut, desprès sopa d'arròs i de tercer carn de iac una mica dura, però tot plegat ens va deixar més que satisfets. En parlarem en unes setmanes.

El dia 3 el vàrem dedicar a reorganitzar el material, Xavi López comprovava l'estat dels 300 kg d'aliments  empaquetats des de Tarragona, com es normal sempre alguna cosa va petar i emmerdar la resta, tot i així dels bidons aparegueren, pernils, formatges, cafès de Jamaica, galetes de xocolata, ..., però, a no!,  no es podia tocar res, tot allò és per a quan comencem a pujar.

Xavi Aymar desplegava tot l'equip d'escalada, caragols de gel i de roca, empotradors, friends, ancores i estaques de neu, mosquetons,  2.300 m. de corda, tendes d'alçada, ...., una exposició de material nou, una col·lecció de joguines per a qualsevol alpinista. Joanto, omplia la taula de pastilles, xeringues , botelletes, i altres coses d'aquelles que porten els metges, també va comprovar l'estat de la camera hiperbàrica.

Jaume i Josep M, els més veterans..., es dedicaven a les fotografies comercials dels patrocinadors i col·laboradors, a més de filmar cada una de les situacions. D'altra banda el Joan B. i Jacob ens sorprenien amb un sofisticat sistema de plaques solars, capaces no sols d'alimentar les bateries dels ordinadors, telèfon i les dos cameres de TV3, sinó que proporcionàvem il.luminació al menjador i la cuina, i si no fos perquè el JoanTo els va parar els peus, ens posem una bombeta a cada una de les tendes dormitori.
 

A última hora de la tarda quant el sol deixa d'escalfar el C.B., la temperatura cau en picat, ens posem la millor ploma que tenim i ens refugiem a la tenda menjador. Allí en reunió per planificar els proper dies, ens rebel.lem demanant un "dia d'assumptes propis", no hem parat cap dia en 10 jornades, els mateixos dies que no ens dutxem i que portem la mateixa roba, ..., és una qüestió d'higiene i de respecte als veïns. A més tenim ganes d'obrir els "petates" personals i revisar l'equip.

Afortunadament  gràcies a les converses del Josep Maria via telèfon satèl·lit amb Joan Manel Gómez de Tinet, sembla que hem pogut esmenar alguns dels problemes per rebre i enviar e.mails, però no serà fàcil, encara que esperem fer-ho amb més regularitat.

Per la nit vàrem rebre més de 40 e.mails, que vam llegir tots amorrats a la pantalla del portàtil, va ser per nosaltres una festa cada un dels missatges de suport, però si el correu era de la "parenta" llavors el saltàvem, per llegir-los al final. Desprès cada un llegia el seu, mentre la resta quedaven pendents dels canvis de cara del lector, de quant se l'hi feia un nus a la gola, o de quant ens quedàvem amb boca bavosa quant ens parlàvem de la Laia, la Laura o el Març, els petits de casa. Desafortunadament no podem respondre com voldríem a tots el missatges, per raons d'energia i per que tampoc tenim temps, però no dubteu que els rebem i que els esperem. No deixeu d'escriure.

Avui dia 4, no ens hem sortit del sac fins que el sol tocava a la tenda, preparats per gaudir del nostre dia de "festa", la nit a estat freda (-8º dins les tendes) i molt ventada, els espetecs i cruixir de la glacera sobre el que estem, ens han despertat i sobresaltat durant la nit. La primera noticia del dia és que la nostra exclusiva dutxa no hi és, el vent l'ha ensorrat, ens veurem obligats a recorrer a la tradicional palangana, fins que Jacob pugui reconstruir els desperfectes.Ja us explicarem com ha anat el nostre dia de descans.

Demà segons la planificació, pujarem direcció del Pumori (7.160m), la intenció és arribar al seu Camp I a 5.800 m, és l'última punta d'aclimatació abans de iniciar l'escalada de la "cascada de glaç", la primera dificultat camí del Camp I de l'Everest.

La "cascada de glaç" és al final de la Vall del Silenci, allí la glacera cau i es trenca, el resultat és un guirigall de blocs gegantins de gel i esquerdes immenses, que s'han de sortejar o escalar, per tal de guanyar la part superior on va aplanant-se. Per això hem insistit tant en l'aclimatació per poder superar aquest tram amb màxima rapidesa, doncs el moviment constant de la glacera del Kumbu aconsella estar el menys temps possible a la cascada.
 

