1.
Les coses poden canviar. La història és oberta. El passat
i el present determinen
una part del futur, però el futur és parcialment inventable
i podem i volem
incidir-hi.
2.
Els canvis històrics importants són sempre un procés
llarg i mai episodis o
reivindicacions puntuals que puguin assolir-se d'un sol cop. Sovint són
el resultat
del treball insistent de diverses generacions. Però cal iniciar-los,
mantenir-los i
fer-los créixer. Per aquest camí, al llarg de la història,
la humanitat ha guanyat
reptes gegantins que han canviat la vida sobre la terra (desaparició
de
l'esclavatge, pas del sistema feudal al sistema democràtic, sufragi
universal, etc.).
3.
L'opinió pública és l'eina més important per
a provocar qualsevol canvi. Una
opinió pública ben informada, organitzada i activa té
una força irresistible. Al final
no són els governs que transformen les societats, sinó les
societats que
transformen els governs.
4.
On hi ha persones hi ha conflictes. El problema no són els conflictes,
sinó la
forma de resoldre'ls. Els conflictes, si es resolen positivament, serveixen
per al
progrés de la humanitat. No és preocupant que els conflictes
siguin inevitables,
allò que importa és fer evitable la violència.
5.
La violència és un criteri absurd de resolució de
conflictes. Amb la violència
guanya el més fort, no el més just. No hi ha cap relació
entre tenir més força i
tenir més raó. La violència és la llei dels
animals, no és la llei de la
racionalitat.
6.
La violència és ineficaç: no resol els conflictes,
només els tapa. No hem de
confondre victòria amb solució. Una solució imposada
per la força, només es
pot mantenir per la força i quan la relació de forces canvia,
el conflicte
ressorgeix amb un afegit de virulència i ressentiment. La història
ens ofereix
multitud d'exemples de conflictes que reapareixen periòdicament
7.
L'ús de la violència ocasiona sempre mals i sofriment. Pel
cap baix,
representa causar un mal cert per evitar-ne un d'hipotètic, i la
majoria de
vegades ocasiona mals infinitament superiors que aquells que pretén
evitar.
Sempre és un mètode cruel, inhumà i degradant de la
dignitat de la persona
humana, tant de qui la pateix com de qui la practica. La guerra és
una de les
causes de sofriment més grans per a la humanitat i, a diferència
de moltes
altres, té el seu origen en una decisió directa presa per
algú en algun
despatx. Fer que això resulti cada dia més dificil és
responsabilitat de tots.
8.
Si en algun moment la guerra podia considerar-se un mal menor, avui en
dia
és, amb tota seguretat, un mal major. L'aparició de l'aviació,
el bombardeig
sobre ciutats i les armes de destrucció massiva han portat que en
les guerres
actuals el 90% de les vícitimes siguin civils. A qui protegeix,
doncs, la guerra?
A qui defensen els exèrcits? Encara que només fos per pura
prudència, i
instint de conservació, no podem emprar la tecnologia i els mitjans
de
destrucció al segle XX amb la mateixa mentalitat de la prehistòria
9.
L'obsessió per la seguretat crea inseguretat. L'afany obsessiu per
eliminar
riscos, acaba portant a un estat neuròtic d'angoixa crònica
i a actuacions
irracionals que creen riscos nous. L'armamentisme n'és un exemple
clar:
disposem de la capacitat de destruir la terra moltes vegades!
10.
El concepte exclusivament militarista de la seguretat és car i ineficaç.
Les
despeses militars mundials són de l'ordre del bilió de dòlars
l'any. Amb un 2%
d'aquesta quantitat seria possible eliminar la fam a tota la terra.
Aquest
immens esforç, en el millor dels casos, serà inútil.
És molt pitjor si s'arriba a
utilitzar. Cal preguntar-se si tot això ens fa sentir més
segurs. Prevenir els
conflictes i treballar per eradicar aquelles situacions que els fan inevitables
(fam, desequilibris econòmics, subdesenvolupament, igualtat d'oportunitats,
cobertura social, etc.) és molt més barat i crea més
seguretat. I, a més, és util,
ja que millora les condicions de vida sobre la terra.
11.
