APTRGANGA¹ HRAPPS SUMARLIÐASONAR

REVINGUDA D'EN HRAPP SUMARLIÐASON

lķnia

© Macià Riutort i Riutort, 2007

Història de la gent del Laxárdalur. Primera meitat del segle XIII
Caps. 17 (“Mort d'en Hrapp”) i 24 (“Establiment del Mas d'Hiardarholt”).
 

17. Kapítuli: Dauði Hrapps

 
 
Það er sagt frá Hrapp að hann gerðist úrigur² viðureignar, veitti nú nábúum sínum svo mikinn ágang³ að þeir máttu varla halda hlut sínum fyrir honum. Hrappur gat ekki fang á Þórði fengið síðan Ólafur færðist á fætur. Hrappur hafði skaplyndi hið sama en orkan þvarr því að elli sótti á hendur honum10 svo að hann lagðist í rekkju af¹¹.
 
 
 
 
 
Þá kallaði Hrappur til sín Vigdísi konu sína og mælti: "Ekki hefi eg verið kvellisjúkur¹²," segir hann, "er og það líkast að þessi sótt skilji vorar samvistur. En þá að eg er andaður þá vil eg mér láta gröf grafa í eldhúsdyrum og skal mig niður setja standanda þar í dyrunum. Má eg þá enn vendilegar sjá yfir híbýli mín."
 
 
 
 
 
Eftir þetta deyr Hrappur.
 
 
 
 
 
Svo var með öllu farið sem hann hafði fyrir sagt því að hún treystist eigi öðru. En svo illur sem hann var viðureignar þá er hann lifði þá jók nú miklu við er hann var dauður því að hann gekk mjög aftur. Svo segja menn að hann deyddi flest hjón sín í afturgöngunni. Hann gerði mikinn ómaka þeim flestum er í nánd bjuggu. Var eyddur bærinn á Hrappsstöðum.
 
 
 
 
 
Vigdís kona Hrapps réðst vestur til Þorsteins surts bróður síns. Tók hann við henni og fé hennar.
 
 
 
 
 
Nú var enn sem fyrr að menn fóru á fund Höskulds og sögðu honum til þeirra vandræða er Hrappur gerir mönnum og biðja hann nokkuð úr ráða. Höskuldur kvað svo vera skyldu, fer með nokkura menn á Hrappsstaði og lætur grafa upp Hrapp og færa hann í brott þar er síst væri fjárgangur í nánd eða mannaferðir. Eftir þetta nemast af heldur afturgöngur Hrapps.
 
 
 
 
 
Sumarliði son Hrapps tók fé eftir hann og var bæði mikið og frítt. Sumarliði gerði bú á Hrappsstöðum um vorið eftir og er hann hafði þar litla hríð búið þá tók hann ærsl og dó litlu síðar.
 
 
 
 
 
Nú á Vigdís móðir hans að taka þar ein fé þetta allt. Hún vill eigi fara til landsins á Hrappsstöðum. Tekur nú Þorsteinn surtur fé þetta undir sig til varðveislu. Þorsteinn var þá hniginn nokkuð og þó hinn hraustasti og vel hress.
 
 
 
 
 
 
 
 

24. Kapítuli: Reist Hjarðarholt

 
 
Þau Óláfr ok Þorgerðr voru á Höskuldsstöðum og takast þar ástir miklar. Auðsætt var það öllum mönnum að hún var skörungur mikill en fáskiptin hversdaglega. En það varð fram að koma er Þorgerður vildi til hvers sem hún hlutaðist¹³. Ólafur og Þorgerður voru ýmist þann vetur á Höskuldsstöðum eða með fóstra hans. Um vorið tók Ólafur við búi á Goddastöðum. Það sumar tók Þórður goddi sótt þá er hann leiddi til bana. Ólafur lét verpa haug eftir hann í nesi því er gengur fram í Laxá er Drafnarnes heitir. Þar er garður hjá og heitir Haugsgarður. Síðan drífa menn að Ólafi og gerðist hann höfðingi mikill. Höskuldur öfundaði það ekki því að hann vildi jafnan að Ólafur væri að kvaddur öllum stórmálum. Þar var bú risulegast í Laxárdal er Ólafur átti. Þeir voru bræður tveir með Ólafi er hvortveggi hét Án. Var annar kallaður Án hinn hvíti en annar Án svarti. Beinir hinn sterki var hinn þriðji. Þessir voru smiðar Ólafs og allir hraustir menn. Þorgerður og Ólafur áttu dóttur er Þuríður hét.
 
