Les Dunes del Golf de Roses

0. Antecedents

Al 1885 Primitivo Artigas publicà el seu llibre "Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la Escuela Especial de Ingenieros de Montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona" a Madrid a la imprenta de Moreno y Rojas. En aquest llibre parla de les dunes del Golf de Roses i manifesta el problema existent per la seva mobilitat, per la qual cosa planteja la necessitat de fixar-les tal com ja s'havia fet uns anys abans a França.

Al 1894 es va crear una Comissió per a la reforestació de les dunes i va encarregar la planificació i ejecució de les tasques a l'Enginyer de Forests Javier de Ferrer i de Lloret. Aquestes tasques tenien una forta component social per la preocupació dels habitants de la zona que veien com la sorra arribava a l' Escala i envaïa algunes cases i cultius (per la qual cosa alguns van fer petites obres de defensa).

La planificació feta queda recollida en la publicació del projecte de Javier de Ferrer "Fijación y Repoblación de las Dunas procedentes del Golfo de Rosas" l'any següent. L'aprovació es va fer per Reial Ordre de 13 de febrer de 1995 i es van iniciar els primers treballs de fixació de las dunes poc desprès.

Aquestes pàgines volen ser un petit homenatge a aquells que fa més de 100 anys van saber aplicar la dita "Saber es hacer" sota la qual es va fundar la "Escuela de Ingenieros de Montes", per aconseguir la perfecta fixació d'aquestes dunes i a tots els que han contribuït a mantenir-les.

1. Origen

Les Dunes del Golf de Roses estan dividides en una zona litoral i un altra continental, si be tenen continuïtat. La primera d'elles es de formació molt anterior a la segona. La seva orientació segueix un clar eix N-NE / S-SO amb avanç del primer al segon, per causa del fort vent de tramuntana, característic d'aquesta zona que segueix aquesta direcció. La orografia i orientació distribució de la costa ha provocat la separació de la duna en la zona litoral (paral·lela a la costa) i la continental (interior).

La Duna litoral procedeix de la platja compresa entre l'antiga llera del riu Fluvià (Clodianum per als romans) i el poble de San Martí d' Empúries. A mesura que es va anar tapant la desembocadura del riu, utilitzat pels emporitans com a port fins ha que per aquesta causa van haver de construir el nou port i es va formar la sorrosa platja i les primeres dunes de la zona. La construcció del port es va fer a l'època de més esplendor de la ciutat, a principis de l'era cristiana, la qual cosa permet fixar l'origen.

La zona interior procedeix de las dunes litorals i solament per això ja han d'ésser més modernes. Però s'ha de considerar que no es podien formar mentre el Ter ocupava la seva antiga llera i desembocava al nord de l'Escala en la coneguda com a platja de la font. Aquest riu, d'ampla llera, suposava una barrera insalvable per a l'avanç de las dunes i arrastrava al mar las sorres que el vent portava.

A l'arxiu de la Corona d'Aragó es conserva un memorial d'agravis contra Poncio Hugo, comte independent d'Empúries, per alterar cap al 1302, el curs del Ter i portar les aigües a l'altra banda de la serra del Montgrí, que anegava llavors el golf i grau de Torroella, port de mar encara al segle XIV i actualment a uns 6 km. D'aquesta manera, al conèixer la data del canvi de curs del Ter, es pot saber també la data de formació de la Duna Continental, ja que al quedar la llera seca, no suposava una barrera per a la propagació de las sorres per la tramuntana.

2. Situació prèvia a la fixació

Al 1894 D. Javier de Ferrer i Lloret ( Enginyer de Forests, Doctor graduat, Llicenciat en Ciències exactes) va elaborar el projecte de fixació i repoblació de les dunes, que es va publicar l'any següent amb el nom de "Fijación y Repoblación de las Dunas procedentes del Golfo de Rosas" . Aquest projecte es va executar als següents anys i en base a ell es van iniciar els treballs de fixació.

Al seu projecte de Ferrer esmentava com a velocitats mitjanes d'avanç 16,25 m/any, per la qual cosa mesurant una la longitud des de la platja de la font al extrem final de 8.837 m, obtenia que les dunes haurien tardat 544 anys per arribar a la situació existent. Aquesta data coincideix amb bastant precisió amb les dades del canvi del curs del Ter, abans comentats i que apareixen esmentats al seu projecte.

Acertadament, J. de Ferrer observava que si bé las sorres adquirien elevades temperatures per l'influencia dels raigs solars, a entre 8 i 15 cm notava certa frescor que facilitava que certes espècies poguessin néixer en els punts on la duna deixava de moure's. En aquests llocs més abrigats i fixats esmentava la presència entre altres de:

Denominació antiga Denominació actual Nom en castellà Nom en català
Psamma arenaria Ammophila arenaria borrom o barron borró
Tamarix gallica Tamarix gallica taray tamariu
Pancratium maritimum Pancratium maritimum pancracio lliri marí
Ononix antiquorum Ononix sp . .
Teucrium capitatum Teucrium polium polio Herba de San Pons
Euphorbia paralias Euphorbia paralias lechetrezna de playa lleteresa de platja
Ciperus choenoides Cyperus sp . .
Helichrysum stoechas Helichrysum stoechas perpetua sempreviva borda
Rumex acetosa Rumex acetosa acedera agrella
Sideritis hirsutus Sideritis hirsuta siderita herba de la feridura
Artemisia glutinosa Artemisia sp artemisa artemisa

Entre aquestes plantes destacava el Tamarix gallica, que havia esta emprada pels particulars en tanques per a contenir les sorres amb el Agace americana (pita o figarassa) i especialment la Psamma arenaria (Ammophila arenaria - borró) a la que anomenava Providència de les sorres, per ser abundosa en elles tan espontània com conreada.

