La quantitat de sorpreses que pot donar la recerca i l’investigació és francament increible. Si fem una enquesta entre la pràcticament qualsevol mostra del món i els preguntem quin material té més resistència a l’abrasió, si el marbre o el suro, sembla que el mineral té totes les paperetes guanyadores. I és injust, perquè no és veritat. I si no, que se’l pregunten a Josep-Lluís Menxeta, un empresari valencià que fa un parell d’anys va dissenyar un producte basat en suro que, tot i no haver triomfat encara comercialment, sembla ser l’opció adequada pel paviment esportiu del segle vint-i-ú: Biosuro. Han estat anys d’experiència com instal.lador de paviment esportiu els que han donat a Josep Lluís els coneixements, tant de procés com de necessitats dels clients, per desenvolupar, amb la col.laboració de l’Institut de Biomecànica de València, el primer projecte basat en suro per pistes de bàsket, futbol-sala o handbol. I no és cap tonteria. Parlem d’un producte totalment ecològic -per aconseguir suro no cal tallar l’alzina surera, que té un origen totalment mediterrani - els païssos de l’ambit Mediterrani produeixen prop del 95% del suro del món-, que perdura molts anys, que és inatacable per paràsits i microorganismes i que acompleix totes les normatives de seguritat exigides pels materials de construcció. Però tot això són aspectes parcials al costat del veritable avantatge del producte: la seva durabilitat i el seu òptim rendiment com a paviment esportiu: les lesions es redueixen considerablement per l’amortiguació dels impactes, que és la justa per ésser acceptat per les federacions internacionals d’esports com ara el bàsket (la FIBA es va mostrar molt interessada pel producte), amb un preu de fins un quaranta per cent menys, i una durada molt superior.
La qüestió és que, amb una inversió raonable en I+D (Investigació i Desenvolupament) i una visió comercial procedent del coneixement del negoci, l’empresa de Menxeta, Subera SL, ha aconseguit un producte “millor encara que el que s’está instalant als pabellons de l’NBA, que són els més exigents del món sencer” diu el mateix Menxeta “ disposem de tot el suro que podem necessitar, i fem un producte totalment ecològic, el qual ens obri mercats al nord d’Europa, on cada vegada es demanen més productes d’aquestes característiques”. Les apostes per la gestió de qualitat són altre dels aspectes importants quan es lluita per una posició internacional i quean es treballa amb gent exigent com ara els arquitectes. Subera compleix controls de qualitat com ara les normes DIN o les dictades per AENOR, però va fins i tot més enllà. “Al començament” confessa Menxeta “pensàvem que aquestes normes eren molt exigents, però les hem superat sense massa complicacions”. I és que les potencialitats del suro són realment admirables, tant que Menxeta ja té en procés de prova moltes variacions sobre l’original - fins a nou Biosuros aguaiten la seva oportunitat- disposades per ser llançats al mercat en el moment que es considere adequat. Sergi Albir
Tenir una indústria estacional representa haver d’esperar que arribe una época determinada per tenir l’oportunitat de, només en uns messos, poder fer negoci per tot l’any. Els geladers són d’eixe tipus d’empresari, però semblan disposats a canviar-ho tot. La competència internacional no els impressiona i, com que a Europa ja s’ha demostrat que hi ha possibilitats pels gelats fins i tot quan fa el pitjor dels oratges, estan en situació d’atacar amb totes les seves forces mercats interiors i exteriors amb l’intenció de no sols mantenir el seu caire exportador, sino, fins i tot, fomentar-lo. ¿Qui pot resistir la temptació de comprar-se un gelat pel carrer quan fan trent cinc graus a l’ombra? Sembla que pocs: hi ha un quaranta per cent dels gelats que consumim que es venen així.
Els gelats valencians tenen com a propòsit mantenir les vendes de 1995.
No és cap sorpresa que l‘estiu i la calor motiven molt més per fer-se’n un gelat que no un plat d’arròs amb fesols i naps. D’aquesta petita veritat, podem treure la mateixa conclusió que les estadístiques de vendes de tots els fabricants de gelats del País Valencià: l’activitat dels congeladors es calfa amb els termómetres (alló que els técnics diuen pautes de consum estacional). De fet, es pot dir, que de cada deu litres de gelat que s’empassa un de nosaltres, més de huit entraran entre els messos d’abril i septembre. S’han intentat canviar els hàbits per aconseguir regularitzar les vendes i distribuir-les així durant tot l’any, i ja comencen a incrementar-se les proporcions dels messos de l’hivern amb els de la canícula. Les dades són prou reveladores, ja que segons l’Asociación Española de Fabricantes de Helados, a l’estat espanyol es menja ara més del doble de gelats que a l’any 1980.
Ara bé, això sembla no contentar als fabricants, que encara es queixen del menor consum (tot i les campanyes per incentivar-ho, argumentant que complet és com aliment ) de gelat que hi ha amb respecte la resta dels paissos desenvolupats. Així, mentres als Estats Units es consumeixen uns vint i quatre litres per cap, les quantitats declarades a l’estat espanyol són molt inferiors: a espentes i redolons arribem als cinc litres. Però no cal esgarrifar-se, estem a tan sols un parell de litres de França o Bélgica, i amb perspectives d’acostar-nos. I més si tenim en compte que existeix la fundada sospita de que part dels artesans valencians, triant d’evitar el braç d’Hisenda, amaguen part de les seves vendes.
Els que no solen fer aquest tipus d’enredades són els grans productors industrials de gelat. De fet, la divisió de la fabricació del gelat és prou accentuada entre els petits mestres artesans que venen pel seu establiment i uns quants del voltant, i les grans marques comercials de les multinacionals, com ara Frigo, propietat d’Unilever, o Avidesa o Camy, que pertanyen al grup helvétic Nestlé. En qualsevol cas, sembla que l’importància de la ciutat de Xixona en la divisió artesanal és clau, arribant a exercir control sobre la Federación de Heladeros Artesanos. El control d’una federació a nivel estatal pot no semblar una qüestió de massa relevància, però cal adonar-se que els últims anys, prop del 80% de la producció de l’estat espanyol es dedicà a l’exportació, tot i l’arribada de grans companyies estrangeres tan competitives com Haagen Dazs, una divisió de la Gran Metropolitan, propietària també de Burger King, entre altras. Els nostres geladers s’enfrentaran a la competència internacional any rere any al dur camp de batalla del sector hosteler valencià, així que hauran de preparar-se per una lluita amb grans corporacions, molt acostumades a treure profit de les seves imatges corporatives i de la seva grandària. Però potser no han escollit el millor any per venir. Tot i que semblen haver-se implantat bé a base de franquícies, el consum s’ha estancat lleugerament. Les intencions del sector artesà, segons José Sivera, president d’un gremi de geladers, per aquest any 96 són les de mantenir les bones xifres de vendes de l’any passat, ja que encara que l’exercici passat es va patir una petita recessió, es va resistir molt bé l’increment de la temporada 93-94, quan es va passar d’uns 160 milions de litres a superar els 180. Sergi Albir Publicat en EL PERIÒDIC