Malgrat la gran influència que l'estàtua votiva de n'Angèlitos va exercir sobre el desenvolupament ulterior d'aquest motiu escultòric, pròpiament no va arribar a constituir un nou tipus que estigués en sintonia amb la seva època: aquest mateix tipus d'Atena es va continuar desenvolupant, exhaurint una vegada i una altra les possibilitats inherents a través de la creació de nombroses variants o a través de la combinació amb d'altres de més antigues. D'aquesta manera, —i seguint les passes de n'A. Furtwängler—, n'A. Raubitschek i n'E. Homann-Wedeking varen poder indicar ben encertadament que l'estatueta d'Atena nº 140 de l'acròpoli va preparar el camí a l'Atena Lèmnia i a l'Atena Pàrtena269.
 
     
 
En aquesta mateixa sèrie cal arrenglerar-hi tipològicament l'estàtua d'Atena conservada en una còpia a Madrid270. [p. 71] Aquesta estàtua duia un escut al braç esquerr que presenta el colze doblegat formant angle. Tenia el braç dret ben aixecat part damunt l'espatla, que està molt avançada cap endavant; en Hübner i en P. Arndt varen suposar que aquesta Atena sostenia la llança en alt, a punt per llançar-la. Tanmateix, és molt poc probable que ho fés realment si tenim en compte que el moment representat hauria estat l'immediatament precedent al del dispar de la llança i que això no colla amb l'espatla dreta avançada cap endavant i sobretot, perquè tal fet no és conciliable amb el posat tranquil de l'estàtua. Per tant, no hem d'atribuir al mestre bronzista que va fer l'original en bronzo d'aquesta còpia i que, com a tal, era, de ben segur, bo, que recorregués a un motiu arcaic, i això encara menys, si tenim en compte que hi ha un seguit d'estatuetes d'Atena que s'adhereixen estretament a aquesta estàtua en l'elecció dels elements composicionals. Aquestes estatuetes poden donar suport a la nostra opinió:
 
     
 
Lugano, col·lecció von Schoen. Alçada 10 cm. Lullies dins: Neugebauer, Antiken in deutschem Privatbesitz (=Obres d'art greco-romanes en mà de particulars alemanys) nº 64. Íd., eine Sammlung griechischer Kleinkunst (=una col·lecció d'obres i objectes d'art grecs de dimensions reduïdes) nº 225. La cama dreta, descarregada de pes. Amb rosetes a la vorera de l'elm (cf. a dalt, p. 32s. i n. 204).
 
     
 
Esparta, Museu 3240. Alçada: 14 cm. Procedent de l'acròpoli d'Esparta. AA. 1926, 423 fig. 9. W. Lamb, BSA. 28, 1926/27 nº 8 làmina 9. La cama esquerra, descarregada de pes. A la part esquerra del plomall de l'elm (λόφος) hi ha la inscripció votiva ΑΘΕΝΑΙΑΙ.
 
     
 
Berlín, Antiquarium Inv. 6320. Alçada: 11,5 cm. Procedent d'Olímpia. Furtwängler, KlSchr. I 408 n. 1. Íd. Olympia IV 21 a nº 56 amb il·lustrs. Íd. MW. 38 n. 1. Berlín, Führer I 51. Neugebauer, Kat. Berlin, Bronzos II nº 23, làmina 31. La cama dreta, descarregada de pes.
 
