Pàgina inicial
ralturo@tinet.fut.es
Chamaerops humilis L.
El nom científic deriva del grec "Chamae" (petit, que toca terra) i de la veu grega "rhops" (matoll). "Humilis" ve del llatí i significa també petit, humil. En conjunt es pot interpretar el nom com "petit matoll diminut".
Català: margalló, margallonera, palma d'escombres, garbayó (Balears).
Castellà: palmito, palma enana, palmitera, palma de palmitos, palma de escobas.
Basc: palma-fuin, astapalma.
Portuguès: palmeira ana, palmeira-das-vasouras.
Italià: palma ana.
Francès: palmite, palmite nain.
Anglès: dwarf fan palm, european fan palm, blue mediterranean fan palm, hem palm.
Alemany: zwergpalme.
Arbust amb bona part del tronc subterrani que pot arribar a ésser un arbret de fins a 3-5 m d'alçada. Al Marroc n'hi ha de fins a 10 m amb diàmetres de 12-14 cm.
El tronc és cilíndric, senzill, poc fibrós, acabat en un grup de fulles i recobert a tot el llarg per les restes dels pecíols. No existeix escorça i fusta separables, ni anells concèntrics en la fusta.
Les fulles són grans, de limbe arrodonit en forma de ventall, coriàcies, d'un verd net en ambdues cares. Tenen més de 20 cm de llargada, llises, força rígides, rectes, amb nerviació paral·lela, convergent a l'extremitat del pecíol. Aquest disposa d'uns agullons forts, punxants en els cantons.
Floreix a la primavera amb flors femenines en peus diferents que les masculines, donant unes flors grogues que fructifiquen a la tardor donant uns dàtils de poc gust coneguts com a "pa de guineu". Aquests fruits són primer verds i llustrosos, per anar agafant un color bru al madurar. Cada flor dona tres dàtils.
Viu en tot tipus de sòls si bé és més freqüent en terrenys secs i exposicions assolellades. Resisteix freds i calors bastant grans i sobreviu en terrenys molt pobres.
És l'única palmera autòctona Europea i es troba en zones d'influència marítima, on pot formar matollars quasi impenetrables reproduint-se d'arrel.
En peus aïllats el trobem fins a 1.000 m d'alçada al sud de la seva àrea de distribució. Trobem el margalló per tota la costa mediterrània peninsular des del Montgrí (Girona) fins al sud de Portugal. També es dona en la part més al nord d'Àfrica, costa oest d'Itàlia, Balears, Sicília, Sardenya i Àsia Menor.
Les peculiars característiques de l'espècie li permeten viure en diversos indrets formant part d'altres comunitats arbustives, rarament arribant a ser la dominant excepte en la baixa Andalusia on per la força dels seus rebrots d'arrel poden eliminar altres espècies, són zones regressives de Oleo-lentiscetum. Més comuns són les formacions en les en les que es pot trobar acompanyant espècies com el garric (Quercus coccifera), la murta (Myrtus communis), l'argelaga negra (Calicotome spinosa), el càrritx (Ampelodesma mauritanicum)... Algunes de les comunitats més comuns en que és representatiu el margalló són:
Per les seves característiques no te una silvicultura pròpia, si bé es poden trobar plantacions pel seu us en jardineria o per altres usos comercials. En aquest casos la seva plantació i disposició és similar a la de qualsevol plantació per jardineria. En algunes zones es recull la fulla o es talla la planta (que torna a brotar principalment d'arrel), fent-se un aprofitament que pot ser sostenible.
Les fulles s'aprofiten per fer barrets, cistells, escombres, ventalls.... Amb les seves fibres, anomenades crin vegetal, es pot fer una roba basta.
La zona meristemàtica (l'ull), força tendra, és un comestible apreciat un cop extretes les fulles que l'envolten.
Per la seva capacitat de brotar d'arrel i per adaptar-se a tot tipus de terreny, és útil per fixar terrenys, per protegir contra l'erosió al poder formar matollars densos, impenetrables.
Molt aplicada en jardineria, principalment en la zona de costa, existint diferents variants de jardineria, que normalment busquen margallós de mides més grans. i vistoses.
El dàtil del margalló té un gust aspre i conté molts tanins, principalment quan no està totalment madur i això li dóna propietats astringents.
Per les seves propietats astringents s'ha fet servir en medicina popular com antidiarreic.
Antigament tenia gran renom com a afrodisíac i es deia, segons recull Laguna, que "desperta la virtut genital, i és pròpia per a mandrosos".
