Article de la sèrie "Un altre Punt de Vista" publicat a NOU DIARI el 18 de Maig de 1995

LOLA DE ESPAÑA

Ha mort Lola Flores; una persona i una artista. A ella el meu respecte i homenatge. Però també ha mort un símbol. Poques persones representaven la "españolidad" millor que Lola Flores. El seu tarannà, la seva forma d'afrontar la vida (i la mort) s'identifiquen perfectament amb la gent que se sent espanyola. El verb "españolear" es personalitzava en ella més que en ningú altre.

L'Espanya devota de Frascuelo i de Maria, com deia el gran Machado, és terra de tonadilleres i de toreros. És la terra on la improvització és un valor social; a Espanya la gent no s'organitza, s'espabila (o es busca la vida, com es diu vulgarment). Espanya és una terra de grans i nombrosos escriptors, pintors i artistes en general, però ha donat pocs científics i tecnòlegs. Tothom sap qui és Paquirri, però l'únic Premi Nobel científic, Ramón y Cajal, és poc més que un nom de carrer en pobles i ciutats. I tot això no són tòpics sinó fets. Només cal mirar el dolor popular dels espanyols davant la sobtada mort de la seva Lola per entendre per què era la Lola de España.

Portava "el cante" i "el baile" a la sang, s'estranyava de que existís una cosa que es diu impostos (i que s'haguessin de pagar), comunicava amb la gent millor que qualsevol polític, era més espanyola que la bandera "roja y gualda"; ella era Agustina de Aragon i el ministre Borrell (que va voler empaperar-la) era el "afrancesado". Ha passat a formar part de la mitologia espanyola, junt amb Manolete i Paquirri. Descansi en pau La Faraona.
Tornar a la plana principal