Articles de comics
La majoria de'aquestos articles han sigut modificats o resumits a l'hora d'ésser publicats, així que sòn lleugerament més llargs en aquesta pàgina.
Se inaugura en Valencia la primera sala dedicada a cómic e ilustración
Calatayud saca a la luz Piefrito, una historia de un bandolero accidental Daniel Torres recopila Roco Vargas en un tomo de lujo Una escola de dibuixos animats
Beltrán y García Pozo señalan la falta de profesionales para los dibujos animados Publicat EL PAÍS octubre 1997 Se inaugura en Valencia la primera sala dedicada a cómic e ilustración Los originales de los artistas de la Col·lecció Mercat (Micharmut, Miguel Calatayud, Pere Joan, Max y Sento), además de una reducida muestra de clásicos valencianos, de los que destaca Manuel Gago, son la primera de las exposiciones que albergará La Guillotina, una sala de exposiciones de tres pisos que innovará en Valencia, incluso en España, y que está en la vanguardia europea. El negocio consiste en institucionalizar de una manera elegante el tráfico de originales de autores que viene sucediendo desde tiempo atrás. La iniciativa corre a cargo de MacDiego, uno de los socios de la colección anteriormente mencionada, y del librero Julio Telio, un empresario que ha crecido junto al mundo del tebeo. El objetivo de la sala es no sólo exponer trabajos de cómic, sino también de ilustración y publicidad. "Muchas veces" comenta MacDiego, "se ejecuta el trabajo, se reproduce mil veces, pero a la obra original no se le presta atención, aunque tenga un indudable valor. Aquí se podrán encontrar originales de campañas de publicidad que se ven todos los días, y que son francamente atractivos ". Se trata de un experimento probablemente arriesgado, ya que una parte importante del mercado del arte en Valencia ronda circuitos de exposiciones que no dan cabida al cómic, pero se trata también de absorber ese ir y venir de piezas originales, y de dar la oportunidad a que sean expuestas. En Estados Unidos es muy común que las tiendas dispongan de obras originales, y que las tengan expuestas, "pero en Europa este hecho no sucede, así que nosotros intentaremos que estas páginas vean la luz", revela MacDiego. Apenas se conoce el caso de Lambreck, una librería belga de gran prestigio, y las tiendas británicas, que se alejan del modelo continental para clonar las grandes tiendas norteamericanas. Además de las exposiciones, que no tienen un orden fijo, se ofrecerá al público libros y cómics de tiradas limitadas, y se intentará que las publicaciones sean el propio catálogo de la exposición. "No tenemos" confiesa MacDiego "una idea clara de qué va a venir aquí. Estamos dispuestos a dar cabida a libros de ilustración infantil, originales de publicidad, tebeos... De hecho, seguramente tendremos ejemplos de ilustradores americanos, o incluso se plantea la posibilidad de hacer una de manga. " Y por supuesto, clásicos, que dado el gran volumen de producción que tenían los autores de antaño, tienen un precio asequible. "La idea" insiste MacDiego "es dar salida a un material que, de lo contrario, quedaría oculto. Bocetos previos, estudios de personajes, etc..." De momento, el día de la presentación ya se vió a Hernán Migoya y a Josep Mª Berenguer, ambos de La Cúpula, la editorial de El Víbora, revista que está llamada a protagonizar una de las primeras exposiciones. Sergi Albir Publicat el 7 de desembre de 1997 Calatayud saca a la luz Piefrito, una historia de un bandolero accidental Publicat dijous 11 de desembre
La Tossuderia del Tebeo
Dir que València ha sigut, tradicionalment, terra d'autors de tebeos és una frase tan dolenta com qualsevol altra per fer una ullada al tebeo valencià. Si anem a ser estrictes, la tradició i els comics no tenen res a veure, perquè es tracta d'una forma d'expressió, d'un art o d'una manera d'escriure més aviat pròpia del S.XX, tot i que es poden trobar, precissament al País Valencià, tradició d'auques des de finals del S. XVIII, i durant tot el XIX. Amb tot, l'historieta com a fenòmen social s'ha referenciat molt sovint arran de la seva popularització als diaris nord-americans, donat que l'arribada al poble dels mitjans impressos va ser més aviat escassa a un i a l'altre costat de l'Atlàntic abans d'aquestes aventures editorials. Els valencians, dins d'aquest corrent, van ser prou permeables a l'arribada d'aquesta literatura gràfica, i varen saber guanyar i perdre una indústria i unes escoles d'autors de primera línia, que varen marcar époques dins de la brevíssima història del tebeo. L'indústria dels comics va ocupar el lloc que havien tingut els folletins als anys 30, quan es venien porta a porta. El tebeo va enfortir-se en acabar la guerra civil, arriban a grans xifres que, d'una altra banda, permaneixen desconegudes. Al tocar la dècada la seua fi, Roberto Alcázar y Pedrín arribaren al gran públic. "I és una falàcia", comenta Tadeo Juan, erudit dels tebeos espanyols i editor d'un fanzine mític, Comicguía, "això de dir que els autors eren fascistes. Ací a València, la gran majoria dels dibuixants i guionistes eren republicans, però havia que menjar, i Federico Amorós (el guionista de Roberto Alcázar y Pedrín) no n'era una excepció...".
