És possible que les estatuetes àtiques deguin més d'un tret als influxos peloponesis, verbi gràcia, la disposició fixa i les robustes cuixes, així com les proporcions rabassudes pel que fa a la relació del cap amb l'alçada de a resta de la figura. Així, els jovençans de bronzo fan l'efecte d'esser curts en comparació, per exemple, amb un atleta, una mica més tardà, de la pintura vascular, el pentatleta de n'Eutímides130. Això no obstant, s'han pogut assenyalar característiques que les separen del tarannà artístic peloponesi i les lliguen a obres àtiques procedents de l'Acròpoli. El món en què varen néixer és diferent, l'esperit de què estan imbuïdes és específicament àtic. — A nivell d'art utilitari i decoratiu, cal completar aquesta sèrie amb els "mànecs de pella" àtics reunits pen Gjödesen (es tracta d'una sèrie de mànecs –modelats en forma de curos– de recipients per a ofrenes de mànec únic)131 en què també s'hi troba un modelat del cos proper al de les estatuetes àtiques, un idèntic traçat de la línia del contorn del cos i la mateixa boca atrompetada.
 
     
 
Els membres més gastats de totes dues sèries (les figures de n'Atena de París i Boston, i el curos de Copenhaguen) es poden arribar a situar a finals del segle VIè, el curos seria de la darrera dècada i l'Atena de París (fig. 5) versemblantment només en el seu llindar. La datació de l'estatueta de Boston (fig. 6) no resulta tan clara: la sensació general que ens transmeten la predilecció per un afaiçonament més plàstic de la vestimenta i els trets de la seva cara, marcats una mica dèbilment, és que aquesta estatueta ja apunta cap a l'Atena de la fig. 12 i obres properes de la primeria del segle Vè (cf. més endavant, p. 45ss). Això no obstant i en base a la dependència estilística que pel que fa a la resta manté amb l'Atena MN 6456 (fig. 8), encara se la pot situar cronològicament poc abans del pas del segle VIè al Vè. En aquest mateix temps, si fa no fa, també es degué fer l'Atena amanerada, el drapejat de l'ègida de la qual ja ha merescut la nostra atenció (fig. 8)132. Encara que una mica desmanyotada i que pateix de més d'una discordància en la composició, l'anatomia i l'afaiçonament artístic i que no té ni de bon tros tanta de qualitat com les tres altres Atenes de bronzo que hem tractat fins ara, també ella s'acredita com a típicament àtica i propera a aquell taller. Una idèntic modelat de la cara fa suposar que pentura la varen fer a un segon taller depenent del primer133.
 
     
 
[p. 41] III. A un nivell superior, cal que tornem a recórrer, pas a pas, el camí ja fet: hi ha una sèrie d'estatuetes de n'Atena que són massa superiors en qualitat a les estudiades fins ara com perquè poguéssim suposar que es varen fer en el mateix cercle de tallers. Responen en alt grau a les exigències artístiques i estan especialment indicades per a desafiar una comparació amb les obres de mides naturals.
 
     
 
En primer lloc hi hem de posar l'estatueta MN 16364 (fig. 1)134 per motius del vestit que duu. És una estatueta que no es va trobar fins després de la Segona Guerra Mundial. Duu el vestit d'una cora del taller de n'Endeu que ja s'ha portat a col·lació135. És un vestit que, pel que sembla, no va agradar gaire temps: es tracta d'un quitó senzill que a l'Acròpoli es pot trobar a la cora 670 (sense cap altre guarniment o peça de roba), a la cora 671 (on el trobam combinat amb un himaci que cobreix totes dues espatles). Aquestes dues cores es poden situar cronolònicament devés l'any 520. La darrera vegada que trobam aquesta senzilla indumentària és, segons sembla, a la cora de les sabates vermelles que, valorada i datada de divergents maneres, pentura es podria situar, pel que fa a la data de creació, deu anys justs més tard136.
 
