ELS PAïSOS CATALANS
EL MEDI FÍSIC

El poble català ha configurat històricament, entre el segle VIII i el XIII, el seu territori de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca. Un territori unificat, sobretot, per la llengua i els costums dels seus pobladors hegemònics.

Geogràficament, la Catalunya continental forma una llenca triangular de terra, estesa de llarg a llarg de la mar Mediterrània. Encapçalada al nord per la serralada pirinenca, forma un país essencialment muntanyenc, dividit, per les serres, en planes generalment poc extenses.

L'únic gran riu que la travessa és l'Ebre. Els altres, com el Segre, el Llobregat, el Xúquer i el Segura, són menys abundosos.

La Catalunya insular és formada per les illes Balears, constituïdes per Mallorca, Menorca i Cabrera; i les Pitiüses, formades per Eivissa i Formentera. Mallorca i Eivissa són muntanyoses. Menorca és poc accidentada orogràficament. Així mateix, hi ha d'altres illes petites, que voregen les grans.

Sobre el clima.
També són les muntanyes i la mar els factors que condicionen el clima. La posició general del territori, mediterrani i temperat, no significa tanmateix cap unitat climàtica real; cal dir que el contrast entre zones humides i eixutes, entre freds i calors, és ben característic de les penínsules mediterrànies.
globus terraqui
Com que ens trobem dins l'àrea d'acció de les depressions atlàntiques, són els corrents de l'oest i del nord-oest els que més sovint porten la pluja. De vegades, també, es formen depressions secundàries al Mediterrani nord-occidental, que porten pluges de llevant. Els altres vents són eixuts: calents, com les ponentades d'estiu, o freds com la tramuntana tan temuda a Menorca o al Rosselló o a l'Empordà. Sense oblidar-nos del Cerç o Mestral que baixa encaixonat per l'Ebre i afecta les comarques de l'Ebre (nomenat popularment "vent de dalt") i també les comarques del Camp (nomenat popularment "el serè").

L'amplitud tèrmica és notable: la mitjana d'hivern va dels 4 graus C als 13, i la d'estiu dels 20 graus C als 27, és a dir, una diferència de 15 graus C. En realitat, però, els extrems es noten menys a les zones litorals que a les interiors: a la terra ferma no és estrany arribar als 40 graus de màxima a l'estiu i als -10 de mínima a l'hivern.

Pel que fa a les pluges, encara és més gran la varietat: entre més de 1000 mm al Pirineu, i els 350 o menys de la depressió lleidatana i de les terres d'Alacant. En conjunt, el nivell de les pluges és descendent de nord a sud i de les muntanyes a les planes: a les serralades, les precipitacions arriben als 700 mm., mentre que a voramar no en cauen més de 500 mm.

Així, doncs, pel que fa a les pluges i a l'amplitud tèrmica, cal distingir dos tipus de climes bàsics: el pirinenc-alpí i el mediterrani. Al Pirineu i pre-Pirineu, no només la pluviositat és molt alta, sinó que desapareixen els mínims estivals: plou tot l'any, comptant les neus de l'hivern. En tota la resta del territori, cal distingir almenys quatre variants de clima mediterrani:
  • mediterrani típic, dels sectors litorals, des de Gandia a Perpinyà: és el clima més característic de tot el país;
  • mediterrani semi-àrid, de la regió d'Alacant, amb llargs estius eixuts;
  • mediterrani muntanyenc, més humit i més fred, amb mitjanes hivernals baixes, que va, per serralades i terres altes, del Pirineu a la Mariola;
  • mediterrani-continental, propi de la depressió interior, on no arriba l'efecte regulador de la Mediterrània i els vents humits arriben ja esgotats.

    Pel que fa als rius, cal remarcar que els més importants neixen fora del país, excepte el Segre. Al vessant interior del Segre, van a parar, corrent de nord a sud, el Segre i el Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, i pel sud el Matarranya que recull les aigües dels Ports de Morella. Els altres, van tots ja directament a la Mediterrània: la Tet i el Tec, pel Rosselló i el Vallespir; la Muga, el Fluvià i el Ter, per l'Empordà; després la Tordera, el Besós i el Llobregat; el Francolí; el Sénia (que no separa res); el Millars i el Túria; el Xúquer; el Serpis i el Vinalopó; i el Segura.
    ppcc
    El contrast climàtic entre nord i sud, entre muntanya i litoral; el tornem a trobar en la vegetació. Prats alpins i boscos d'avets i de pi negre al Pirineu més alt; però també boscos de roures sols, rouredes i pinedes barrejades, faigs i prats dalladors al Pirineu oriental i més humit. O suredes i alzinars que, amb els pins, cobreixen grans extensions de la serralada transversal fins a la comarca de la Selva, i les carrasques que continuen per les muntanyes mediterrànies: perquè els límits de les espècies forestals característiques s'esglaonen aproximadament de nord a sud, i en tot cas seguint la humitat i l'altura que fan que sovint apareixin arbres com "fora de lloc", lluny de les seves àrees més importants: així, si el roure o el faig són arbres en rodals a Penyagolosa i als boscos de Beseit i Benifassà; i l'alzina surera, que fa boscos a la Selva, és pròpia també de les obagues d'Espadà.
    No obstant això, de Perpinyà a Alacant i de Fraga a Maó, boscos i muntanyes, com les albuferes i marjals de la costa, i el delta de l'Ebre, són objecte d'amenaces constants. Incendis, urbanitzacions, i l'especulació, posen en perill un patrimoni natural que hauria de ser intocable. Però ja sabem que una concepció errònia de "progrés" ho destrueix tot.