2 Octubre 2001
Pablo Auladell (Alicante) es uno de los autores jóvenes que está despuntando en el panorama nacional de los tebeos. Lo hace casi sigilosamente, narrando de una manera sugerente y personal en su nuevo álbum llamado “El camino del titiritero”.
Sin hacer ruido, y tras hacerse con el Premio Nacional del Injuve, Auladell se está labrando un acusado prestigio. Signo inequívoco de esta reputación es el hecho de ver en la calle su nuevo álbum publicado por Edicions de Ponent, una editorial que parece cada día más convencida en las apuestas por jóvenes de irrefutable talento a la vez que por recuperar autores injustamente olvidados. Si antes del verano llegaban con El Cubri, en esta ocasión es el alicantino Pablo Auladell el que ha colocado su talento y su personal estilo en las 76 páginas de esta pequeña maravilla editada en rústica. Lo curioso del asunto es que Auladell dedica sus esfuerzos principalmente al campo de la ilustración infantil y no suele prodigarse demasiado en un mundo que probablemente le satisface tanto en lo artístico como le decepciona en lo crematístico. En las páginas de “El camino del titiritero”, Auladell nos pasea por el ambiente musical de a pie ubicado en un Alicante urbano, el que cualquier joven puede encontrar. Algunos bolos, medio momento de gloria, mucho andar, personajes con filosofía de vino a granel y con un juego de grises que parece clamar por las medias verdades y por la relatividad de todo cuanto acontece en sus páginas.
“Perdón por haber querido ser diferente. Por no querer vivir esperando el fin de semana o las vacaciones”. Esas palabras que cede a su protagonista vienen a identificar directamente el rumbo que parece tomar Auladell desde su puesto, lo que es bastante característico de gran parte de su generación de autores: un fuerte individualismo que resulta paradójico. Los autores españoles son extremadamente innovadores y arriesgados, y como tales, difíciles de encajar en una industria que apenas es tal. La condición de artista más que de artesano de autores como Auladell complican su comercialidad, vendiendo su alma al diablo de la creación artística a riesgo de no poder dedicarse al tebeo plenamente como forma de vida.
19 Junio 2002
Ha succeït clàssicament que el dibuixants valencians (els espanyols, en general) es dedicaren a buscar per l’estranger els mèrits que al sol patri no trobaven, ja per condicions del mercat, ja per editors amb poca intenció d’invertir, ja per altres motius. Donat com estaven les coses, es dedicaven a buscar agencies a l’estranger on publicar treballs d’encàrrec que els editors anglesos, per citar un exemple, consideraven com autèntic manà. Els treballs no permetien massa iniciativa artística, i es prenien com una mera forma de subsistència. Els temps canvien i les formes de treballar també: Rafael Fonteriz és un dibuixant valencià que estava patint els perpetus sinsabors que porta la seva vocació d’autor de tebeos, fins que ha trobat una empresa que comença a fer-se un forat important al món del còmic internacional amb una fórmula poc vista. El resultat, siga com siga, és que Rafa Fonteriz, il·lustrador celebrat però que s’havia de lamentar permanentment de la poca opció que els editors li deixaven, publicarà de cop i volta un àlbum a set països. “És una història curiosa. A Espanya”, explica Rafael Fonteriz “resulta molt complicat viure del tebeo, i tot el que rebia eren ofertes per fer més i més porno, cosa que, la veritat, no m’apassiona. Així, he hagut de treballar fent coses pel cinema o per publicitat per omplir els forats que deixava la producció d’historietes, fins que un dia, m’arriba una carta d’una agencia que no coneixia, denominada SAF, on em conten que estan comprant projectes per publicar a tota Europa. El primer, clar, és desconfiar una mica”. No és estrany que Fonteriz desconfiés, però la gent de SAF va insistir. “Les cartes”, diu Fonteriz ”venien d’Eslovènia. No és un lloc del que es conega res al món del còmic... fins ara. Ells enviaven un butlletí de novetats on comentaven els autors que anaven fitxant, i a poc a poc apareixien noms com el de Jordi Bernet, Carlos Trillo, Joe Kubert o Carlos Nine. Això a més de firmar acords amb Dark Horse als Estats Units o amb Bonelli, un dels editors punters d’Itàlia. Vaig fer una recerca d’una mica d’informació i em vaig decidir a enviar un projecte que ja tenia fet de temps enrere i no els va agradar massa. Així que vaig provar sort amb un guió de Juan Miguel Aguilera, amb una