 
 
 
 
Lendur þær er Hrappur hafði átt lágu í auðn sem fyrr var ritað. Ólafi þóttu þær vel liggja, ræddi fyrir föður sínum eitt sinn að þeir mundu gera menn á fund Trefils með þeim erindum að Ólafur vill kaupa að honum löndin á Hrappsstöðum og aðrar eignir þær er þar fylgja. Það var auðsótt og var þessu kaupi slungið því að Trefill sá það að honum var betri ein kráka í hendi en tvær í skógi. Var það að kaupi með þeim að Ólafur skyldi reiða þrjár merkur silfurs fyrir löndin en það var þó ekki jafnaðarkaup því að það voru víðar lendur og fagrar og mjög gagnauðgar. Miklar laxveiðar og selveiðar fylgdu þar. Voru þar og skógar miklir nokkuru ofar enn Höskuldsstaðir eru, fyrir norðan Laxá. Þar var höggvið rjóður í skóginum og þar var nálega til gers að ganga¹⁴ að þar safnaðist saman fé Ólafs hvort sem veður voru betri eða verri.
 
 
 
 
 
Það var á einu hausti að í því sama holti lét Ólafur bæ reisa og af þeim viðum er þar voru höggnir í skóginum en sumt hafði hann af rekaströndum. Þessi bær var risulegur. Húsin voru auð um veturinn.
 
 
 
 
 
Um vorið eftir fór Ólafur þangað byggðum¹⁵ og lét áður saman reka fé sitt og var það mikill fjöldi orðinn því að engi maður var þá auðgari að kvikfé í Breiðafirði. Ólafur sendir nú orð föður sínum að hann stæði úti og sæi ferð hans þá er hann fór á þenna nýja bæ og hefði orðheill fyrir. Höskuldur kvað svo vera skyldu.
 
 
 
 
 
Ólafur skipar nú til, lætur reka undan fram sauðfé það er skjarrast var. Þá fór búsmali þar næst. Síðan voru rekin geldneyti. Klyfjahross fóru í síðara lagi. Svo var skipað mönnum með fé þessu að það skyldi engan krók rísta¹⁶. Var þá ferðarbroddurinn kominn á þenna bæ hinn nýja er Ólafur reið úr garði af Goddastöðum og var hvergi hlið í milli. Höskuldur stóð úti með heimamenn sína.
 
 
 
 
 
Þá mælti Höskuldur að Ólafur son hans skyldi þar velkominn og með tíma á þenna hinn nýja bólstað "og nær er það mínu hugboði¹⁷ að þetta gangi eftir¹⁸ að lengi sé hans nafn uppi¹⁹."
 
 
 
 
 
Jórunn húsfreyja segir: "Hefir ambáttarson sjá auð til þess að uppi sé hans nafn."
 
 
 
 
 
Það var mjög jafnskjótt að húskarlar20 höfðu ofan tekið klyfjar af hrossum og þá reið Ólafur í garð.
 
 
 
 
 
Þá tekur hann til orða: "Nú skal mönnum skeyta forvitni um það er jafnan hefir verið um rætt í vetur hvað sjá bær skal heita. Hann skal heita í Hjarðarholti."
 
 
 
 
 
Þetta þótti mönnum vel til fundið af þeim atburðum er þar höfðu orðið.
 
 
 
 
 
Ólafur setur nú bú saman í Hjarðarholti. Það varð brátt risulegt. Skorti þar og engi hlut. Óxu nú mjög metorð Ólafs. Báru til þess margir hlutir. Var Ólafur manna vinsælstur því að það er hann skipti sér af um mál manna þá undu allir vel við sinn hlut. Faðir hans hélt honum mjög til virðingar. Ólafi var og mikil efling að tengdum við Mýramenn²¹. Ólafur þótti göfgastur sona Höskulds.
 
