En una expedició d'aquesta envergadura, els aspectes mèdics, que són variats i fins i tot complexos,  venen donats per les circumstàncies que determinen l'expedició i que bàsicament són el fet de trobar-se un grup de persones més o menys nombrós en un país estrany, normalment del tercer món, en un entorn dur i que realitzen activitats que impliquen un alt nivell de risc.

Els problemes més importants venen donats per les duríssimes condicions que comporta l'alta muntanya a alçades superiors als quatre mil metres, que com a molt és la cota assolida  en les sortides habituals als Pirineus o als Alps.

En alçades tant importants, els factors determinants són la manca d'humitat ambiental, la disminució de la concentració d'oxigen, el fred i l'augment de la radiació solar.

La manca d'humitat atmosfèrica ens produeix sequedat de pell i mucoses, així, se'ns asseca el nas impedint-nos quasi bé la respiració nasal durant la nit, la qual cosa fa que no es pugui dormir bé. També ens provoca sequedat als ulls, que sumada a la conjuntivitis produïda per les radiacions ultraviolades, pot arribar a ésser molt molesta. També fa -la manca d'humitat atmosfèrica- que, degut a que respirem molt més ràpid i a més fem grans esforços, perdem gran quantitat d'aigua corporal amb lo qual es produeix una hemoconcentració -la sang és més espessa- i augmenta el risc d'accidents vasculars.

Degut a l'alçada, la pressió atmosfèrica és molt menor a la que estem habituats, i conseqüentment, la pressió parcial d'oxigen també és molt inferior a la que tenim a nivell del mar, hem de tenir en compte que la quantitat d'oxigen per unitat de volum, disminueix en un terç a una alçada de 3.000 metres, però als 5.000 metres, la quantitat d'oxigen a l'atmosfera, és la meitat de la que hi ha a nivell del mar i als 8.000 metres, és tan sols d'un terç. Tot això comporta que l'oxigenació del teixits corporals és molt deficitària i a les hores, malgrat que l'organisme intenta compensar-ho amb un augment de la freqüència respiratòria i amb l'augment dels glòbuls vermells, apareixen una sèrie d'alteracions de menor o major intensitat, depenent de l'aclimatació, com són: insomni, alteració de la consciència, edema de pulmó i edema cerebral.

I per acabar, l'últim gran factor a tenir en compte és el fred, determinat per les temperatures extremadament baixes que es poden arribar a assolir i que, combinades amb la fatiga i/o l'estat de desgast físic de l'alpinista, poden arribar a produir importants lesions per congelació, principalment de les parts distals del cos, com són els dits dels peus i de les mans, el nas i les orelles.

A part dels problemes esmentats anteriorment i condicionats per l'alçada, s'hi han de sumar una sèrie de problemes aparentment menors, però que també poden complicar ,i molt, l'èxit de l'expedició. Aquests són el processos infecciosos comuns, i els específics del país que estem visitant. I també els d'origen traumàtic de més o menys importància (esquinços, contusions, ferides...).

Es per tot això que cal prendre una sèrie de mesures abans i durant l'expedició. Les mesures a prendre abans de marxar, consisteixen en un estudi previ per detectar algun problema de salut que en el nostre medi no representa cap inconvenient especial però que en les duríssimes condicions del medi al qual ens trobarem poden ser un greu handicap. També cal fer un estudi exhaustiu per una unitat de medicina esportiva, per comprovar la capacitat d'adaptació a l'esforç del esportista. No s'ha d'oblidar, tampoc, una tanda de vacunacions d'acord amb les recomanacions que ens faci la unitat de medicina tropical atenent el país que visitem.

Durant l'expedició, s'ha de disposar d'una completa farmaciola, atenent el nombre de persones susceptibles de necessitar algun tractament i els dies de durada de l'expedició, i també haurem de comptar amb un mínim utillatge quirúrgic per poder solucionar petits problemes d'aquest tipus que se'ns presentin.