història de ciencia-ficció”. Amb Aguilera ha havia treballat anteriorment il·lustrant la seva novel·la “La locura de Dios”, i els resultats havien sigut, per la part dels dibuixos de Rafa Fonteriz, estrictament espectaculars. Ara tracten una narració amb tres estils diferents, ajustats segons el to de l’historia. Als editors eslovens els va encantar i en menys d’una setmana Fonteriz tenia el contracte a sobre de la taula. “L’idea és molt curiosa, perquè es tracta d’una agencia que, a més, fa els fotolits i imprimeix tots els exemplars, independentment de la llengua a la que s’editen. Després envien el producte acabat a cada país”. Aquest procés, que es durà a terme a Eslovènia i que sembla tan natural, és tota una novetat al món del tebeo, on tradicionalment, cada edició nacional era totalment diferent, havia de repetir molts processos i per tant era més cara. La gestió que realitza SAF (Strip Art Features) permet que un mateix autor puga ser llançat a molts països d’una manera gairebé simultània, cobrant unes quantitats respectables i amb un control de la producció més que acceptable. Al cas de Fonteriz i Aguilera, Avatar es veurà a França, Holanda, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Portugal, Espanya i Estats Units. El salt oceànic té més importància de la aparent, perquè arribar a Amèrica, i concretament a un catàleg de distribució mundial assegura una sèrie de difusions a països de parla anglesa, i en menor mesura, a molts altres llocs concrets, com capitals de Sudamèrica o Japó on arriben aquests enormes catàlegs. El pas pot ser decisiu per un autor de traç realista i bona narrativa com ara Fonteriz, que va tenir mala sort a la seva aventura a Anglaterra temps enrere, quan la crisi de la filial anglesa de Marvel, una de les companyies nord-americanes més poderosa, va tancar. Alguns dels seus autors, com ara Salvador Larroca, també valencià, varen anar a parar al mercat americà i d’altres, com Fonteriz, un dibuixant molt més tècnic, però més lent, varen acabar de nou al mercat espanyol.
Los galos tienen una curiosa tendencia: afrancesar todo aquello que les gusta. Y la dibujante valenciana Ana Miralles no es una excepción. Ana, tras una serie de intentos infructuosos de vender proyectos a sus editores de más allá de los Pirineos (los de aquí suelen descartarse por ser habitualmente rácanos) recibe una oferta de otro afrancesado, esta vez, belga. Jean Dufaux, un guionista con una merecida fama de buen hacer, un deseado por la mitad de los ilustradores europeos, le propone la realización de un álbum. ¡De una serie de álbumes! Djinn: La Favorite es el nombre que recibirá la serie. Un Djinn es un demonio hecho persona en el mundo árabe, y se trata de una historia narrada en paralelo que habla de una joven inglesa que acude en busca de la memoria de su abuela, que era la favorita de un sultán, y la propia historia de la favorita, ambas en Turquía.
“La verdad”, confiesa Ana, “cuando recibí la primera propuesta no la valoré en su justa medida, pero se trata de un autor con un gran prestigio en Francia. De hecho, es una auténtica garantía de ventas”. Dufaux tiene unas cuantas obras publicadas en nuestro país (Beatifica Blues o Rapaces) y tiene un profundo reconocimiento de la crítica y unas ventas razonables, pero en Francia y Bélgica se trata de un auténtico fenómeno social. De hecho, se habla de veinte mil álbumes en francés y otros cuatro mil en flamenco, tiradas que en España se consideran un éxito impresionante. Ana trabajaba para la más importante de las editoriales europeas en cuanto a tebeos se refiere, Glénat, pero ha pasado a otro peso pesado, Dargaud, que, aparentemente, ha decidido tratarla mejor. Y no les ha ido nada mal, porque la crítica francesa se ha rendido amablemente a sus pies. “Tenía un cierto prestigio por los álbumes editados anteriormente” explica Ana Miralles,“pero hemos pasado de repente a firmar ejemplares mientras hay largas colas en las librerías, a conceder un montón de entrevistas...”. Lógico: Dufaux es tan buen guionista como inteligente y su elección de dibujante, incontestable. El tono de Djinn en una serie de aventuras con una parte de contenido erótico, en el que las dos protagonistas son dos mujeres bellísimas, y dónde es necesaria una documentación exhaustiva es probablemente en el que más cómoda pueda moverse Ana Miralles, que realizó los tres álbumes de aventuras de “El secreto del Unicornio”, “Eva Medusa” y “El brillo de una mirada” moviéndose en esos terrenos.