Aquesta col·lecció es va convertir en un dels puntals de l'indústria editorial autòctona, que va donar sèries i autors d'una gran qualitat, amb grans vendes i grans personatges. "El Soldadito Pepe" o "Pumby", de la mà de Sanchis, o "Jaimito", encapçalada per Karpa, son senyals clars d'aquesta Editorial Valenciana que perdria als anys 70 el seu nord i acabaria destrossada. El més trist dels records és que l'editorial va fer desaparèixer la majoria dels originals que, es diu, "es conserven en un xalet per Calicanto". Autors que produïen de tres a set pàgines setmanals perderen de vista els seus originals, i es sabut que, tot i afonar-se l'editorial, s'han realitzat edicions estrangeres, i que alguns originals no estan en bon estat...
Dins de les causes d'aquesta decadència, Francisco Tadeo Juan ens mencionava una de les més importants: la censura. Una part de la qualitat dels treballs dels autors valencians es va veure afectada pel fatal fet de, amb sous molt baixos, patir censures. Si de per si aquestes injerències afecten a un autor, quan es troba a una precària situació econòmica, és doblement important. "En un moment donat", reflexiona Tadeo, "la censura podia rebutjar-los el seu treball setmanal, així que s'imposaven una autocensura que acabava matant, en moltes vegades, l'esperit del seu art. I ací va ser encara més fort, gràcies a MªConsuelo Reyna, que era la de les més dures d'Espanya".
El llibre de Tadeo "Comicguía, historia de una revista sobre comics", de publicació recent, explica d'una manera personal aquestes èpoques i fets, tot i coincidir al mercat amb una obra molt més exhaustiva i organitzada com ara el llibre de Jesús Cuadrado, llibre al qual també col·labora. La veritat és que es tracta d'una banda, d'un referent amb intencions gairebé acadèmiques davant d'un recopilatori d'anècdotes, reflexions, saluts i altres sorpreses que Tadeo Juan deixa anar per aquest llibre, que inclou il·lustracions tan sols publicades a ComicGuía, el fanzine que Tadeo Juan ha mantingut durant anys i que ha fet de far pels col·leccionistes de comics en Espanya, i també fora d'ella.
Els anys vuitanta varen ser testimonis d'una altra bona època pels valencians i els tebeos. Ara no hi havia un èxit empresarial, l'indústria era a Barcelona, però una generació d'autors destacaven per sobre qualsevol altra tendència a Espanya, i també despuntaven a Europa. Els Miguel Calatayud, Mique Beltrán, Micharmut, Daniel Torres donaven un aspecte més compacte del que autors de tanta qualitat com Segura, Ortiz o Leo Sánchez no tenien com a grup. Així, aquests primers autors marcaren la vanguàrdia, i encara tenen un gran pes específic, com es pot deduir veient les seves últimes creacions. I les últimes hornades, amb Rafael Fonteriz, Ana Miralles, Ladislao Kubala, Gerard Miquel, José Luis Zaragoza o David Belmonte, destaquen per la seva heterogeneitat, pròpia de la desvertebració del còmic valencià, que pot ser interpretada segons l'estat d'ànim, de cadascí com a cosmopolitisme o com a carència d'una sensació d'identidad pròpia.
