Entrevista publicada a EL PAÍS el 15 de Juliol de 1999
Entrevista amb Miguel Quesada
Millor tard que mai. El Gran Premi del Saló del Cómic de Barcelona es concedeix a un autor com a reconeixement de la seva trajectòria artística: es tracta del premi més important que es concedeix en Espanya en l’àmbit dels tebeos. Es un premi que s’ha concedit aquest any als germans Quesada, Pedro i Miguel, tot i que Pedro ho rep in memoriam, donat que va morir en març de 1988. Els germans Quesada varen donar molts dels seus millors anys al tebeo, bàsicament a l’Editorial Maga, amb títols com Pequeño Pantera Negra que tingueren vendes rondant els 80.000 exemplars, amb condicions laborals impensables pels autors d’ara i amb una producció que hui no es pensa posible pels autors europeus.
“Vàrem treballar durant anys fent historieta per Espanya” diu Miguel Quesada, ”fins al moment en que la censura, i especialment la que exerciren Mª Consuelo Reyna (actual directora del diari degà de la ciutat de València, Las Provincias) i el Padre Vázquez varen esgotar la indústria del tebeo espanyol.”. Sap el que diu, perque durant eixa época ell no era només un dibuixant, sino el director artístic de l’editorial, l’encarregat de supervisar guions i dibuixos, i la persona que acabava presentant els originals davant els censors. “Mª Consuelo deia que censura era una paraula molt lletja, que ells només asessoraven. Però el seu llapis roig era implacable... I no sabia el que feia, tenia uns vint anys i no sabia res de comics, no sabia el que estava fent. I ens va afonar”. La pressió a la que ens sometien era tan gran que les històries que publicaven moltes vegades eren excessivament banals, sense força. I això el públic no ho va perdonar. La gent notava que les històries havien perdut interés”. D’eixa manera, el talent dels germans Quesada que ara es reconeix va quedar molt allunyat dels circuits que havien freqüentat abans. El seu germà Pedro no podia treballar per l’estranger (evidentment per qüestions d’idioma), que va ser la seva alternativa, i va haver de dedicar-se a tota mena de feïnes, com ara vendre màquines de cosir, descarregar camions o fer de sacristan. Pedro Quesada havia tingut una dilatada carrera com a guionista amb daltabaixos d’èxit i qualitat, i havia escrit milers de pàgines de col·leccions tan emblemàtiques com Tony y Anita, El Sargento Invencible o Pacho Dinamita, totes junt al seu germà. I altres sense Miguel, com ara Roberto Alcázar y Pedrín i El Guerrero del Antifaz, aquesta última amb Manuel Gago, qui Miguel Quesada recorda amb especial afecte. “Manuel Gago” remarca Quesada ”ens va aconseguir els primers treballs en el món del tebeo, era el nostre cunyat, una gran persona i un talente fantàstic”. De fet, Gago va aportar les 30.000 pesetes de capital i una bona part del treball per constituir l’Editorial Maga, que, competint amb la maquinària de Bruguera i Editorial Valenciana, va guanyar-se un bon mos del mercat de posguerra espanyola. I Gago va ser qui els va fer venir des del Albacete natal dels Quesada fins a la ciutat de València.
Gago havia sigut una gran influència pels germans Quesada, tant en un aspecte directe (Pedro havia crescut vegent els treballs de Manuel Gago, i és patent en molta part de la seva obra), com en altres orientacions. Els dibuixos de Jesús Blasco que apareixien en Chicos i els Flash Gordon d’Alex Raymond que tant havien influenciat a Gago també deixaren marca als Quesada durant tota la seva carrera. L’admiració per Milton Caniff i Dana Gibson arribaria molt després. De fet, Miguel Quesada havia nascut en 1933 i s’estrenà pel món dels comics en 1945, amb només 12 anys.
