Pàgina inicial
ralturo@tinet.fut.es
Pinus halepensis L.
Sinònims: Pinus maritima ssu. Lamb, P. resinosa ssu. Lois, P. arabica Sieber, P. hispanica S.E. Cook, P. alepensis Poir, P. carica Don, P. hierosolimitana Duh
El nom deriva del celta "Pen" (cabeza). Halepensis deriva de Aleppo ciutat de Síria. En les diferents llengües trobem denominacions molt diverses com:
Català: Pi bord, pi blanc, pi nas, pi melich, pi garriguenc.
Castellà: Pino carrasco, pincarrasco, pino carrasqueño, pino blanquillo, pino de Alepo.
Basc: Izai.
Alemany: Aleppo-Kiefer, Seekiefer.
Anglès: Aleppo pine.
Francès: Pin d'Alep.
Italià: Pino d'Aleppo.
Portuguès: Pinheiro de Alepo.
Pi de talla mitjana de fins a 20 o 22 m i port variable pot ésser tortuós en condicions extremes o recte en bones estacions en les quals el tronc és recte i pot ser força cilíndric. La capçada, d'aparença esclarissada, pot anar de piramidal inicialment a globosa al anar obrint-se a partir dels 20 anys. L'escorça és d'un to cendrós clar, més fosca en les esquerdes que es van fent a l'envellir.
Les branques són primes i allargades, horitzontals les inferiors i quasi verticals la resta. Fulles aciculars agudes però no punxegudes, agrupades normalment de 2 en 2. Són fines i flexibles, de color verd clar, amb una longitud d'entre 6 i 12 cm i viuen uns dos anys.
Floreix de març a maig i la pinya madura a finals del segon estiu. Aquesta és allargada i té una longitud d'entre 6 i 12 cm i es presenta recorbada en un peduncle d'un o dos centímetre. La llavor és un pinyó gris fosc amb una ala clara que te una longitud de tres vegades la seva. La pinya pot quedar tancada uns quants anys fins que la calor generada per un foc la fa obrir-se de manera que pot resembrar la zona cremada.
És un pi ben adaptat a terrenys càlids i secs, tolerant sols calcaris o margosos, fins i tot amb guix. El trobem en zones de dipòsits terciaris o quaternaris donant-se tant en substrats calcaris, com en substrats esquistosos si bé defuig els terrenys saulosos. També el podem trobar en sols impermeables, esquelètics i secs però no s'adapta bé als sols molt salins.
Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 250 mm i encara que viu bé en zones amb precipitacions inferiors, no s'adapta massa bé. Normalment es troba rep entre 250 i 800 mm/any suportant precipitacions de maig a setembre inferiors als 300 mm.
És típic de planures i muntanyes no massa pendents amb orientacions assolellades. Es troba des del nivell del mar als 1.000 m (encara que està citat fins a 1.600 m al l'Atlas al nord d'Àfrica i a la Sierra de las Nieves a Màlaga).
La mitjana de la temperatura del mes més fred supera el 0º i normalment passa dels 3º i pot arribar a viure en bones condicions en zones amb temperatures mitjanes del mes més càlid que superin els 26º.
El pi blanc té un temperament molt robust, de llum, viu en zones amb lluminositat intensa i s'adapta a viure aïllat. Pot arribar a representar el clímax en zones àrides o degradades. No és un dels pins de més llarga vida i rarament supera els 250 anys.
És una espècie ben adaptada als incendis forestals per la seva capacitat regenerativa accentuada per la presència ja comentada de pinyes tancades amb llavor tot l'any.
Té un caràcter clarament Mediterrània en quant a la seva distribució i el trobem en aquest mar a les zones no massa llunyanes de la costa excepte en la part més a l'est. A la península el trobem principalment a l'alt Guadalquivir, capçaleres del Tajo i Guadiana, Balears, Conca de l'Ebre, zona costanera mediterrània (excepte Cadis), Ciutat Reial...
Entre en contacte amb espècies com el pinsapo (Abies pinsapo), l'alzina (Quercus ilex), roure de fulla petita (Q. faginea), l'olivera (Olea europea), la pinassa (Pinus nigra), el pi pinyer (P. pinea), el pinastre (P. pinaster), Tetraclinis articulata, l'àlber (Populus alba), el pollancre (P. nigra), la savina turífera (Juniperus thurifera), la savina (J. phoenicea). En molts casos es tracta de boscos secundaris però en algunes àrees amb sols magres és potser l'única formació forestal arbrada autòctona possible i formacions més evolucionades no tenen futur en aquests indrets.
S'associa principalment com a formació arbòria a les zones pedregoses de l'alzinar, de la maquia d'olivella i ullastre i de la maquia d'ullastre i margalló, si bé es present en altres formacions com suredes, brolles de romaní i bruc d'hivern, brolles d'estepes i bruc, garrigars...