Quan  anàvem arribant al Camp Base, les nostres mirades es dirigien cap a la cascada de gel, era la primera incògnita, com seria?, l'havíem vist en dibuixos, fotografies i llibres, però res s'assemblava al que ens havíem imaginat, ..., era més gran. El problema principal d'aquest tram no és la seva dificultat tècnica, sinó el perill que comporta la caiguda de grans blocs de gel com a conseqüència del moviment constant de la glacera. Els més afectats per aquest risc, i al hora els més experts, son els sherpes. Ells en definitiva son els que hi passaran més vegades fent transports de material als camps superiors, per això, com ja és costum i de comú acord amb la resta d'expedicions, un grup de sherpes s'encarrega de condicionar i mantenir la cascada. La seva tasca serà definir el camí més lògic, que canviarà amb els dies,  instal·lar cordes fixes en els trams més verticals i escales metàl·liques per saltar esquerdes, d'altra manera superar la cascada seria feina de dies.

Avui comença l'hora de la veritat, i també l'activitat alpinística. Ens llevem ben d'hora, a les 4 de la matinada,  hem de plantar-nos a punta de dia en el peu de la cascada, cal passar-la en a primeres hores, les més fredes, quant és més compacte. Ens anem reunint a la tenda cuina, aprofitant l'escalfor del foc de querosè, mentre prenem alguna cosa calenta,  ens equipem, grampons, arnes, jumars, rapeladors, cordes, ..., amb tot el necessari per afrontar aquest tram.

Comencem a remuntar el laberint de seracs i esquerdes, poc a poc va augmentant La inclinació, ens trobem les primeres cordes fixes, els primers rocs de gel que han caigut de més amunt, cada cop son més grans, s'acumulen, els hem de vorejar, altres els hem de pujar, al terra sobren esquerdes i forats. L'espectacle que veiem ens provoca un doble sentiment, de fascinació i de respecte. De sobte ens trobem la primera escala metàl.lica horitzontal, està col.locada de banda a banda d'una esquerda que fa 4 metres d'ample, no sabem la profunditat, cap de nosaltres ha tret el cap per mirar-ho. L'escala te poc més d'un pam d'ample, (als llibres eren el doble), a més, no era una escala sinó dues d'empalmades, lligades amb bagues.. A cada costat hi penja (sense tibar) una corda que també va de banda a banda. Això és el que hi ha. Jaume, que encapçala la fila passa un mosquetó de seguretat i s'aferra a les cordes. Col.loca el peu en el primer esglaó, la talonera del grampó recolzat en un travesser, mentre que les dos punteres davanteres s'aguanten en el següent. Així va fent pas a pas. Amb les cordes a les mans, manté l'equilibri i compensa la inestabilitat de l'escala. No pot fer res més que anar sumant esglaons, no s'ha de mirar al fons, s'ha d'estar concentrat en l'escala i les cordes, "la resta no existeix".

"EL ALPINISMO ES MUY BONITO, PERO MUY DIFICULTOSO"
Lirón Careto.

Estem acostumats a penjar-nos de les nostres cordes i de les nostres mans, però això és diferent.

Sumem alçada molt lentament, sortejant blocs i esquerdes, trobem més escales, però poc a poc hi anem agafant confiança i ens hi movem amb més seguretat. L'escenari es majestuós, desborda allà on miris, voregem immensos blocs de la mida d'edificis, el gel canvia de tonalitats, blanques, verdes, blaves, transparents. No podem parar, anem el més ràpid que podem, però la manca d'aire ens limita. Un cop aclimatats animarem més lleugers.

Quant ja portem 4 hores de cascada, sembla que la glacera s'aplana, però una paret blanca se'ns interposa, pel costat dret més baix, una espectacular escala d'uns 12 m serveix per superar una esquerda i la barrera a l'hora, passar-la ens suposa una estona de màxima tensió. Desprès, la glacera es va aplanant, els nostres altímetres marquen 5.900 m, ens sentim cansats.  No pot faltar gaire,  ara ve allò de que arribes, però no, una altra esquerda que saltar, una altra "escaleta",  sempre falta una mica, es fa etern.

Cap a quarts de dotze, desprès de 6 hores i mitja de cascada i 650 m de desnivell, arribem la planura on hem d'instal·lar el CAMP I, estem a 6.000 m rodons. El lloc és desmesurat, queda encaixonat entre el Nupse i l'aresta sud-oest del Everest; davant nostre veiem l'entrada de la Vall del Silenci, amb el Lohse al fons, i a la nostra esquena, com caiguda al buit, la Vall del Kumbu.

Tots aquells sentiments en vers a aquest tram, el respecte i la por al desconegut, ara estan superats, ens sentim cansats i molts satisfets.