Després de que Maga hagués sigut seriament afectada per la crisi del sector que la censura havia ocasionat, els treballs de Miguel Quesada varen girar-se cap a l’estranger. “De fet”, diu Miguel Quesada “ja portava molt de temps treballant per Anglaterra, així que la crisi només em va obligar a dedicar la meva activitat cap a històries d’acció, en un principi, i cap a  moltes altres coses després. Els anglesos pagaven millor i no donaven els problemes que teniem aquí”. Amb tot, deixar Maga no era una decissió fàcil. “Jo era el director artístic, i havia estat molts anys... Tenia una mena de compromís moral amb ells, però vaig tenir una filla i ells em varen baixar el preu per pàgina. La situació era insostenible per mí. I vaig dirigir la meva producció cap Anglaterra durant catorze anys”.
 Quesada va patir també la crisi del cómic anglés, encara que aquesta no havia sigut generat per cap censor, sino per l’efecte magnètic que havia exercit la televisió : els guionistes s’havien anat a escriure pel pujant sector audiovisual anglés. Això generà un esgotament de l’aguant de Quesada, que va treballar també per França, Alemània, Itàlia, i fins i tot Japó. “Si recorde alguna cosa”, explica Quesada, “és que els italians feien uns guions increibles, fantàstics, i que els alemanys m’enviaven unes històries de terror que no havia per on agafar-les”. En eixa época,començà a treballar en un estudi que compartia amb els germans Ortiz i amb Luis Bermejo.
Com sol passar, el dibuixant de tebeos acabà bolcant-se en l’il·lustració. Quesada no és una excepció : va adaptar un Quijote (inclosos els textos), com també va fer adaptacions d’Alicia al País de les Meravelles, Pinocchio o El Somni d’una Nit d’Estiu. I una Bíblia de gran èxit. I al final, va acabar il·lustrant llibres d’educació religiosa. Després de molts anys, Quesada treballa per afició, com un home que sembla més esclau del llapis que no dominador de la seva feina. L’hàbit de dibuixar és tan intens que no s’ha pogut desfer d’ell tot i el pas dels anys. “Durant els anys 80”, lamenta Quesada, “se’ns va deixar de costat, primant-se als nous dibuixants que eixien, i vàrem quedar oblidats. I és injust”. Això pensà, segur, Jesús Cuadrado a Barcelona quan proposà al jurat dels premis la concessió d’aquest guardó a un parell dels grans de l’historieta de posguerra espanyola, la que més èxit de públic va tenir mai.
Sergi Albir
 

Article publicat a EL PAÍS el 22 de Juliol de 1999 (es va publicar a Quadern)
Els tebeos de l'estiu
L'época estival no sol aprofitar per a grans promocions editorials al món del tebeo, però deu ser que 1999 és l'any de gràcia del tebeo valencià. Les novetats editorials són de la qualitat més alta que s'haja pogut trobar en els últims anys. Podria ser una oportunitat perque, aprofitant el temps lliure més d'un reflexionés sobre la conveniència de pegar-li una ullada a les publicacions que ens porta la calor.
Daniel Torres
Daniel Torres continua amb les seues incursions sobre els tebeos americans. Si fa messos apareixia “El Ángel de Notre Dame”, ara Torres veu com s'edita ara a Espanya el seu treball publicat el passat estiu als Estats Units, on dona la seva versió de The Spirit, un personatge creat per Will Eisner. El segon numero publicat de The Spirit: Las Nuevas Aventuras, editat per Norma s'obri amb la col·laboració de Daniel Torres amb el prestigiós guionista anglés Alan Moore.
The Spirit, de Will Eisner, es una de les obres clàssiques del cómic mundial, una joia de la innovació narrativa en el gènere policíac, des d'on  s' abordaren des del drama fins l'humor. El  seu autor está considerat com un dels pilars de l'evolució de la narrativa gráfica, i dedica actualment el seu temps a escrivir obres entre pedagògiques i teòriques sobre la seua professió. Daniel Torres és un dels nostres autors més valorats als Estats Units i és dels privilegiats que ha accedit a l' exclusiva sèrie del emmascarat, per la que han passat abans d'ell tan sols autors com ara Neil Gaiman, Alan Moore o David Gibbons, tres anglesos especialment apreciats pel públic nord-americà. El número compta també amb una portada de Brian Bolland, il·lustracions de Moebius, i històries d'autors de primera línia com ara Busiek (recent premi al millor guionista en Madrid), David Lloyd o Michael Dalton Allred.