“Una de las cosas que me impresiona es la calidad con la que editan”, comenta Ana “llegaron a llevarme a comprobar si el tono del color era exactamente el que quería antes de empezar a llevar a cabo la impresión definitiva”. El resultado es un álbum que probablemente, pronto se editará en nuestro país. “Ya hemos tenido ofertas”, explica Ana, “pero no acaban de ser satisfactorias”. En cualquier caso, la fecha de salida del álbum ha resultado idónea para estos trabajos, ya que el Saló del Còmic de Barcelona se celebra a partir del 3 de Mayo, y es allí donde se moverá una parte importante de los tebeos que vayamos a encontrar en los quioscos y librerías españolas.
Resulta curioso que las campañas de promoción hayan llegado de golpe hasta Ana, que, de natural, es una dibujante con un historial de suficiente enjundia como para no necesitar presentaciones. “Cuando llegué allí, mucha gente me preguntaba tres cosas: una, si era mi primer álbum. La segunda pregunta era cuándo estaría listo el siguiente tomo, y la tercera, si era turca”. Las tres preguntas tienen dobles lecturas: Ana resulta casi desconocida en comparación con su guionista, que con títulos como Jessica Blandy o Giacomo C ha encandilado a los francófonos europeos. Con todo, el público y la crítica la han acogido extremadamente bien. Incluso están pendientes de las próximas entregas. Miralles afirma que hay, en principio, cuatro episodios pensados, pero que podría prolongarse indefinidamente dependiendo del éxito. Y la tercera tiene que ver con el intensivo trabajo de documentación que demuestra cada viñeta y, por otra parte, con el mediterráneo aspecto de Ana. Sea como fuere, Miralles ha sido descubierta por Francia y parece dispuesta a hacerse un hueco desde su casa sobre una montaña de Cullera.
Sergi Albir
On està la Betty?
Betty Boop és una de les icones de l’animació, que transcendeix a la seua pròpia existència com a dibuix animat. N’és la representació de que eixos dibuixos que passaven del paper al cel·luloide procedien del mon real i acabaven tornant a ell. N’és el símbol d’uns germans Fleischer, artífex de l’animació de qualitat dels estudis que portaven el seu nom i que varen caure, anys després, en una mena de combinació d’oblit letàrgic i alhora de llegenda maleïda, que donaren, tots dos plegats a Grim Natwick, forma e idea a una xica sexy dels primers anys trenta que estava directament inspirada en una dona de realitat. O gairebé de veritat, una d’eixes estrelles del Hol·lywood dels començaments, una actriu que es deia Helen Kane, i que s’havia de fer famosa amb un ‘boop-boop-a-doop’ que seria, també, la font de la que bevia el propi nom del seu sosias animat. Betty perduraria més, molt més que Kane, que perdria el seu lloc a la histèria al fer-se una altra icona sexual amb els llorers de la seva cançó: ni més ni menys que Marilyn Monroe cantaria ‘I wanna be loved by you’, deixant Helen Kane en un pla més que secundari, acumulant polseguera entre enormes bobines. En quant a Betty, bé, Betty va anar pegant voltes per tot arreu, entre les pantalles i els diaris, protagonitzant des de 1934 una sèrie de la King Features Syndicate que, una vegada més, el món real s’ ocuparia de tancar. Les llargues i sarmentoses mans d’una censura del país de la llibertat tallarien el seu vol, de la mateixa manera que la també caiguda de manera similar Mae West. I no es que fos ni la millor, ni la pitjor de les tires que varen publicar-se. Tal vegada, de no ser por l’aspecte candorós de la Betty, ningú l’hagués plorat. Però qui pot negar que és un d’eixos personatges que genera nostàlgia d’èpoques mai viscudes?
El personatge tenia un cor gran i una faldilla curta, i al 1939, les acusacions d’escandalosa varen causar-li l’ostracisme i va haver de renunciar a una exotisme carrera amb més de cent curtmetratges, compartint pantalla amb Louis Armstrong o Cab Calloway, que, amb tot, l’ha portat fins al segle XXI, data en la qual la seva inspiradora de carn i ossos no perdura massa al record, tal vegada, per no haver sigut una màrtir de la censura. Estaven arribant temps ben diferents, amb Flash Gordon primer, i Superman i Batman després, començant a deixar-se veure. Els mateixos germans Fleischer acabarien produint, per exemple, la primera sèrie d’animació del home d’acer. Betty Boop i Popeye varen ser algunes de les armes que varen donar fama a l’animació dels Fleischer, que, entre altres aportacions, varen inventar el rotoscopi, un invent per poder utilitzar imatges reals com a base de l’animació, que, evidentmentent, no varen fer servir a la sèrie de la Betty. Igualment varen fer alguns dels primers experiments de fer pel·lícules en les que apareixien, alhora, personatges d’imatge real amb animació. Uns autèntics precursors dels actuals efectes especials.
Sergi Albir