La fabricació i el comerç d'armes alimenta i fa més
greus els conflictes. Les
causes dels conflictes són sovint complexes i diverses, però
el negoci de les
armes els allarga i agreuja les seves conseqüències, quan no
els provoca
directament. És un escàndol intolerable l'aprofitament dels
conflictes per a
l'enriquiment privat i que els estats consentin i promoguin aquest tràfic.
12.
La pau és un concepte positiu, que cal construir. La pau no és
només
absència de guerra. No és un fet casual, sinó que
és fruit d'una sèrie de
condicions que no són fàcils, però que són
imprescindibles si volem
aconseguir-la i mantenir-la. La pau és difícil i fràgil,
però és possible. El
respecte dels Drets humans i un ordre econòmic just, que facin possibles
unes condicions de vida dignes per a tothom, són elements inseparables
del
treball per la Pau. En aquest sentit, algunes crítiques als esclats
de violència,
als actes terroristes, fins i tot certes campanyes "humanitaristes",
si no van
acompanyades de la ferma disposició a actuar sobre les seves causes
i
modificar les situacions que els originen, esdeven hipocresia.
13.
Demanem que s'iniciï el canvi, no que s'acabi avui mateix. No
demanem que
demà ja hagin desaparegut tots els exèrcits. El canvi que
proposem és un
procés històric que no s'improvisa. Però sí
que podem escollir entre seguir pel
mateix camí o començar a caminar en sentit contrari i invertir
de mica en mica
la tendència. No es una qüestió de tot o res, però
cal començar a moure
alguna cosa. Hi ha moltes petites passes possibles a fer ja ara.
14.
Canvi progressiu en les prioritats d'ús dels recursos econòmics
i humans. Cal
desmilitaritzar el concepte de seguretat i alliberar així uns recursos
que seran
més útils i crearan més seguretat invertits en altres
direccions, com algunes
de les que s'apunten més avall.
15.
De la inversió militar cap a la inversió en desenvolu- pament
social. Una
societat amb grans desigualtats i amb injustícia flagrant, només
es pot
aguantar amb forts aparells policials i amb l'ús de la força.
Contràriament, com
més cohesió, justícia i harmonia hi hagi en una societat,
menys necessitarà
de la força per mantenir-se. Fer possibles unes condicions de vida
dignes per
a tothom i en el seu mateix lloc d'origen, evitaria molts conflictes. La
inversió
en justícia, en desenvolupament, en seguretat social, en solidaritat,
en
ecologia, porta molta més seguretat que la inversió militar.
Cal anar avançant
en aquest transvasament de recursos.
16.
De la investigació per la guerra cap a la investigació per
la pau. Cal avançar
en els estudis d'anàlisi i prevenció de conflictes, en escoles
de mediació, en
la recerca d'instruments alternatius de resolució de conflictes.
Només amb
una petita part dels recursos que es destinen a la investigació
i a la
preparació de la guerra, és segur que s'hauria aconseguit
gran eficàcia en
aquest terreny.
17.
Ja hi ha models alternatius de resolució de conflictes. Cal remarcar
que la
majoria de conflictes no es resolen per la violència. El funcionament
dels
estats moderns es basa en la renúncia a l'ús de la violència
dels seus
ciutadans, que la deleguen en l'estat. Aquest, a canvi, ofereix protecció
i un
sistema d'arbitratge davant dels conflictes (policia i sistema judicial).
Amb
totes les imperfeccions que vulguem, aquest és un sistema més
racional i
civilitzat que la llei del més fort. Només cal demanar als
estats que compleixin
entre ells allò que ells exigeixen dels seus ciutadans.
18.
De la solució cap a la prevenció dels conflictes. Cal destinar
recursos a la
creació i manteniment d'una xarxa de detecció i prevenció
de conflictes. De la
mateixa manera que la medicina preventiva no consisteix a omplir-se l'armari
de medicaments, la prevenció dels conflictes no ha de consistir
en armar-se
més que l'altre o estar atent només a les qüestions
militars. Cal atendre els
factors econòmics, polítics, socials, culturals, ètnics,
fronterers, ecològics,
etc., que són previs a l'esclat de la violència i que en
són la seva causa. La
intervenció és molt més fàcil i eficaç
en les fases prèvies o inicials del
conflicte que no pas quan el conflicte ja està encès amb
tota la seva
virulència.