L'aspecte editorial és, sense cap dubte, molt més trist. L'iniciativa del fanzine perdura i ha causat la professionalització de revistes com ara Kovalski Fly, que tenen l'humor com a principal motivació. Hi ha altres experiments, entre els quals destaca El Micalet Galàctic, que es una mena de revisitació i ampliació del Camacuc, amb el mateix esperit del tebeo en valencià, que no sembla haver-se assentat massa. A més, l'iniciativa de la Col·lecció El Mercat, que recull obres d'alta qualitat d'autors ja consagrats. Malasombra o Cómo vacas mirando al tren sòn les millors eines per l'experimentació visual, i després, amparats en les noves tecnologies que han abaratit l'edició de comics, hi ha iniciatives com Berserker (Mangazone) o el segell Oz, que propugnen nous dibuixants i guionistes. La crítica resisteix amb Global Ediciones, que produeix llibres d'anàlisi d'autors americans.
Amb tot, els autors consagrats donen mostres de vitalitat, arribant a la televisió, com en el cas de Mique Beltrán, que es troba preparant la seva primera edició de Marco Antonio, Calpurnio amb la seva desaprofitada "Cutlass", que s'emet a hores intempestives en Canal 9, o Sanchis, l'autor de Pumby que quan ha vist, per fi, concretats tots els seus drets sobre el personatge, veu com avança la sèrie de televisió del gat valencià...
La valoració final és més positiva que anys enrera, quan el panorama era més pròxim a una tundra canadenca que a un ambient mediterrani, però, tot i el feble i inestable del conreu actual, no es pot certificar la mort del tebeo al País Valencià.
Mique Beltrán: "De fet, el motiu principal de la decadència del tebeo sembla ser el major nombre d'alternatives existents hui. Els xiquets poden fer servir videojocs, llogar pel·lícules, enganxar-se a la xarxa, i moltíssimes coses més que fa deu anys. Amb tot, existeix, com existirà segurament sempre, un còmic de consum, que ara es el manga com als vuitanta varen ser les publicacions de la Marvel (Spiderman, la Patrulla-X, Los 4 Fantásticos, etc...). Però les grans revistes han desaparegut i ara no tenen sentit. Esperar un mes sencer a llegir vuit pàgines més del còmic que t'agrada... Cal esperar massa i la gent prefereix o comprar-se un àlbum o escollir una altra opció, ja cultural, ja d'entreteniment. Per això alguns de nosaltres ens hem passat a la premsa, als suplements setmanals, que tenen molt més dinamisme per això, precissament, per la seva periodicitat. I tampoc és com per queixar-se, perque ara mateix existeixen més alternatives de les que existien fa tres o quatre..."
Carlos Maiques: "No queda gairebé res del que hi havia. I de fet, és complicat dir com pot fer-se resorgir eixa indústria, perque sí que existeixen lectors que estem (estan ) interessats, però, com fer arribar una altra vegada al gran públic els tebeos... això és més difícil. De tota manera, l'aspecte professional no és dramàtic. Si un vol convertir-se en un autor de comics i viure d'això, pot fer-ho, tot i que té molta més dificultat que qualsevol altra professió. Ací a València hi ha coses que dolen molt, i que et fan replantejar-te constantment si allò que fas té sentit. Si hi ha una Setmana del Còmic a Belles Arts, i ni tan sols allí sembla que hi ha unes vendes significatives, bé, un pensa si realment això funciona encara que siga una mica. Els autors se vegem sense una perspectiva de funcionament constant, només cal fixar-se en els problemes de la sèrie d'animació de Calpurnio, que en Canal 9 es programa a les 2 del matí. Si ni tan sols existeix confiança en productes consolidats, no podem tenir grans esperances"
Tadeo Juan: "La narració il·lustrada part des del començament de l'home. Ja podríem paralar de que existeix a les pintures rupestres, abans de l'escritura com a tal, encara que hi han tendències a dir que ara fa cent anys del naixement del tebeo... I es tracta només de l'arribada del globus, que li va donar el diàleg als tebeos. A València era una de les indústries més interessants, però ja no queda res. I té molt a veure amb circumstàncies extraeconòmiques: per tota Espanya, per tot el món, existeixen organitzacions de gent interessada pels comics, però ací, curiosament, no hi ha. EI no és esperable que el tebeo tinga un gran futur, ja no al País Valencià, sino a tot el món. Quedarà com un reducte per una minoria, i ja està..."