 Així, Torres dibuixa un guió de Moore (Last night I dreamed of Dr. Cobra, Anoche soñé con el Dr. Cobra), on un Spirit retirat de la seva lluita contra el crim, observa la seua ciutat i rememora els seus antics quefers. Les ambientacions futuristes sòn probablement el millor escenari per a que Daniel Torres mostre les seues armes, i Central City, amb les seues ‘logotecturas’ (edificis amb forma de paraula, amb els que Will Eisner realitzava en moltes ocasions les primeres págines de les històries de Spirit, un heroi urbà per excelència. La paraula és, probablement, un regal de Alan Moore a Will Eisner). Cada pàgina és tot un espectacle a mans de Torres.  En  déu págines, Moore i Torres recreen la memòria de Spirit cap a l'home que li donà la inmortalitat, el Doctor Cobra, i donen llum als negres carrerons de la ciutat per on Denny Colt es va convertir en una llegenda de la qual ara n'és testimoni.
Ana Miralles
La conclusió de l' adaptació en tres volums d'En busca del unicornio, la novela original de Juan Eslava que va guanyar el premi Planeta de novela veu la llum just ara a la vegada en Espanya i França alhora: recent eixida de l'impremta no està clar del tot que els distribuidors no l'envien a dormir el somni dels justos fins passat el suposadament mortal estiu. L'obra ha passat prou desapercebuda, tot i el seu excelent acabat, tot i tenir una excel·lent història i un ferm guió. "Probablement", diuen Emilio Ruiz (guionista) i Ana Miralles (dibuixant), "és perque fins que el cicle no està complet, la gent no s'aventura a fer una valoració. Ara podrem saber la veritable acollida que té". El mercat francés apreciarà millor una obra amb una gran documentació històrica, però el treball d'Ana i Emilio mereix una atenció destacada pel impecable dibuix, per un tractament de color que arriba a tocar l'excelència i per la narració demostrada, que és -quina paradoxa- tal vegada massa europea pel gust espanyol, que s'estima més ritmes com ara el japonés o l'americà.
Maria Colino
La adaptació de l' Heptamerón de Margarida de Navarra es l'última obra que María Colino (Madrid, 1971) ha llançat sobre el panorama del tebeo valencià, espanyol i, ja que estem, europeu. María Colino és, diguem-ne, la gran esperança blanca del tebeo espanyol, tot i ser una autora amb molta tendència a l'il·lustració. Aquesta llicenciada en Belles Arts ve avalada per Forges, i ha publicat ja a El Mundo i més darrerament a EL PAÍS, així com a El Víbora i amb Under Comics. Ara, l'editorial alacantina Edicions de Ponent, posa l'Heptamerón damunt la taula. La línia marcada pel seu personatge Margarita (publicat en 1992 per l'editorial Horas y Horas) ha tingut un gran impacte sobre el feminisme combatiu, del qual diuen, ha esdevingut punt de referència.
La col·lecció de contes que a la manera de Bocaccio va fer la reina consort de Francesc I de França i després de morir aquest,  d'Enric de Navarra, troba eixida il·lustrada a mans del grafisme alhora expressiu i en ocasions brutal de la guanyadora del premi del Saló de Barcelona de 1998.
Es tracta d'una adaptació lliurement escollida per María Colino, que es basa en el text revel·lador de Margarida de Navarra, una obra del s.XVI francés, que ens mostra molt de l'ambient sicològic del moment. Blanc i negre cru amb tons de gris sobtat, mai no trobar més de cinc vinyetes a una pàgina i figures desencaixades en un contexte exemplificador poden resultar un estrany plat, com sempre serveix Colino. Es tracta d'una de les autores que més impressions provoquen, tant dins dels professionals de l'il·lustració i el grafisme com als simples lectors. Una dona que no demana al lector que tinga una sensibilitat especial, perque ella mateixa es fa escoltar, es fa sentir, es fa veure. La expressivitat que exsuda una dona que els mateixos francessos ja han aconseguit atraure cap a Paris, treballant per les editorials amb més prestigi d'Europa. De fet, l'obra de Colino sorpren pàgina a pàgina, tant per la precisió de la seva narració com per eixa part directa, eficaç, gairebé contundent que pàgina per pàgina ens comunica l'obra de Margarida de Navarra amb una capacitat de síntesi que no fan enyorar més texte del que la autora madrilenya ha decidit col·locar. Curiosament, el format de l'obra es el d'un tebeo més: no hi han experiments com els que a la mateixa col·lecció han dut a terme gent de carrera més llarga i coneguda. Fins i tot el blanc i negre ens fa recordar que sense el més mínim artifici es pot contar tot.