Fa força vent, i muntar una tenda ens dona feina; hi entrem tots embotits per recuperar-nos. Aprofitant un moment d'hipotètica treva del vent, sortim per muntar la segona tenda.  Ara només ens queda desfer neu, per fer aigua i veure molt de líquid. Encara és de dia i ja dormim. El vent fa fuetejar les teles de la tenda.

La primera nit a 6000 metres va ser dura, freda, llarga i amenitzada pel vent. Per no sortir de la tenda, vàrem estrenar els "pipí pots". Desglacem l'aigua per fer llet i té, alguna galeta,  no tenim gana. Ens vestim com podem a l'interior de la tenda, quant el sol hi arriba ja som fora. Amb paletades de neu protegim els laterals del les tendes, per tal de protegir-les del vent. Deixem aquí tot l'equip que hem pujat, sacs, roba, màrfegues, fogons, ..., seria un gran "putada" que el vent s'ho emportes.

La baixada va ser més ràpida, coneixíem els obstacles, en les zones verticals utilitzem el rapelardors, i en les escales, fins hi tot, hi va haver qui provà maneres diferents de posar els peus.
 

La instal.lació d'aquest segon camp és de gran importància ja que serà el nostre camp base avançat. Des d'ell realitzarem successives ascensions al corredor de l'esperó Sud fins que el tinguem instal.lat amb cordes fixes i amb els camps tres (7300m) i quatre (8100). 

Avui és un dia especial al camp base. Celebrem el 40 aniversari del Jaume. El mite esdevé llegenda viva de l'Alpinisme. Per la tarda la meteorologia no es suma a la festa i ens obsequia amb una nova nevada.

Ahir al mati Xavi A. i Josep M. van baixar del Camp II, desprès de fer-hi nit. Ara som tots al C.B.

Del Camp I al Camp II

El camí entre el Camp I i el Camp II, és ja conegut per tots,  segueix la Vall del Silenci i només es guanyen un 450 m. No té dificultats encara que la caminada es fa eterna. Els principals problemes que presenta son dos: les esquerdes i la calor. Pel que fa al les esquerdes, hem de recordar que continuem damunt de la glacera del Kumbu i que som al final del hivern; amb la millora el temps i augment les temperatures, les esquerdes es van obrint, els ponts de neu poden ensorrar-se i regalar-te un ensurt "taquicàrdic". Per això, cal utilitzar metòdicament les tècniques d'encordament i tenir clares les d'autorescat. El segon problema és la calor, la vall queda encaixonada i els dies de sol, es converteix en un forn que arriba als 50º positius. Com sempre convé matinar si no vols acabar socarrimat.

El Camp II i el Corredor del Pilar Sud

El  Camp II a quedat emplaçat a 6.450 m, el més alt de totes lesexpedicions. De moment, allí només tenim una tenda gran i alguns paquets de menjar, res, si tenim en compte tot el que s'hi ha de pujar. Aquest Camp està situat al peu del corredor que volem escalar. Fins aquí, totes les expedicions seguim el mateix camí, la ruta normal. Només una expedició Danesa a més de la de Tarragona, intentem una ruta diferent, el corredor del Pilar Sud.

A partir d'aquest punt tot s'ha d'instal·lar. A mig corredor s'hi ha de penjar el Camp III (7.300m) i a la seva sortida, el Camp IV ( 8.100m). Per assegurar l'ascens i el descens volem desplegar 2.000 m de corda; i per fixar-la portem: claus de roca, caragols de gel, ancores de neu, estaques, ..., diferents tipus de material que haurem d'utilitzar segons la qualitat de la neu i gel que trobem.

L'equipament del corredor ens suposarà entre 10 i 15 dies de treball a molta alçada. No podem baixar cada dia a

descansar al C.B i desprès tornar a pujar; per això, el Camp II s'ha de convertir en un Camp Base Avançat.

Al CBA (Camp Base Avançat = Camp II) tindrà cuina, en Nima cuiner d'alçada hi pujarà per fer-se'n càrrec. Caldrà combustible, menjar per 9 persones i 15 dies. També, hi hem de pujar un equip mínim d'energia solar per carregar les cameres de TV3; i una tenda, tipus iglú, de dos metres d'alt amb una estructura a prova de bombarders que serà el nostre refugi, sobre tot si el temps no acompanya.

Un Sherpa més

Els dos sherpes que ens ajuden, en Ang Pasang i en Thuk Ten, s'han dedicat des de fa dies a traginar material divers fins al Camp I. Allí hi tenim un dipòsit de material que s'ha de traslladar al Camp II. Tot i així, seran necessaris més viatges i els tenim desbordats. Per altra banda, nosaltres transportem l'equip propi: granotes de ploma, sacs, piolets, casc, material d'escalada, ... Seria un error cremar-nos fent més viatges. Per aquest motiu i desprès de valorar la situació, el Joanto, (suposem que sabrà com pagar-ho ??? ), va proposar la contractació d'un nou Sherpa, vàrem fer gestions via telèfon satèl·lit i segurament en cinc dies estarà aquí. 