Vicente Segura i Carlos Higón (Krypton comics): "Des de la caiguda de Maga i Editorial Valenciana es va trencar la continuitat de l'indústria editorial del tebeo valencià, i tret d'iniciatives aïllades i esporàdiques, no s'ha trobat un esperit inversor per portar les iniciatives des d'ací. El gruix dels nostres dibuixants, mira cap a Barcelona donat les poques expectatives que tenen ací. El panorama comercial s'ha beneficiat molt de l'emissió de "Bola de Drac", que va motivar un autèntic boom gràcies a la sèrie de televisió i als productes, diguem-ne perifèrics. I això potser el futur del còmic: l'aliança amb els poders audiovisuals, com ha vingut succeïnt al Japó: videos, CD's, sèries de televisió, etc... complementen l'art bàsic i permeteixen la seva supervivència. Ací a València comença a succeïr amb iniciatives com les de portar a la televisió Pumby, Cutlass o Marco Antonio..."
Publicat 20 de desembre de 1997?
Daniel Torres recopila Roco Vargas en un tomo de lujo
Daniel Torres es sin duda el autor con más proyección de cuantos valencianos han pasado por el mundo del cómic. Desde los años ochenta, en los que los dibujantes valencianos marcaron una época, Torres vino aumentando y mejorando su producción, convirtiéndose en buque insignia de su editorial y en un firme valor internacional, tanto en Europa como en Estados Unidos.
La recopilación de su Roco Vargas, una obra precozmente clásica por la perfección técnica, la vigencia de sus planteamientos estéticos y la facilidad narrativa que muestra el autor, se presentaba en Valencia, al menos en su versión en castellano. La obra se ha coeditado ("hoy en día es imposible acometer obras como estas si no se hace así", comentaba Rafa Martínez, su editor) en castellano, francés, alemán e inglés. Ésta última versión será editada por Dark Horse, la cuarta compañía estadounidense de comics, y una de las más acreditadas en cuanto a sus ediciones. Las buenas relaciones entre Norma y Dark Horse han permitido este pequeño milagro. El personaje, un escritor de éxito que vive tranquilo hasta que su pasado de aventurero interplanetario le reclama, destaca por su ironía y por su inequívoca identificación como héroe. El estilo de Torres, de lápices trabajados, dinamismo y abigarramiento de colores, ha tenido desde hace una década una firme aceptación en el mercado norteamericano de la ilustración.
Y no solo eso: la carrera de Roco Vargas es tan meteórica a un lado como al otro del papel, ya que se ha vendido a una productora norteamericana relacionada con Ridley Scott, la opción para una película de imagen real con Roco Vargas como protagonista. La obra incluye, además de todo el material ya publicado, una introducción escrita y varias ilustraciones realizadas por Daniel Torres, y al comienzo de cada capítulo se incluyen algunos estudios previos de personajes, localizaciones, etc... La obra muestra influencias que el autor confiesa "El Flash Gordon de Alex Raymond, y el de Dan Barry son las más evidentes. Pero hay otras algo más ocultas, como las de Hal Foster (El Príncipe Valiente/Prince Valiant) o Milton Caniff. En general, aquello que leía de joven ..."
En la actualidad, Torres prepara su nueva obra, una historia larga que saldrá en dos tomos llamada "El Ángel de Notre Dame", con mucho del sarcasmo habitual de sus personajes, pero en una línea de ciencia-ficción un poco más dura. "Decidí empezar esta obra", comenta Daniel "en la Convención de San Diego, en Julio de este mismo año. Hablé con la gente de Dark Horse, les pareció bien, y empezamos a trabajar. Lo negativo del viaje, tal vez, fue la percepción de que esta vez la crisis del tebeo es mundial, porque hasta ellos están controlando mucho las tiradas".
"Tom", el dinosaurio gigante, también tendrá próximamente su segundo libro de ilustraciones. En la lista de proyectos también entra un proyecto de animación que está en una fase muy primaria, así que el autor prefiere no desvelar nada, salvo que el personaje es suyo solo a medias, y que el otro co-autor no es conocido.