 

7 monos
Els 7 monos, no és que arriben ara mateix, però aquest nou segell valencià està començant a fer-se notar més enllà de la ciutat de València. Es tracta d'un col·lectiu d'autors que venen de la Facultat de Belles Arts i d'Arts i Oficis de València i que s'han asociat per aprofitar totes les experiències que pot patir un autor novel i convertir-les en una millora dels aspectes editorials i creatius. Propostes com Ojos, de Sergio Córdoba, autor revelació del Saló de Barcelona d'aquest mateix any, o Dead Souls de Juan Pedro Quilón, que porta una temàtica semblant, conviuen amb el Magia y Acero de Jordi Bayarri, que amb una temática d'erotisme accentuat i humor no sembla tenir res a veure els anteriors. Amb una línia francament heterogènea i irregular, editen pulcrament i es deixen notar en el mercat. Bona apariència, llibertat de plantejaments i autors que en molts casos encara estan verds, però que fan pensar en la posibilitat d'una realitat (modesta, però realitat) d'editorial valenciana amb producció abundant.

Las I Jornadas de Cómic de Valencia nacen en un clima de confusión
Publicat 11/10/99, EL PAÍS Com. Valenciana
Algarabía. Esa es la definición que podría dársele a las primeras Jornadas de Cómic de Valencia organizadas los días 9 y 10 de octubre por la asociación de otakus (fans del cómic japonés y niponófilos en general) denominada Tamashi. El emplazamiento fue el primer golpe: los locales cedidos por la falla Pérez Galdós-Jesús-Maestro Sosa, y la misma calle Lladró i Mallí cortada para la ocasión.
El anunciado homenaje a José Sanchis, el clásico autor valenciano que tras años en el olvido es ahora reivindicado por todo el mundo no se pudo practicar, ya que por motivos de salud el señor Sanchis no pudo acudir.
La mera voluntad, por buena y poderosa que sea, suele ser parco bagaje para llevar a cabo acto alguno, pero es que en este caso el desastre venía mascándose desde antes. Los carteles anunciaban un 'karaoke friki', que explicado y traducido, venía a ser un karaoke con canciones de películas de dibujos animados japoneses que adolescentes enajenados de vergüenza y tono musical pertrechado sobre un escenario propio de la falla que prestaba el local. Las mesas redondas estaban anunciadas sin decir nada acerca de los participantes, y el concurso de dibujo de comics realizados allí mismo dejaba bastante que desear: apenas se trataba de mesas, sillas y papel en un local acondicionado con esfuerzo y material prestado. Con todo, la emisora de radio 93.1, Bancaixa y el Ayuntamiento de Valencia habían colocado colaboración y logotipo en tan caótico enredo de una manera inexplicable.
El presidente de la asociación Tamashi, el jovencísimo Jesús Mazcuñán, afirmaba que "hay que tener en cuenta que el presupuesto ha sido prácticamente cero, y casi todo se ha realizado con el esfuerzo de nuestros socios". Tamashi, como se pudo comprobar allí, es una reunión de un par de centenares de adolescentes aficionados al cómic y la animación japonesa que ha crecido rápidamente durante el último año.
Tras ellos, y como alma en la sombra, la editorial Berserker, que contaba con varios miembros en la organización y la ha respaldado desde su fundación, "Es la primera prueba, se ha preparado todo en menos de dos meses", disculpaba Ramón Almagro.
Con todo, la experiencia no fue todo lo terrible que hubiese resultado de ser un gran éxito de público, ya que la ausencia de información, lo inadecuado de los locales, el sonido del karaoke y lo dantesco del concurso de dibujo de comics podían haber acabado con la paciencia de más de uno.
Sergi Albir