Pàgina inicial

Versión en castellano

Setembre 1997: Pi negre, Pinus Uncinata Mill

Arbre previst per l'octubre: Fagus sylvatica. Si tens alguna dada interesant d'aquesta espècie o d'alguna ja publicada, envia un e-mail i procurarem publicar-ho (si vols que afegim el teu e-mail indica-ho al missatge).
ralturo@tinet.fut.es
Etimologia

Pinus uncinata Mill (sin.) Pinus montana, P. sanguinea .

El nom deriva del llatí uncinatus (ganxut) que deriva de uncus (ganxo). Alguns autors agrupen aquesta espècie amb els pins de port arrossegat anomenant-los com a P. mugo o P. montana.

A Catalunya s'anomena pi negre. En castellà es coneix com a pino negro o pino moro (moltes vegades s'anomena així a P. uncinata x sylvestris). En francès el trobarem com Pin à crochets.

Una denominació curiosa a alguns indrets de Catalunya és la de pi mascle per oposició a pi femella (Pinus sylvestris), etimologia que te certa representació a la natura al hibridar-se espontàniament ambdues espècies amb facilitat.

Descripció

Arbre no massa elevat que pot tenir fins a 25 m, amb bon port si es troba en sols rics i profunds, però que normalment no es troba en aquestes condicions i té alçades inferiors. El port és tronc-piramidal, presentant fulles sempre verdes, aciculars, de 3 a 8 cm de llarg, de color verd fosc, rígides, denses i poc punxegudes.

Tronc recte, columnar (si bé en condicions desfavorables assoleix un port tort, fins i tot arrossegat), de color gris fosc o pard fosc, que un cop mort pot quedar en peu llarg temps. L'arrel principal es poc potent però disposa de moltes arrels laterals fortes, gruixudes, exteses i ramificades.

El fruit és una pinya de 5 a 7 cm de llarg, aovada, de forma molt característica amb el vèrtex de les esquames exteriors ganxudes cap a la base de la pinya. Floreix de Juny a Juliol, madurant les pinyes al final del segon estiu i disseminant al tercer any.

Requeriments estacionals i distribució

Viu en terrenys de diferents tipus i orígens, granits, quarsites, pissarres, arenisques, calizes..., buscant sols més frescos que el Pinus sylvestris suportant fins i tot podzols. L'òptim el trobarem en terrenys una mica humits i poc compactes.

Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 1.000 mm, encara que esta citat en algun indret amb precipitacions als voltants dels 600 mm. Per les condicions de les estacions on es troba, l'aturada de la seva activitat la fa a l'hivern, època amb la que es troba nevades que poden cobrir-lo, gels i vents freds. El pi negre es defensa d'aquestes inclemències amb el seu port que fa caure la neu al terra i amb la disposició extesa de les seves arrels que, ocupant un amplia superfície, li permeten agafar-se amb força al terreny. Fruit d'aquesta capacitat d'adaptació son les formes curioses que poden tenir quan es troba en condicions molt exposades i/o amb poc sòl.

Allà on viu a l'estiu no sofreix altes temperatures, preferint indrets on les precipitacions en aquesta època es troben entre els 200 i els 300 mm o fins i tot superiors, per la qual cosa no li cal aturar normalment la seva activitat en aquesta època.

El trobem per sobre dels 1.000 m arribant fins als 2.700 m i gaudint el seu òptim entre 1.800 m i 2.400 m, representant així el sostre dels arbres de la península. Per la geografia d'aquests territoris es freqüent trobar-lo en fortes pendents o en cims, en zones on els allaus han remogut el terreny o al mig de parets de roca en punt on s'acumula una mica de terra. En aquestes estacions dolentes i/o exposades a forts vents és on agafa formes recargolades i curioses, caient sovint en créixer quan no disposa de bona base on arrelar.

En sòls bons i resguardats dels vents és on troben els millors rodals, si bé pot trobar-se aquí amb la competència d'altres espècies com l'avet, el faig, el pi roig, el bedoll... a les quals no es pot resistir.

És una espècie de mitja ombra suportant molt bé la coberta dels exemplars vells, si bé, com hem dit, pot colonitzar terrenys descoberts.

Espècie de mitja ombra suportant molt bé la coberta dels exemplars vells, si bé, com hem dit pot colonitzar terrenys descoberts.