Sergi Albir
Publicat en EL PAÍS, Quadern, 22 de Gener
Una escola de dibuixos animats
Benimamet es pot plenar de dibuixos animats en qüestió de messos. Un grup de professionals, recolzats per una empresa del gremi, llançaran un centre de formació de professionals dels dibuixos animats. Després d'un parell d'intents d'iniciatives d'animació valencianes, i una vegada trobades les potencialitats, les limitacions del País Valencià per tota l'indústria del dibuix animat a València acabaren mostrant-se. Tenim gent creativa, tenim dibuixants, tenim ànim. Però encara no tenim professionals de l'animació en nombre suficient. I no és que la gent no estiga interesssada, sino més aviat el contrari. La gent no sabia on anar (ni tan sols la referència a Barcelona o Madrid eren vàlides) per tal d'iniciar-se en un món que, per idílic que puga semblar dir això, sí viu un moment d'expansió laboral intensa. L'expansió de la competència als sectors audiovisuals fa que la demanda de gent qualificada en aquestes branques vaja pujant com l'escuma. "Així", diu Fernando Carrión "que, com en un principi necessitavem gent per a la nostra productora, varem formar-la dins de l'empresa. I després varem pensar que si a nosaltres ens havia costat tant trobar-ne professionals, i feian falta, podia ser una bona idea crear una escola que pogués abastir de tota aquesta gent".
València és un vergel creatiu, estem rodejats de músics, de dibuixants i de gents amb idees, segons sembla, però per a treballar en animació, no només fa falta això, sino que cal tenir una preparació especialitzada. "Quan arribava la gent" diu Fernando, "no tenia l'idea clara de qué havia de fer, així que sempre haviem de emprar molt de temps en preparar a tothom. L'objectiu és que els alumnes, quan surten d'ací, estiguen preparats per no només dibuixar, sino per tenir un ofici... No es tracta d'aconseguir un diploma sino més aviat de trobar una manera de treballar dins d'un món creatiu. De fet, és important també la possibilitat de que sorgeixen moltes empreses xicotetes que contracten després amb les grans, perque això dinamitza el sector i permet que mentres no hi ha grans encàrrecs, es puga mantenir un sector tan interessant com aquest". L'efecte arrossegament, com es diu en economia, del sector, pot ser important, a nivell de formació de capital humà: per aquestes empreses fan falta tècnics de só, dobladors, actors, tècnics en informàtica, especialistes en producció, etc... Tota aquesta gent després sí és fàcilment traslladable dins d'un sector econòmic pujant: els professionals dels dibuixos animats poden treballar a àmbits com ara publicitat, videojocs i altres afers afins.
El sector dels dibuixos animats, dins de l'audiovisual, és, a més, dels més interessants econòmicament parlant. Aquestes produccions, apart de moure quantitats importants de diners, requereixen mà d'obra qualificada i familiaritzada amb tecnologies avançades, són exportables per la seva adaptabilitat mitjançant doblatges, i poden aprofitar el potencial creatiu dels artistes valencians, que gossaran d'una oportunitat important, ja que no hi ha massa escoles d'aquest tipus en Espanya, i ni tan sols a Europa. "La gent" menciona Carrión " s'acabava anant molt lluny. Jo mateix, vaig estar un parell d'anys a Japó. I clar, és una migració poc clara, perque la gent no sap exactament on anar". El centre de formació de Toon Factory contarà amb cursos, no tan sols per aspectees gràfics, sino també per guionistes, i fins i tot per animació amb plastilina, on Pablo Lloréns, tot un premi Goya, donarà les seves leccions. "Vindrà a donar classe gent de tot arreu", comenta Fernando Carrión "i que han treballat en els principals estudis: venen de Disney, de Hanna-Barbera i de la Warner".
Cartoon P, la empresa generadora del projecte de Toon Factory, ha desenvolupat productes com ara la sèrie de Cuttlas, o les animacions de Babalà, per Canal 9, i preparen un llargmetratge per a televisió sobre el popular gat Pumby, de José Sanchis, així com una sèrie de animació sobre el mateix personatge, i altres produccions pel mercat anglés.
