Si, per tant, l'estatueta de Mallorca ocupa una posició especial tant des del punt de vista tipològic com des del punt de vista formal, ens sembla arriscat de voler explicar273, en paral·lel a a ella, les tres estatuetes de Lugano, Esparta i Berlín que hem esmentat més amunt —i al capdavall també les obres de format natural esmentades—, com a "pròmaques tardanes". Resulta incomprensible que els mestres capdavanters de l'estil sever, amb obstinada pertinàcia, haguessin volgut ajuntar a llurs nous modelatges de la imatge d'Atena un tipus que, en llur època, ja no podia significar res274.
 
     
 
No pot passar inadvertit que el desenvolupament de la imatge estatuària esbossat a dalt a grans trets és induït des d'Atenes. Fins a quint el Peloponès també hi va prendre part, depèn de si l'Atena de Madrid realment remunta a un original d'aquest espai artístic o no, tal i com suposa n'Antonio Blanco275. És segur que cal cercar en el Peloponès la pàtria artística [p. 73] de les tres estatuetes que hi estan emparentades tipològicament. Se les pot associar sense cap mena de problemes a algunes obres argives amb les quals especialment els dos primers bronzos comparteixen el traçat del pèplum i els seus plecs, les proporcions i l'estructura una mica malenconiosa de la cara276. L'Atena berlinesa resulta difícil de classificar ja que, tal i com ha exposat convincentment en Neugebauer, cronològicament ja pertany a la segona meitat del segle Vè. De tota manera, se la pot afegir aquí amb raó com a membre tardà d'aquesta sèrie.
 
     
 
L'obra que estilísticament està més a prop de l'Atena de Madrid és, això no obstant, el tors d'una estatueta de n'Atena de l'acròpoli d'Atenes (fig. 37)277, tal i com ja fa molt de temps que s'és vist. El tors, que presenta una qualitat especialment alta i està en un estat de conservació excel·lent, gairebé ens pot servir per reemplaçar l'original perdut de la còpia de marbre. No es pot negar que el toreuta, un dels més hàbils de l'Àtica, en correspondència amb el format, va dur a terme simplificacions a molts d'indrets del tors i va treballar en gran part de manera autònoma; d'aquesta manera, podem suposar amb seguretat que l'estatueta no duia cap escut, ja que és la seva mà esquerra la que sosté la llança dreta. Tanmateix no es pot determinar si com a nou atribut seu es va triar una òliba o bé una plàtera. Però, si exceptuam la inversió especular del moviment dels braços respecte de la de Madrid, la manca de quitó i la diferent presentació dels respectius pèplums (obert en el tors d'Atenes, tancat a l'estàtua de Madrid), l'estatueta, pel que fa a l'esquema composicional -per exemple, en la draperia-, sembla trobar-se molt a prop, tant estilísticament com artísticament, del mateix model que l'estàtua de Madrid. També resulten, per exemple, sorprenentment semblants la reproducció de l'apoptigma dels respectius pèplums i el drapejat de l'ègida que, en la seva notable llargària, reprèn un motiu propi de les estatuetes arcaiques de bronzo.
 
     
 
Basant-se en la peculiar caracterització del motiu escultòric de la deessa en posició dreta, En V. Poulsen va voler datar aquesta estatueta de n'Atena, que forma part del millor que es va fer a l'Àtica en estil sever, "no amb anterioritat al 460". Això, emperò, a penes ultrapassa el nivell cronològic del frontó oriental del temple de Zeus d'Olímpia, com ho pot deixar clar una comparació amb l'Hipodamia278, i troba un altre cas paral·lel en l'Atena del Museu Nacional de les Termes, datada pen Buschor279, de manera convincent, devés el 465 a.C. Aquesta Atena també ocupa [p. 74] el seu lloc dins l'art àtic, tal i com s'han encarregat de remarcar en Buschor i en Poulsen. Queda molt ben caracteritzada en la seva singularitat a través del "tractament temperamental dels llargs plecs verticals, que exhibeixen agrupaments i contrastos en la direcció"280; que aquesta especificitat, com ja va veure en Poulsen, és característica general de les figures àtiques amb pèplum, és una cosa que l'estatueta de n'Atena de l'acròpoli (fig. 31) no pot més que confirmar. Basant-nos en la comparació que hem efectuada adés amb l'Hipodamia d'Olímpia, també hem de suposar, per a l'estatueta de n'Atena de l'acròpoli, un origen situat encara en el quart decenni del segle cinquè a.C., i el mateix també es pot dir de l'original en bronzo de l'estàtua d'Atena de Madrid, que hi està emparentada, i de la qual ara podem donar per segur un origen en un taller àtic281.
 