Estructura i composició de la vegetació

El pi negre constitueix el límit superior dels arbres de la península limitant amb les pastures d'alta muntanya com els de Nardus stricta i Festuka eskia.

1. Estrat arbori: Amb freqüència i per la poca activitat humana dels paratges in es troba, està dominat per masses irregulars en les que trobem quasi totes les classes d'edat. La cobertura normalment es troba entre el 60 i el 80 %, per les catàstrofes (allaus de pedres i neu, vent, persistència de la neu, llamps, caigudes d'altres arbres...) que sovintegen estacions tant dures. Amb tot i amb això, la densa ramificació i la compacitat de les acícules fa que l'ambient sigui bastant ombrívol, si bé això no dificulta la seva regeneració.

En forests dels Pirineus Centrals hem comprovat que afecten positivament a la regeneració diàmetres elevats i relacions amplada de les capçades/alçada de l'arbre elevades. Cobertures elevades amb matolls com el rododendre fan que la regeneració sigui més baixa.

A les millors estacions es van introduint el bedoll, l'avet, el pi roig, el faig... amb els que no pot competir, ja que és una espècie habituada a competir amb el medi i no amb altres espècies arbòries.

2. Estrat arbustiu: L'estrat arbustiu no supera normalment el metre en aquests boscos i està format per espècies que han de suportar la cobertura de la neu durant períodes llargs, ja que el pi negre no li suposa cap protecció sinó al contrari, ja que es defensa de la neu deixant-la caure. Això s'accentua a les ombries on la neu desapareix més tard creant un microclima especial.

3. Estrat herbaci: Per la gran cobertura de l'estrat arbustiu, aquest és poc dens i el trobem en els pocs espais que aquell deixa. En les zones més humides es complementa amb molses i líquens.

Les formacions més comunes que podem trobar son:

Pinedes d'obaga amb rododendre: Formació lligada a l'exposició amb tots els condicionants abans esmentats trobant-se en les cotes més altes que assoleix l'espècie. Bosc normalment dens amb un estrat arbustiu on domina el neret (Rhododendron ferrugineum) que pot anar acompanyat d'altres espècies com el ginebre (Juniperus communis subsp alpina), el tintorell ( Daphne mezereum), el nabiu (Vaccinium myrtillus)... Com a espècies herbàcies podem trobar la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa), Melapyrum sylvaticum, la gentiana (Gentiana burseri), la seslèria (Sesleria albicans)...

Als límits més baixos, pot barrejar-se aquesta formació amb el bedoll o el faig en les zones més ombrívoles i amb el pi roig en les zones més assolellades.

Pinedes de solana amb ginebre i boixerola: En les solanes i zones més abrigades on la neu persisteix menys temps, la composició florística és força diferent. Aquests indrets no tant humits permeten la dominancia del ginebre ( Juniperus communis subsp alpina ) i la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). Altres espècies que podem trobar son la bruguerola (Calluna vulgaris), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flesuos), l'ussona (Festuca gautieri), la pulsatil·la alpina (Pulsatilla alpina) o el gesp (Festuca eskia).

Als Pirineus orientals el bàlec ( Cytisus purgans ), apareix amb freqüència dominant l'estrat arbustiu donant, amb el color groc de les seves flors, una de les imatges típiques dels boscos de pi negre dels Pirineus gironins. En alguns indrets específics, normalment més secs i rocallosos s'hi troba fent aquest paper la savina de muntanya ( Juniperus sabina ).

D'acord amb les dues formacions més comunes explicades podem diferenciar les següents associacions:

Formacions Comunitat Ambient
Savinar de savina de muntanya Pino-Juniperetum sabinae Zones més seques de l'àrea de distribució, rocalloses i amb sols rics en bases.
Pineda de pi negre i pi roig Pinetum sylvestris subas. pinetosum uncinatae Zones baixes de la distribució del pi negre, en les que es barrejen i/o hibriden.
Pinedes de pi negre amb ussona i boixerola Arctostaphylo-Pinetum uncinatae Boscos en solanes basòfiles.
Pineda de pi negre amb neret Rhododendro-Pinetum uncinatae subas. typicum Típica formació en obaga de pi negre amb el neret com a matoll dominant.
Pineda de pi negre amb bedoll Rhododendro-Pinetum uncinatae subas. betulo- blechnetosum Zones no tan altes de les formacions de pi negre en obaga o més resguardades. Zones bastant humides i amb millor sòl.
Bosc mixte de pi negre i avet amb matollar de neret Rhododendro-Pinetum uncinatae subas. abietosum Zones generalment entre 1800 i 2000 m, en indrets que resguardin l'avet de les gelades tardanes.
Pineda de pi negre amb neret i seslèria Rhododendro-Pinetum uncinatae subas. seslerietosum Obagues de pi negre amb neret en terrenys calizos, que permeten la presència de la seslèria
Pinedes de pi negre amb seslèria i pulsatil·la alpina Pulsatillo-Pinetum uncinatae Zones calcícoles limítrofes de l'àrea de distribució, més xèriques, generalment en solanes.
Silvicultura