     
 
Aquestes estatuetes ens mostren la deessa dreta, en una actitud assossegada. Tot el pes descansa en una cama. Té el cap lleugerament inclinat o girat cap a un costat. El braç esquerr, flexionat cap endavant a partir del colze, duia un escut tal i com ho palesen les dues corretges d'escut conservades. El braç dret, aixecat, aguantava dreta la llança que no s'ha conservat en cap cas. Va esser en Furtwängler qui va formular per primera vegada aquesta proposta de complementació reconstructiva271, i que la seva proposta és l'encertada, ho pot confirmar el bronzo de la col·lecció Schoen, que ell encara no coneixia: únicament aquesta estàtua ha conservada la mà dreta, per bé que una mica torçada cap endins i enrere. Doncs bé, aquesta mà té els dits afluixats (cf. especialment l'índex dret, obert cap a fora) i està doblegada cap endavant a partir del canell. Aquesta positura només es pot explicar assumint que amb la mà hi aguantava relaxadament una llança. Aquesta posa ens autoritza a col·locar els tres bronzos, que possiblement varen esser fets a un taller, al costat de l'Atena de Madrid.
 
     
 
Per això, quan ens trobam amb una estatueta, actualment perduda, en què la deessa se'ns presenta dreta i en la mateixa actitud assossegada, però amb el braç dret aixecat aguantant una llança amb la qual està clarament a punt de descarregar [p. 72] un cop (figs. 27 — 29)272, la podem considerar una variant deguda a la mà d'un toreuta obstinat, poc obert al seu temps. En conseqüència, la mà prossegueix aquí la direcció de l'avantbraç, del qual se'n constitueix en una prolongació recta. El toreuta sembla haver-se'n temut de la incongruència existent entre aquest motiu dinàmic d'una banda i, de l'altra, l'actitud assossegada de la deessa i la presentació dels plecs del seu pèplum: per aquesta raó, i tal i com ens mostra la mà dreta no torçada, la llança, que tenia un diàmetre força gruixat, a part de la seva inclinació cap endavant, estava lleugerament girada cap a l'interior de la composició; d'aquesta manera, la robusta línia diagonal que la llança conformava a l'interior del conjunt composicional, es veia hàbilment replicada en els trets dels plecs del pèplum, que van, de manera destacada, de l'espatla dreta fins al peu esquerr avançat, cercant de restablir així la unitat composicional.
 
     

Notes:

269:
Furtwängler, MW, 4ss., especialment 36ss. Cf. íd., KlSchr. II 471ss. Raubitschek, BSA. op. cit. 34. Homann-Wedeking, Gnomon op. cit. 31 (on Pàrtena s'hi deu a una errada tipogràfica per Pròmaca).
 
270:
A Madrid, Museo del Prado. Alçada: 1,86 m. Encara conserva la corretja de l'escut a l'avantbraç esquerr. Procedent de la col·lecció Odeschalchi. Hübner, Die antiken Bildwerke in Madrid (1862) nº 9. BrBr. 502 esquerra. (Text d'en P. Arndt). EA. 1508/09. Pfuhl, AM 57, 1932, 156s. Lippold GrPl. 109. Antonio Blanco, Museo del Prado, Cat. de la Escultura (1957) nº 24 E, làmina 6s.
 
271:
Olímpia, Resultats de les Excavacions IV 21.
 
272:
Antigament col·lecció de Don Manuel Maura, Madrid. Perduda d'ençà de la guerra civil de l'any 1936. Alçada: 10,4 cm. Procedent de Santanyí (Mallorca). Antonio García y Bellido, AA. 1941, 205 fig. 7. Íd. Hispania Graeca II 103 nº 19, làmina 34s. Antigament amb escut en el braç esquerr. A banda dels trets peloponesis que distingeixen l'estatueta, aquesta presenta mants trets que la vinculen amb l'art de la Magna Grècia, tal i com remarca, amb raó, en García y Bellido, Hispania Graeca, loc. cit.
 




PROF. DR. HANS GEORG NIEMEYER
Archäologisches Institut der Universität Hamburg
Johnsallee 35 • D-20148 Hamburg (R.F.d'A.)
Telèfon: 0049-40-46 30 43 • Telèfon laboral: 0049 40 42838-3070/4755
Fax: 0049 40 42838-3255
Adreça particular: Eppendorfer Landstr. 60, 20249 Hamburg
niemeyer@uni-hamburg.de