     

Notes:

273:
Així en Lullies, loc.cit. sobre l'Atena de Lugano; de manera especialment detallada en Neugebauer loc.cit, que va esser el primer en col·locar plegades, classificatòriament parlant, les quatre estatuetes de n'Atena que hem tractat aquí. L'intent de completar-les com si fossin pròmaques resulta ja d'entrada insatisfactori perquè la reconstrucció restitutòria anàloga de les parts que manquen a l'estàtua d'Atena nº 140 de l'Acròpoli ha d'ésser alhora i per igual llur model i llur paral·lel en format natural: ho ha désser tant pel que fa a la mà que toca el maluc, com pel que fa a la ponderació insinuada i pel que fa a l'alta columna, damunt la qual estava dreta l'estàtua votiva de n'Angèlitos, un motiu escultòric d'equilibrisme coquet, que, en el marc de l'estil sever, és inimaginable a l'escultura de volum redó. Per la mateixa raó, també s'ha de rebutjar l'intent de n'Enrico Paribeni (RIA, op. cit.) de completar l'estàtua votiva de n'Angèlitos de manera anàloga a l'Atena de la col·lecció Elgin (cf. n. 326). — L'argument que sempre s'addueix és que el braç dret està massa alzinat com perquè hi hagués pogut aguantar, amb la mà, una llança que estigués dreta, però l'estatueta de n'Atena de la col·lecció Santàngelo (cf. apèndix III nº 5) invalida aquest argument. Aquesta estatueta també té aixecat verticalment el braç dret (que no està lleugerament inclinat cap endavant, com opinava en Neugebauer), però maldament, no hi ha cap dubte que la mà, fortament doblegada però no torçada, hi aguantava una llança dreta, tal i com fa palès la perforació o forat en què hi anava l'extrem de llança que tocava en terra.
 
274:
No és el mateix quan en Fídies aparentment fa l'Atena de Pel·lena seguint el vell tipus "pal·ladià" (cf. Pausànies VII 27,2; Imhoof-Blumer, Gardner, JHS 7, 1886, 95 làmina 67 S 10). A més a més, la identificació ja ha estat posada en dubte pen Klein (AEM. 7,1883, 69ss) i en Furtwängler (MW. 57). Cf. endemés en Lippold, RE. s. v. Pheidias 1924. Íd. GrPl. 142 n. 2. Lacroix, Répr. 128s. Becatti, PF. 159. Si tanmateix es manté la identificació, els comitents de la imatge poder haver considerat necessari el manteniment del vell tipus d'imatge de culte per raons de culte.
 
275:
Cat. Prado, loc. cit. (cf. n. 270).
 
276:
Cf. les estatuetes amb pèplum i les catoptròfores reunides pen Poulsen, ActaArch. 8,1937,26 figs. 17 i 19; a més a més, en Neugebauer sobre l'anomenada Teixidora, Berlín, Antiquarium Inv. 30 082, Berlín Kat.Bronzen II nº 8 (amb bibliografia). Cf. a més a més l'encertada caracterització, feta pen Langlotz, FB. 57, de l'estil argiu de la indumentària.
 
277:
Atenes, Museu Nacional 6454. Alçada: 15,9 cm. Repecte del lloc de la seva trobada a l'Acròpoli, cf. més amunt, p. 28. De Ridder, BronzesAcrop. nº 788. Langlotz, FB. 155 nº 21 ("Atenes") 164. Arndt en el text sobre BrBr 502. Vagn [Häger] Poulsen op. cit. 62. Lippold, GrPl. 109, n. 10. Antonio Blanco, Museo del Prado, cat. de la Escultura (1957), sobre nº 24 E.
 
278:
Olímpia, resultats de les excavacions III, làmina 10. Buschor-Hamann, Olympia, làmina 17 dreta. Hege-Rodenwaldt, Olympia, làmina 26 esquerra.
 
279:
Roma, Museu Nacional de les Termes inv. 609. Alçada: 1,36m. Mariani, BullCom. 25, 1897, 191ss. Figs. 11ss làmina 14 (continua essent imprescindible per les seves vistes de costat i posteriors). BrBr. 502 dreta. Furtwängler, MW. 27. Helbig³ 1338. Roberto Paribeni, Cat. (1932) nº 507. Buschor, Olympia 29. Enrico Paribeni, Cat. (1953) nº 94. Poulsen, ActaArch. 8,1937,63s. Després del desacord d'en Poulsen ("còpia"), continua sense resoldre la qüestió de si es tracta o no d'una estàtua original. N'Enrico Paribeni sembla voler deixar oberta la qüestió.
 
280:
Vagn [Häger] Poulsen op. cit., 64.
 
281:
Cf. Lippold, GrPl. 109, n. 11.
 




PROF. DR. HANS GEORG NIEMEYER
Archäologisches Institut der Universität Hamburg
Johnsallee 35 • D-20148 Hamburg (R.F.d'A.)
Telèfon: 0049-40-46 30 43 • Telèfon laboral: 0049 40 42838-3070/4755
Fax: 0049 40 42838-3255
Adreça particular: Eppendorfer Landstr. 60, 20249 Hamburg
niemeyer@uni-hamburg.de