Segons els hàbitats, podem trobar-lo en indrets com:
La silvicultura pot orientar-se per a obtenir fusta, per fer funcions de protecció i fins i tot per obtenir resina. Els marcs de plantació que s'apliquen poden anar des dels 2 x 2 m o 3 x 3 m aplicats en plantacions amb funcions protectores o per fusta a uns 4 x 4 m o superiors que podrem aplicar si disposem de planta millorada genèticament que ens ofereixi bones garanties. Com en qualsevol reforestació, són convenients reposicions de fallides i altres treballs de manteniment els primers anys.
Donat que és un arbre emprat principalment en boscos protectors, com en fixació de torrents, barrancs, terrenys àrids, amb guix, dunes... no podrem permetre cobertures massa baixes. Això queda limitat per la disponibilitat hídrica, de manera que ens podem trobar en el cas que sigui obligat que el bosc sigui bastant clar perquè la capacitat de reserva hídrica del terreny i les condicions climàtiques no permeten formacions més denses.
Per les condicions del medi, les estassades tenen en aquesta espècie tant la funció d'ajudar al desenvolupament de l'espècie com la defensa contra incendis.
La poda els primers anys ens pot ajudar a obtenir exemplars de millor qualitat i és ben rebuda per l'arbre. Pel que fa a les aclarides cal fer-les deixant els millors peus per a la talla final. Admetria també talles per faixes avançant contra el vent dominant.
Per a la seva cubicació l'Inventari Forestal Nacional fa servir fórmules del tipus:
v = a + b x d2 x h
essent d el diàmetre amb escorça en centímetres, h l'alçada total en metres i vel volum en metres cúbics.
Així podem trobar:
| Nacional: | v = 20,06 + 0,02904 x d2 x h | Murcia: | v = 35,89 + 0,02657 x d2 x h | ||
| Barcelona: | v = 23,54 + 0,02992 x d2 x h | Tarragona: | v = 14,85 + 0,03115 x d2 x h | ||
| Girona: | v = 12,96 + 0,03217 x d2 x h | València: | v = 17,91 + 0,03058 x d2 x h | ||
| Regió Ebre: | v = (3,27 + 0,02869 x d2) x h | Andalucia Oriental: | v = (3,85 + 0,02798 x d2) x h | ||
La producció en fusta per a Catalunya es troba als voltants de 1,7 m3/ha/any però en condicions òptimes i amb treballs de millora pot superar els 6 m3/ha/any, no essent estranyes les zones amb produccions de 3 o 4 m3/ha/any.
Com a principals plagues trobem principalment:
Fusta molt resinosa clara, de gra fi, molt dura, de densitat mitjana, elàstica, molt resistents a compressió. Pel seu alt contingut en resines i per ser dura s'ha limitat els seu us en carpinteria. Encara que sovint els peus, per viure en condicions extremes, son torts i nudosos, els exemplars ben conformats són aptes per construcció.
Es fa servir per obtenir resina en èpoques de demanda, i bé no arriba a la qualitat i produccions del pinastre (Pinus pinaster) és el segon candidat dels pins espanyols. Els pins resinats tenen la fusta més dura, pesada i duradora, però menys elàstica.
Com a combustible o per carbó es fa servir en zones on no abunda l'alzina.
L'escorça s'ha fet servir per curtir cuiro amb certa eficàcia per ser una dels escorces amb més tanins de tots els pins. Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia.
Antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.
Els principals usos són els protectors (especialment per fixar terrenys semiàrids, amb guix, rocallosos...), si bé hi ha altres beneficis com els paisatgístics, l'aprofitament dels bolets, la cacera... que no cal oblidar.
Antigament, en èpoques de gana es menjava el pinyó obrint les pinyes al foc, amb la qual cosa, al torrar-les també eren més apreciades.
Hi ha citat un pi blanc a Serra Espunya que mesurava a la seva base 2,93 m de diàmetre i a Pollensa es va tallar un pi que a 1,5 m feia 6,23 m de circumferència.
Pel seu interès l'enginyer de forests R. Codorniu va editar l'any 1922 a l'editorial Calpe (Madrid) un manual de divulgació popular del pi blanc.
Segons Dioscórides la resina de picea i abet són millors que les altres per ésser oloroses, i recordar a l'encens. Afegia que el millor venia de les illes Pitiüses. Com en aquestes l'únic arbre resiner és el pi blanc per error podia referir-se a aquest si bé no queda gaire clar el sentit del malentès, que podria també ser geogràfic.
Pels celtes el pi era el arbre que simbolitzava la selectivitat.