 
 
 
 
Þann vetur er Ólafur bjó fyrst í Hjarðarholti hafði hann margt hjóna og vinnumanna. Var skipt verkum með húskörlum. Gætti annar geldneyta en annar kúneyta²². Fjósið var brott í skóg eigi allskammt frá bænum.
 
 
 
 
 
Eitt kveld kom sá maður að Ólafi er geldneyta gætti og bað hann fá til annan mann að gæta nautanna "en ætla mér önnur verk."
 
 
 
 
 
Ólafur svarar: "Það vil eg að þú hafir hin sömu verk þín."
 
 
 
 
 
Hann kvaðst heldur brott vilja.
 
 
 
 
 
"Ábóta²³ þykir þér þá vant," segir Ólafur. "Nú mun eg fara í kveld með þér er þú bindur inn naut og ef mér þykir nokkur vorkunn til þessa þá mun eg ekki að telja ella muntu finna á þínum hlut í nokkuru."
 
 
 
 
 
Ólafur tekur í hönd sér spjótið gullrekna, konungsnaut, gengur nú heiman og húskarl með honum. Snjór var nokkur á jörðu. Koma þeir til fjóssins og var það opið. Ræddi Ólafur að húskarl skyldi inn ganga "en eg mun reka að þér nautin en þú bitt eftir²⁴."
 
 
 
 
 
Húskarl gengur að fjósdurunum.
 
 
 
 
 
Ólafur finnur eigi fyrr en hann hleypur í fang honum. Spyr Ólafur hví hann færi svo fæltilega.
 
 
 
 
 
Hann svarar: "Hrappur stendur í fjósdurunum og vildi fálma til mín en eg er saddur á fangbrögðum við hann."
 
 
 
 
 
Ólafur gengur þá að durunum og leggur spjótinu til hans. Hrappur tekur höndum báðum um fal spjótsins og snarar af út svo að þegar brotnar skaftið. Ólafur vill þá renna á Hrapp en Hrappur fór þar niður sem hann var kominn. Skilur þar með þeim. Hafði Ólafur skaft en Hrappur spjótið. Eftir þetta binda þeir Ólafur inn nautin og ganga heim síðan. Ólafur sagði nú húskarli að hann mun honum eigi sakir á gefa þessi orðasemi.
 
 
 
 
 
Um morguninn eftir fer Ólafur heiman og þar til er Hrappur hafði dysjaður verið og lætur þar til grafa. Hrappur var þá enn ófúinn. Þar finnur Ólafur spjót sitt. Síðan lætur hann gera bál. Er Hrappur brenndur á báli og er aska hans flutt á sjá út. Héðan frá verður engum manni mein að afturgöngu Hrapps.
 
 
 
 
 

Cappítol XVII: La mort d'en Hrapp

 
 
Conten d'en Hrapp que va anar tornant més i més murri de tracte fins que va arribar al punt de cometre tants d'abusos contra els seus veïns que aquests a penes podien defensar-se de les seves escomeses. Quan l'Olau es va haver fet gran, en Hrapp ja no va poder tornar a acollar en Tord. En Hrapp continuava tenint llavors el mateix caràcter de sempre, però les forces li varen anar minvant a mesura que la vellesa l'anava omplint de xacres, de manera que, [a la llarga,] es va veure prostrat al llit.
 
 
 
 
 
Aleshores en Hrapp va fer cridar la Vigdís, la seva dona, i li va dir: "No he estat mai propens a posar-me malalt" li diu, "i el més probable és que aquesta malaltia acabi amb la nostra vida en comú. Quan seré mort, vull que em feu la tomba a l'entrada de la cuina i que m'hi poseu dret perquè pugui vetllar encara més atentament la meva llar."
 
 
 
 
 
Després, en Hrapp va morir.
 
 
 
 
 
Tot es va fer tal i com ell havia disposat que es fés ja que ella no gosava pas fer altrament, però vet aquí que si ell, quan encara era viu, havia estat de tracte ben malagradós, ara que era mort encara va tornar molt pitjor perquè revenia molt sovint, i així es diu que, en el transcurs de les seves revingudes, va matar la major part dels servents del seu mas. A la majoria dels qui vivien a la rodalia els va causar molts de disgustos, i, al final, el mas de Hrappsstaðir fou abandonat.
 