Sergi Albir, València
Publicat el dilluns 9 de març de 1998
La Facultad de Bellas Artes acoge la tercera semana de la historieta
La Facultad de Bellas Artes de San Carlos (Valencia) inaugura el día 9 de marzo su tercera semana de la historieta, organizada por la Delegación de Alumnos de la Universidad Politécnica. Durante este año, el motivo principal de esta exposición serán los artistas que, relacionados con el mundo del cómic, han salido de esta facultad. El tema no tiene excesiva dificultad, ya que la institución ha visto convertirse en profesionales a muchos autores que han despuntado incluso internacionalmente. Uno de ellos, Mique Beltrán, explicará las relaciones entre animación y cómic, vividas en sus propias carnes gracias a la adaptación a la pantalla de su popular personaje Marco Antonio. Beltrán es un autor que se considera más guionista que ilustrador y que, por multitud de motivos, despuntó también como dibujante, publicando en revistas como Cairo y, actualmente, en las páginas de El País Semanal. Como casi siempre en estos casos, una de las mesas redondas volverá a tener la autoedición y el fanzine como tema tótem, y prometen tener invitados pertenecientes a estas publicaciones de toda España. La última de las mesas, ya el día 12, contará con la presencia, entre otros, de Román Gubern y Jesús Cuadrado, dos pesos pesados del cómic español, con el propósito de debatir sobre la historieta española en el panorama internacional.
La Semana del Cómic de Bellas Artes es, hoy en día, una de las pocas que consigue motivar a las tiendas y fanzines de Valencia para colocar sus productos fuera de su ámbito habitual. Este hecho, bastante común en acontecimientos como el Saló del Cómic de Barcelona, no suele acontecer en Valencia, acaso por la poca promoción que reciben estos eventos culturales.
Entre los originales expuestos se podrán ver obras tanto de autores de la antigua Escuela de San Carlos como José Grau o Eustaquio Segrelles, profesionales en activo surgidos en los 80 como Sento, Daniel Torres o Ana Miralles, y nuevos valores como Paco Roca, Cristina Durán, Gerardo, o Carlos Maiques. Además, se proyectarán películas de animación y otras de autores relacionados con el medio, como el norteamericano Kevin Smith.
Sergi Albir
Publicat a EL PAÍS, el dimecres 11 de Març de 1998
Dentro de los actos previstos en la Semana de la historieta en Bellas Artes, Mique Beltrán impartió una conferencia, junto a Manuel García Pozo, sobre la relaciones entre el tebeo y la animación. Mique está, en la actualidad, adaptando con la productora de Manuel, las aventuras de su personaje 'Marco Antonio' a la pantalla. En concreto, el autor está llevando a cabo la adaptación de su álbum Macao, una obra repleta de humor y toques irónicos. El encargado de esta tarea es Manuel García Pozo, que ha colaborado para estudios como Disney o Warner, animando personajes tan populares como Batman, del que ha realizado hasta tres episodios, o el Tío Gilito. Durante la conferencia, que acabó convirtiéndose en una mesa redonda, ambos expresaron su ilusión en el proyecto, así como su firme confianza en lo pujante del mercado de la animación en nuestro país. Cuando se le preguntó sobre si los ordenadores estaban sustituyendo a los dibujantes tradicionales, García Pozo negó taxativamente. "Hoy en día", explicó "los ordenadores ahorran mucho tiempo en tareas de post-producción, y permiten efectos visuales, colores más rápidos a la hora de ser aplicados, y nos permiten ver antes los resultados de nuestro trabajo, pero aún distan mucho de poder reemplazar la mano humana. Hoy por hoy, es imposible concebir una animación bidimensional sin un volumen mayoritario de producción humana." "Además", mencionó el director, "la animación en España está necesitada de profesionales, y las llamadas escuelas de animación no son el mejor caldo de cultivo para los nuevos dibujantes de este campo. Soy más partidario del trabajo de toda la vida, del que llega con su carpeta de dibujos y aprende en el mismo estudio". A este respecto, alabó la iniciativa del Departamento de Animación con el que cuenta la Facultad de Bellas Artes.
