Pàgina inicial

Versión en castellano

Abril 1998: Tamarix gallica L.

Arbre previst per l'abril: Quercus petraea. Si tens alguna dada interesant d'aquesta espècie o d'alguna ja publicada, envia un e-mail i procurarem publicar-ho (si vols que afegim el teu e-mail indica-ho al missatge).
ralturo@tinet.fut.es
Etimologia

Tamarix gallica L.

Els romans relacionaven aquesta espècie amb en riu Tamaris (actualment Tambro) indret on abundava i des d'aquest orígen s'ha conservat el nom.

Català: tamariu, tamariua, tamarisc, gatell, tamarit, tamaró, tamarell, tamarill (València), tamariu gal·lic.

Castellà: taray, taraje o tarahe, atarfe o tarfe.

Basc: millazka, millazki.

Portugués: tamargueira.

Italià: tamarisco.

Francès: tamaris.

Anglès: tamarisk.

Alemà: tamariske.

Descripció

Arbret que a vegades manté port arbustiu amb 2 o 3 m d'alçada i que quan te port arbori pot arribar als 10-12 m d'alçada. El tronc és tortuòs, ramificat practicament des de la base i presenta l'escorça, de color entre bru i cendra fosc, esquerdada amb escames llargues i estretes. Les branques, amb una escorça similar, són llargues i flexibles, una mica caigudes. Les branquetes, molt abundants, són rectes i llises.

Presenta fulles verd-glàuc molt petites, simples, alternes, empissarrades i de forma quasi escamosa.

El sistema radical s'exten molt i pot aprofundir força buscant aigua quan aquesta no abunda per la qual cosa els arbrets es troben molt espaiats entre ells. Quan l'aigua no és problema poden formar barreres continues quedan llavors el sistema radical més disminuït.

Les flors son petites, rosades i molt nombroses, presentant-se en forma de espigues primes de 2-4 cm de llarg en les branquetes de l'any i coetàniament a la sortida de les fulles. Floreix de maig a juny per a donar a la tardor un fruit petit, en forma de càpsula, trígon.

Requeriments estacionals i distribució

És indiferent pel que fa a l'orígen del sòl, però prequereix terrenys deslligats i amb certa humitat. Suporta també sols arcillosos, amb salinitat, excessivament nitrogenats i fins i tot el trobem en riberes moderadament contaminades. Viu des del nivell del mar fins als 1.000 m d'alçada i resisteix hiverns freds.

Es reprodueix fàcilment per llavor o de rebrot i en aquest últim cas el rebrot creix molt ràpid els tres o quatre primers anys.

Podem definir al tamariu com una espècie robusta, de llum, amb caracter invasor en el seu hàbitat principalment quan hi ha presència en el terrenys de sals, guix o d'excès de nitrògen, factors que dificulten l'entrqada d'altres espècies.

Trobem al tamariu a la meitat occidental de la mediterrània, arribant per l'oest fins a les Canàries i per l'est fins a Dalmàcia. A la península es troba en tota la costa mediterània i en les costes portuguesa i espanyola excepte en la zona nord. També apareix en arenals i riberes al sud i llevant i en les conques de l'Ebre i el Tajo.

Estructura i composició de la vegetació

Les espècies del gènere tàmarix tenen gran importància en les formacions de ribera en paisatges àrids o semiàrids, principalment quan hi ha salinitat. El Tamarix gallica no és tant resisten a la salinitat com el Tamarix boveana o el Tamarix canariensis.

Normalment s'estableixen des del centre als límits de la ribera, més espaiats en les zones on disposen de menys aigua (en aquestes desenvolupen molt el sistema radical essent molt competitives) i més denses en les zones més humides arrivant a formar barreres continues que donen molta ombra i el sotabosc és poc divers o inexistent.

El tamariu apareix acompanyat de gramínies com Elymus repens, Elymus hispidus, Brachipodium phoenicoides, la canya (Arundo donax), la cesquera (Erianthus ravennae).... Altre espècies que podem trobar són l'olivarda (Inula viscosa), el jonc boval (Scirpus holoschoenus), l'àster (Aster squamatus)...

Podem trobar per tant el tamariu en tres formacions principalment:

  1. El tamarigar o bosquetonsnitrohalòfils de rambla mediterrànea: És el domini Tamaricetum canariensis (=gallicae) i es correspon amb l'estructura dels boscos àrid i semiàrids mediterranis ja definida.
  2. El baladrar: És el domini Rubo-Nerietum oleandri. En aquest cas l'espècie més representativa és el balandre (Nerium oleander) i el Tamariu solment forma part de les espècies acompanyants juntament amb l'esbarzer (Rubus ulmifolius) i altres espècies com la canya (Arundo donax), el ginestó (Osyris alba), el magraner (Punica granatum), l'olivarda (Inula viscosa)... Són indrets no tant halòfils com els anteriors i en els que la major humitat de les rambles crea un microclima favorable a aquestes comunitats.
  3. Els alocars: En indrets similars als del baladrar però més septentrionals, aquesta comunitat és substituida per un altra dominada per l'aloc (Vitex agnus-castus) amb altres espècies com la vinca grossa (Vinca major). Una formació similar també es dona a les Illes Balears però l'aloc va acompanyat llavors pel tamariu i per l'assa (Leucojum aestivum ssp. pulchellum) espècie endèmica d'aquesta zona. En aquest cas el domini és el de Leucojo-Viticetum (alocars amb assa).
Silvicultura

Rarament és el tamariu objecte d'aprofitament comercial que no sigui el ornamental, per la qual cosa la seva silvicultura únicament va encaminada a la protecció del terreny.

S'ha utilitzat principalment en repoblacions per:

Es reprodueix fàcilment per estaca i acodo.

Propietats i usos

L'us més interesant és el ja esmentat d'espècie protectora però també te usos ornamentals actualment i per fer tanques verdes en ajardinaments, si bé amb el defecte de no tenir fulla a l'hivern. Així és facil trobar-lo en parcs i jardins de tot el litoral de la seva distribució natural i introduït en algunes altres zones.

Per tractar-se d'una espècie piroresistent, la seva plantació en rambles seques a l'estiu té un efecte indirecte de prevenció d'incendis forestals i per aquestes caracter´sitique s'ha emprat a New Mèxic.

La fusta és bastant bona com a combustible i les branques són flexibles per la qual cosa s'han fet servir per a nòries. Pel seu creixement lent i per no tenir grans dimensions no té altres usos encara que Font Quer cita que alguns paisos fabriquen vasos de tamariu i que els que patien de obstruccions de la melsa i bebien amb ells acabaven desfer-les.

És una planta astringent, rica amb tanins i les branquetes i l'escorça s'aprofiten per aquesta propietat.

Miscel·lània

Dioscòrides deia del tamariu que no feia fruit fèrtil i recullia la creença de que si es donés de mejar i beure sempre a un porc amb recipients de tamariu, al matar-lo ens trobariem que no tenen melsa (això venia per la seva propietat per desfer obstruccions en aquesta).

A Borrassà (Girona) hi ha una dita segons la qual: El tamariu no fa cendra ni caliu.