L'hàbitat en que es troba l'espècie, per la seva rusticitat, fa que en molts indrets aquesta espècie no rebi cap aprofitament fuster, essent els únics productes aprofitats els bolets i les pastures. No és una espècie molt productiva amb possibilitats als voltants d'1 m3/ha/any, per la qual cosa rep torns llargs de fins 150 anys.

En ordenacions s'han aplicat tractaments d'aclarida successiva uniforme amb períodes de regeneració llargs, de fins a 30 anys, per garantir la regeneració, donat que sovint es dificultosa. En densitats elevades, per no tenir una arrel principal potent i subjectar-se per unes laterals potents, aquestes es fan competència entre elles i no poden desenvolupar-se amb força per la qual cosa les aclarides s'han de sovintejar per evitar que les nevades, els vents i altres inclemències facin caure els arbres mal arrelats.

Com a tractament es poden recomanar aclarides freqüents no massa intenses a les que el bosc reacciona bé espessint-se ràpidament. Podem complementar-les en els primers períodes amb estassades del matoll, principalment quan abunden el neret i la brugerola.

Per a la seva cubicació l'Inventari Forestal Nacional fa servir fórmules del tipus:

v = a + b x d2 x h

essent d el diàmetre amb escorça en centímetres i h l'alçada total en metres.

Així podem trobar:

Nacional: v = 28,73 + 0,03222 x d2 x h Osca: v = 51,42 + 0,03039 x d2 x h
Barcelona: v = 25,07 + 0,03158 x d2 x h Lleida: v = 81,50 + 0,02799 x d2 x h
Girona: v = 60,37 + 0,02850 x d2 x h Navarra: v = 54,06 + 0,03400 x d2 x h
Regió Ebre: v = (4,32 + 0,03194 x d2) x h Regió NE: v = (5,62 + 0,02914 x d2) x h

La plaga més freqüent és l'alzinoi (Armillariella mellea), si bé és un fong que afecta normalment a arbres debilitats.

Propietats i usos

Fusta resinosa amb albeca blanca, homogènia i gruixuda, duramen ocre fosc i rosat. És una fusta tova, de densitat mitjana, compacta, suau, de gra fi, amb una gran qualitat, superior a la del pi roig.

Per la seva qualitat i per ser tova és de fàcil treballar per la qual cosa és apreciada per a torneria i per a objectes que cal pulimentar. Es fa servir en construcció, ebenisteria, per pals de telèfon i electricitat, fusteria... Molt bona per a fer taulers per a caixes de ressonància de guitarres. Els exemplars dolents poden emprar-se per a llenya i/o combustible amb bon resultat.

Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia, que antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. Amb aquesta finalitat és millor fer servir les "gemes" o les pinyes per obtenir un xarop. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

Sovint els usos més beneficiosos són els indirectes i en concrets els valors protectors i paisatgístics. Pel que fa als primers serveix de protecció no solament contra l'erosió, sinó que també contra els allaus de neu i pedres.

Un bolet

Si be hi ha diferents bolets en les pinedes de pi negre, personalment prefereixo el cep (Boletus pinicola). Aquest és un bolet similar al siureny o cep (Boletus edulis) i també de gran qualitat i és molt gustós saltejat o amb truita.

Te el barret gran de 10 a 30 cm i color bru vermellós o vinós, la cutícula és llisa i suau, lleugerament viscosa amb l'humitat. La carn es blanca, del mateix color que el barret per sota de la cutícula. Sovinteja en les zones baixes on el pi negre es barreja amb l'avet o el faig, amb alçades de fins a 2000 m.

Aquí hi ha una imatge de la pinya