Durante la conferencia se proyectaron fragmentos de producciones en las que había participado García Pozo, y también parte del trabajo que se está desarrollando sobre los personajes de Beltrán. Los problemas de financiación acontecidos han impedido que, finalmente, se realice la serie de 26 capítulos inicialmente prevista "Podemos deciros", comentaba Mique "que si no hay serie, es gracias a Televisión Española", aludiendo a los desamores que se acabaron produciendo con la emisora de televisión. En lugar de la serie, se está produciendo un video doméstico que se realizará primero en inglés, y se traducirá posteriormente al castellano, por exigencias de una parte del capital. A la vista de los resultados, ya hay previstas tres entregas más del personaje que aparece semanalmente en 'El Pequeño País'. El asunto del idioma no fue el único inconveniente. "Mama Gutanda ya no es negra, sino mulata, y ahora no es la criada, sino la tía de Marco Antonio" reveló García Pozo " porque algunos distribuidores para el mercado americano se pusieron hechos una fiera, diciendo que no les parecía 'políticamente correcto'. También hemos sustituido el viejo Volkswagen por un nuevo Ford Ka, pero aquí no había tantas polémicas"
Sergi Albir
Publicat el 14 de Març de 1998
Lamentaciones de tebeo
Que cada vez que haya una mesa redonda sobre tebeos se reproduzca la insistente negativa de todas las partes de negar que el tebeo se muere, no deja más que mares de dudas sobre si realmente es así. Al menos, los dos últimos actos de la Semana de la Historieta de Bellas Artes proporcionan esa sensación de incertidumbre. El miércoles 11, una reunión de editores alternativos, el motor de la industria del cómic, pese a la presencia de MacDiego, editor independiente y optimista por naturaleza, el cual se dedicó a dar insistentes señales de vida del medio, ante sus compañeros ponentes que repetían que "no hemos venido aquí a llorar. Sucede lo mismo cada vez que se juntan cinco personas alrededor de una mesa para hablar de tebeos. Acabamos comentando la crisis y lamentándonos de la mala distribución". Esas eran las palabras de Carlos Maiques, dibujante, que, sin embargo, pese a ir de boca en boca, solo vaticinaban el fin no solo de ésta, sino también de la posterior reunión. El título de la primera era algo así como la autoedición en España, y el de la segunda versaba sobre el panorama de la historieta en el mercado internacional. En la del día 12 la conclusión vino a ser unánime entre los contertulios, y venía a ser que España viene a pintar poco, y que las cosas están mal en todos los sitios. Lo peor de todo, es que es más manía que realidad, porque si bien el número de lectores es inferior, el volumen de ventas y la aparición de tiendas especializadas no hace pensar que mañana se acabe todo, sino que es muy superior a la época dorada del tebeo. Lo poco profesional de la edición de historietas en el país provoca un sentimiento de catastrofismo encontrado con ramalazos de optimismo argumentado que propinaba Román Gubern, catedrático de la Universitat Autònoma de Barcelona de Comunicación Audiovisual, y con el "no es para tirar cohetes, pero a mí me va bien", de Ana Miralles, que está exportando a Francia la mayoría de sus creaciones. Hernán Migoya, redactor-jefe de La Cúpula y Jesús Cuadrado, erudito del tebeo español, completaban una mesa que el público asistente no supo aprovechar. El primero resaltó lo dramático que resulta que una gran parte de la nueva generación de autores esté dispuesta a trabajar sin cobrar al comenzar y criticó a las iniciativas que se aprovechan de este estado de necesidad.
Se mencionó internet como medio de promoción, a ratos panacea, a ratos simple medio, a ratos demonización de la tecnología, y se culpó (otra vez, siempre otra vez) la culpa de las tres horas y media de televisión que cada español se traga de promedio al día. La autocrítica vino también de Migoya, que abogaba por productos que interesen más al lector y trivializaba el posible cambio de formato (de tebeos de papel a los posibles comics en el ordenador), mientras Cuadrado y Gubern le explicaban a uno de los asistentes la diferencia entre una pantalla y un trozo de papel, por aquello de la difusión en la red de los tebeos.
En definitiva, más de lo mismo: resulta que salvo alguna voz discordante, aquel que se mete dentro del negocio de los tebeos acaba declarando la imperiosa necesidad de revisar los criterios de la industria, que se dirige, si nadie la cambia, se dirige directamente al fracaso, y termina diciendo que todo se hace mejor fuera y que aquí no se le hace casa a los autores de casa, y que cualquier tiempo pasado fue mejor. Nada nuevo bajo el sol.
Sergi Albir