Els propers dies

Sembla que estem tots recuperats i en condicions de pujar passat demà al Camp II i, si tot evoluciona  segons el previst, no baixarem fins que el corredor i els dos camps d'alçada estiguin preparats per fer un intent de cim. Quant estigui tot a punt, ens recollirem al Camp Base per menjar i descansar en millors condicions. Hem de tenir en compte que els 6.450 m del Camp II no perdonen, i el deteriorament del cos és continuat fins i tot en repòs. Un cop refets tornarem amunt i pujarem vers el cim, la muntanya decidirà.

Replegats tots al C.B. 

Des de que el dia 19 abandonarem el Camp Base, hem ocupat el dies en adequar el Camp II i començar a pujar el  corredor. Els dies 21 i 22, es va arribar als 6.750 m i 6.900 m. respectivament. El dia 23, la intenció era arribar al Camp III per excavar una plataforma a la pendent, on muntar una petita tenda; però, el fred i el vent frontal congelava el nas i la gola. Dues hores desprès de sortir ens veiem obligats a recular. 

Conjuntament amb l'expedició Danesa, hem instal.lat corda de 8 mm fins al Camp III. Al estar el corredor molt glaçat han calgut 60 caragols de gel per fixar-la. 

L'ànim general estava abatut. Reunits per esmorzar a la nostra tenda "bunquer", Ang Pasang el Shirdar, ens informa que els nostres companys danesos i el veïns
canadencs abandonaven el Camp II. Per altra banda, afegeix que si el temps no és bo, allí no fem més que reduir el rebost , (això vol dir més viatges pels sherpes per revestir-lo). De fet, en la ment de tots, colpejava a l'idea de baixar, però ningú gosava a dir-ho.

Finalment i per sentit comú, decidim baixar a recuperar-nos al CB aprofitant la nevada. No podem perdre el temps, la traça que ens porta al C.B. entre mig les esquerdes de la Vall del Silenci encara és oberta però, la neu la taparà poc a poc. A les hores el camí es farà més perillós. Així que ens equipem, tanquem les tendes, ens acomiadem del nostre fidel Nima (amb sentiment d'abandonament), i enfilem la vall vers el nostre idíl.lic C.B. 

Moment en el que estem preparant tot el material informàtic cedit per Datalogic ( cadena BEEP ), per tal de poder comunicar via satel.lit i enviar així les fotos i els comunicats que podeu llegir a la nostra plana web.
 

Hem passat  4 dies molt ventats, freds i amb alguna nevada, replegats al Base. La veritat, és que els dies de mal temps no ens han anat malament, dons el CB mes aviat semblava un Hospital de Campanya, durant tot el dia, el so de fons era la tos d’uns i altres que venia de les tendes dormitori. 

Avui però, una primera cordada de recuperats,  Jacob, Jaume, Joanto, Xavi L, han sortit a les 5 de la matinada. La resta pujarà passat demà. A les 12 i 20 ens comuniquen per l’emissora que havien arribat  al Camp II. La veu cansada del Joanto, ens diu que fins al Camp I  ha anat força be, però que l’última rampa per arribar al II,  s’ha fet eterna com sempre. Segons expliquen la tenda geodèsica (el bunquer) a estat brutalment sacsejada pel vent, l’interior és un escampall de bosses de menjar i material de muntanya, el pot de llet en pols i el de “colacao” s’han obert i tot a quedat enfarinat de blanc i marró. Nima (el cuiner d’alçada), que es va quedar al Camp II, diu que ha fet molt de vent, sobre tot ahir a la nit, hi que ell no hi podia fer res, feina tenia per que no voles la seva tenda cuina. 

Les previsions meteorològiques de que disposem, ens diuen que el dia 2 de Maig el vent afluixarà, s’espera una millora. Hem d’aprofitar aquesta bonança per acabar d’emplaçar el Camp III, el més complicat de la nostra ruta. Aquest Camp queda situat al vell mig de la pendent del corredor i cal excavar-hi una plataforma per poder muntar-hi una petita tenda de paret. 

No ho tenim malament, dons abans de baixar al CB, ja havíem fet arribar la corda fins el 7.300 m, això ens permetrà pujar-hi de manera ràpida i segura. El III ens ha de proporcionar resguard i descans per poder continuar fins el últim camp a 8.100 m.

No ens atrevim de donar un calendari, per que tot plegat depèn dels elements. Així que sigueu pacients, us mantindrem informats.