     
 
Ara bé, l'estatueta de n'Atena és d'una qualitat tan destacada que ningú no voldrà suposar que el mestre que la va fer trepitjava camins ja abolits en fer-la amb una forma de vestit que des de feia força temps ja no es trobava en el focus de l'atenció artística o quotidiana137. – En aquesta petita obra mestra hi coexisteixen múltiples capes: s'hi poden desgranar múltiples influxos i corrents, i tanmateix, és un art depurat i independent el qui en aquesta obra fa realitat una imatge de l'home alta, lleugera i sensible i, fent-ho, crea una nova forma per a la idea de la divinitat.
 
     
     

Notes:

130:
En el dors de l'àmfora panxuda de Múnic, Museum ant. Kleinkunst 2308. Pfuhl, MuZ, fig. 366. ARV. 25,4. CVA. Múnic 4, làmines 169ss. esp. làmina 172,3 (amb literatura secundària completa fins a l'any 1956); datada pen Reinhard Lullies, ibíd., devés l'any 500.
 
131:
Gjödesen, ActaArch. 15,1944, 110ss. (Grup I B, les peces d'aquí, amb els números 10 – 17, molt versemblantment de la mateixa mà), 136s. Amandry, MonPiot 47, 1953, 54ss. Jantzen 114. BWPr. 13ss (amb material nou).
 
132:
Cf. més amunt, n. 75, 85, 94. Atenes, MS 6452. Alçada: 15,4 cm. Alcçada del cap (des de la barra fins a la vorera de l'elm): 2,05 cm. De Ridder, BronzesAcrop. nº 780 làmina 7. Studniczka, Ephemeris 1887, 134ss. Semni Papaspyridi, Guide 202. Winifred Lamb, GrRBr. 99.
 
133:
Cf. Lamb loc.cit.: "Affinities with certain Attic heads".
 
134:
Alçada: 14,7 cm. BCH 74, 1950, 291 làmina 36,1 (encara sense netejar). Cf. més amunt n. 93 i 66.
 
135:
Museu de l'Acròpoli 602, cf. més amunt, n. 93.
 
136:
Museu de l'Acròpoli 683. Cf. més amunt, n. 94. Datada de l'època d'en Lèagre pen Langlotz, dins: Schrader, AMA, loc. cit.; en Raubitschek loc.cit. la data de finals del segle VIè. N'Emil Kunze, 109, BWPr. 29 n. 28 defensa, amb arguments de pes, de situar-ne l'origen "no gaire temps després del 520". Pel que fa a les peces 670 i 671 del Museu de l'Acròpoli, cf. n. 94, sobre la datació, Payne-Young 35ss., Langlotz, dins Schrader op.cit. 51 i 57.
 
137:
Aquest postulat no només és vàlid pel que fa als detalls antiquaris, sinó també –en el cas de les obres de format petit de gran qualitat– pel que fa a la concepció total i a l'afaiçonament artístic; per això, cal posar la qüestió de si, com va suposar n'Ernest Will (MonPiot 40, 1944, 53ss., esp. 68), les estatuetes com ara la figura de suport –extraordinàriament bona– d'un timiateri de Delfos, realment només mostren una reelaboració de les obres plàstiques en format natural quan ja s'hi ha produït un cert distanciament temporal (n'Ernest Will suposava que de 10 a 15 anys després), amb d'altres paraules, la qüestió de si les estatuetes d'aquesta qualitat ranquegen a la saga de l'art de gran format o no.
 




PROF. DR. HANS GEORG NIEMEYER
Archäologisches Institut der Universität Hamburg
Johnsallee 35 • D-20148 Hamburg (R.F.d'A.)
Telèfon: 0049-40-46 30 43 • Telèfon laboral: 0049 40 42838-3070/4755
Fax: 0049 40 42838-3255
Adreça particular: Eppendorfer Landstr. 60, 20249 Hamburg
niemeyer@uni-hamburg.de