El borró (Ammophila arenaria subsp arundinacea) és una gramínia gran i dura d'arrels articulades i de gran desenvolupament, que floreix de maig a juliol formant panícula espiciforme, allargada, de forma cilíndrica i densa, amb un color clar groguenc o verdós.

3. Fixació de dunes

La fixació de las dunes es va plantejar de nord a sud amb l'objecte de solucionar el problema a l'origen. Per això es van plantejar mesures de defensa a la duna litoral per ésser la porció exposada a l'arribada de noves sorres. En treballs similars fets en altres zones és construïa un tancat o estacada que s'oposava a l'avanç de les sorres de manera que en augmentar la pendent de la rampa de la duna arribava un moment en que l'acció de la gravetat dominava a l'acció del vent i tornava a caure la sorra cap al seu origen.

L'estacada es construïa amb estaques clavades de entre 2,1 m i 2,5 m d'alçada segons la zona i de 8 i 12 cm de diàmetre respectivament. Entre aquestes s'entramaven canyes cada 1,5 m amb canyes de 3,5 m. Es va considerar que la sorra que passaria entre les canyes formaria un talús de 1,5-2 m d'amplada per cada metre d'alçada.

A les zones més exposades es va formar artificialment una duna amb una rampa de 12 m de longitud a la zona vora al mar i quatre metres al talús oposat. Per fixar aquest talús es feia amb borró plantat en quatre línies paral·leles a l'estacada separades un metre. Una cop feta la rampa de 12 m es començava a fixar per el cim on es ficava una filera de tamariu, pita i canyes que li donaven més alçada i subjecció i des d'aquesta, amb un angle de 45º, es plantaven línies de borró cada 3 m. L'àrea entre línies es sembrava també amb borró (12 kg/ha).

Per a la zona interior es sembrava i plantava de manera intensiva amb borró, amb línies paral·leles entre si i separades 2,5 m que es col·locaven perpendiculars a la direcció N-NO del vent. Un cop acabada aquesta primera fixació es plantejava la repoblació forestal i per aconseguir-ho entre cada dos línies de borró es rasclava i sembrava amb pinyó de Pinus pinaster i llavor de borró i ginesta amb proporcions de 12, 3 i 3 kg per ha. Les llavors es cobrien lleugerament amb branques de pi orientades perpendicularment a les línies de borró, amb quantitats de 500 feixes de 40 kg per ha.

A les parts amb menys sorra es va sembrar per clots tot seguint una línia normal a la direcció del vent emprant les mateixes espècies i amb proporcions de 5, 2 i 2 kg respectivament.

Imatge zona fixada

4. Situació posterior

El període que va de 1987 a 1901 és del que te documentada més activitat i durant el qual es van fer la major part de les tasques de construcció de les contradunes. Aquestes feines, juntament amb la fixació i repoblació de les dunes van finalitzar al 1910 concretades amb la construcció d'una casa forestal a Sant Martí d'Empúries per al personal tècnic tal com acostumava a fer en l'època en els llocs de treballs freqüents per evitar costosos desplaçaments.

La zona més al nord ha estat la més delicada per continuar entrant sorres al nord del Riuet (antic curs del Fluvià), que afecten a la zona plantada. També hi ha problemes en la zona nord de l'Escala per l'acció humana que ha fet que encara recentment s'hagin fet alguns treballs de fixació per corregir els danys fets per l'home.

En tot cas aquests petits problemes son de poca envergadura i no fan perillar les tasques de fixació, si bé son un record de la potencialitat de la duna. Podem dir que aquesta apareix avui estabilitzada desprès d'uns treballs de fixació molt durs i desprès de nombroses experiències per trobar les espècies que aconseguien adaptar-se millor.

Fruit d'aquestes experiències podem trobar a la duna litoral el tan emprat borró, però també altres espècies com l'ungla de gat que empraditza algunes completament alguns talussos. Encara trobem tamarius procedents segurament de les primeres reforestacions, però és el pi pinyer l'arbre que domina aquestes dunes. També trobem el pi pinastre i el pi blanc, si bé aquest s'ha anat expandint per ell mateix. Altres espècies que podem trobar en el conjunt de les dues dunes son l'ailant (Ailanthus altissima), el xiprer (Cupressus sempervirens), l'alzina (Quercus ilex), l'acàcia de tres puntes (Gleditsia triacanthos), la pita (Agave americana), el baladre (Nerium oleander)...

Un sondeig fet fa uns anys donava una alçada de sorres de uns 83 m prop del Coll de les Sorres a una zona perfectament fixada en la que fins i tot l'alzina comença a competir amb el pi pinyer.

Actualment aquest interessant paratge està assentat, però això no ens garanteix la seva pervivència. Fa uns anys un foc va cremar parcialment la zona sud de la duna continental i la mateixa natura, donant mesura de l'estabilitat del paratge, es va encarregar de regenerar densament la zona, si bé ho va fer amb pi blanc procedent de la veïna forest pública "Muntanya Gran" i no amb el pi pinyer i el pi pinastre preexistents. Aquest fet no ens ha de fer massa optimistes i no hi ha que oblidar que un gran incendi o un desastre semblant podria tornar aquesta forest als seus inicis i la duna tornaria a moure's.

Envia'm un e-mail si tens alguna cosa a dir o afegir ralturo@tinet.fut.es