19.
Dels exèrcits ofensius als exèrcits defensius. La renúncia
dels exèrcits a
dotar-se d'armament i infraestructura que faci possible la seva actuació
fora
del propi territori, faria disminuir la desconfiança i la tensió
internacionals.
Aquest és un primer pas, petit però possible, en el camí
cap a la desitjable
desaparició dels exèrcits.
20.
De la seguretat particular cap a la seguretat compartida. En matèria
de
seguretat i conflictes internacionals, cal anar avançant en la cessió
de
sobirania i de competències, des de l'estat cap a organismes supraestatals.
Serien passes en la bona direcció:
- El desenvolupament del Dret Internacional.
- La creació de Tribunals Internacionals de Justícia o d'Arbitratge
amb
sentències vinculants.
- El transvasament de mitjans humans i econòmics dels exèrcits
estatals cap
a unes forces d'interposició mundials, una mena de policia internacional,
amb
formació i instruments adequats i capacitat d'interposició
ràpida en zones en
conflicte. Aquest procés ha de complir dues condicions:
1) Respecte al principi de subsidiaritat (allò que es pot resoldre
en un àmbit
més reduït, no s'ha de resoldre en un àmbit més
ampli)
2) Regulació acurada del seu control (només cal fixar-se
en el diferent
significat de la policia en un país democràtic o en una dictadura).
Per això és
inseparable del punt següent.
21.
Perfeccionament de l'estructura i del funcionament de l'ONU. Les limitacions
i
l'escassa eficàcia i transparència d'algunes accions de l'ONU
só evidents.
Tanmateix, la seva existència és un pas important i, sense
la seva
intervenció, moltes coses probablement haguessin anat pitjor. Però,
per tal
que l'ONU pugui assumir amb garanties els punts anteriors, cal avançar
en la
seva representativitat, democratització, dotació de mitjans
humans,
econòmics i jurídics.
22.
Control de la fabricació i el comerç d'armes. Il·legalitzar
les armes de
destrucció massiva, restringir progressivament la fabricació
i el comerç de les
armes convencionals, i avançar fins a la reconversió total
de la indústria
militar en civil.
23.
Reconeixement ple del dret a fer objecció de consciència
a qualsevol forma
de col.laboració en la preparació de la guerra. Objecció
al servei militar,
insubmissió, objecció fiscal, laboral, científica,
etc., i qualsevol forma de
desmarcar-se del militarisme, l'armamentisme o la violència, són
aportacions
inestimables a la pau. Defensem el ple reconeixement i la protecció
legals
d'aquests drets.
24.
Difusió i promoció de la Noviolència. La Noviolència
és l'arrel antropològica
del pacifisme. Sense ella és fàcil trobar-se amb contradiccions.
És alhora una
forma de vida i un mètode d'acció i lluita. La recerca de
la Veritat, la Justícia,
l'Amor i la Llibertat, també per a l'adversari, fan possible actuar
de forma
diferent davant dels conflictes, tant personals com col.lectius. El noviolent
exclou la neutralitat, la rendició, la fugida i la violència.
El treball interior per
adquirir aquestes actituds i impregnar-ne les accions, és també
treball per la
pau.
25.
L'educació per la pau a tota la població en el camí
de la instauració d'una
cultura de pau. L'educació per la pau no es un tema exclusivament
escolar
per als infants. Són els adults els responsables de fer les passes
que ens han
d'aproximar a un món en pau. Hom no pot carregar els infants amb
uns
problemes que els adults no saben o no volen resoldre. Projectar les
frustracions sobre ells és una manera de crear-los angoixes inútils
i
paralitzants. L'educació per la pau comporta una presentació
alternativa de la
història (remarcant com a fets positius no les victòries
militars sobre altres
pobles, sinó aquells que han procurat una millora en les condicions
de vida
sobre la terra). Els herois històrics i de ficció, els models
d'identificació, els
valors dominants, etc., convé revisar-los sota aquesta òptica.
Ens proposem arribar a tota la població, amb el convenciment que
no
defensem un bé o un interès particular en contra del bé
o de l'interès d'altres,
sinó que defensem coses possibles, que han de proporcionar una qualitat
de
vida millor per a tothom.