 
 
 
 
La Vigdís, la dona d'en Hrapp, se'n va anar a viure a ponent, a cal seu germà Torstein Surt. Aquest la va acollir i es féu càrrec del seu bestiar.
 
 
 
 
 
Tal i com ja havien fet anteriorment, la gent va anar a veure l'Hosculd per contar-li els problemes que en Hrapp els ocasionava a ells i a d'altra gent i demanar-li que hi posés remei d'una manera o altra. L'Hosculd els va dir que així ho faria i es dirigí amb alguns homes a Hrappsstaðir i allà hi féu exhumar en Hrapp i portar-lo lluny, allà on s'hagués de trobar a l'indret més distant possible de la proximitat de pastures i camins. Després d'això, les revingudes d'en Hrapp es van fer molt menys freqüents.
 
 
 
 
 
En Sumarlidi, el fill d'en Hrapp, en va heretar els seus béns que eren molts i bons. A la primavera següent, en Sumarlidi es va establir a Hrappsstaðir i quan no feia gaire que hi vivia, va perdre el seny i va morir poc després.
 
 
 
 
 
Aleshores la Vigdís, sa mare, va restar com a única propietària de tots aquells béns, però es va negar a anar a viure al mas de Hrappsstaðir, de manera que tots els béns passaren a ésser administrats pen Torstein Surt. En aquells dies, en Torstein Surt ja era un home d'edat relativament avançada, però, així i tot, continuava essent el més falaguer i gaudia de bona salut.
 
 
 
 
 

Capítol XXIV: Establiment del mas d'Hiardarholt

 
 
L'Olau i la Torgerda vivien a Hosculdsstadir i es professaven mútuament molta d'estima. A ningú no li resultava pas difícil de veure que la Torgerda era una dona molt entenimentada encara que, generalment, es mantenia en un segon pla. Tanmateix, si la Torgerda es ficava en alguna cosa, aquesta s'havia de dur a terme de la manera com ella volia. L'Olau i la Torgerda van passar l'hivern en part a Hosculdsstadir i en part a cal fóstri d'ell. A la primavera, l'Olau es va fer càrrec del mas de Goddastadir. Aquell estiu, en Tord Goddi va contreure una malaltia que el portà a la mort. L'Olau li féu construir un túmul funerari a un promontori anomenat Drafnarnes i que s'endisa en el riu Laxá. Arran hi ha una tanca de pedra que es diu Haugsgard, que vol dir, la Tanca del Túmul. Després d'aquests fets, la gent va començar a acudir i recórrer a l'Olau, [amb la qual cosa es va acréixer el nombre dels seus partidaris] i es va convertir en un gran hǫfðingi o capitost. L'Hosculd, no només no li ho envejava, sinó que sempre volia que es consultessin tots els grans afers amb l'Olau. El mas que l'Olau tenia a la Vall del Laxá era el més pròsper i imponent. En el mas, amb l'Olau, hi havia dos germans que es deien, tots dos, An: un es deia An el blanc i l'altre, An el negre. N'hi havia un de tercer que es deia Beinir el fort. Aquests tres germans eren menestrals al servei de l'Olau i eren forts i competents en les feines que feien. La Torgerda i l'Olau tenien una filla que es deia Turid.
 
 
 
 
 
Les terres que havien estat d'en Hrapp havien quedat ermes, com ja s'ha escrit abans. A l'Olau li semblava que estaven ben situades, així que un dia va parlar amb son pare d'enviar alguns homes a trobar-se amb en [Tòrkel] Trèfil amb l'encàrrec de dir-li que l'Olau li volia comprar les terres de Hrappstadir i d'altres propietats confins. Va resultar fàcil de fer la barrina i de concloure la compra perquè en Trèfil prou que veia que valia més un pardal a la mà que no una perdiu volant. Els tractes de la compra foren que l'Olau havia de pagar per les terres tres marques d'argent i així i tot, no es pot dir que fos una compra-venda equitativa perquè aquelles terres eren vastes, maques i donaven molt d'esplet. A més a més, hi havia salmons en abundància i foques per caçar. També hi havia grans boscos una mica més amunt d'on hi ha Hosculdsstadir, al nord del Laxá. Precisament en aquest mateix indret hi havien fet una róta de bosc i un hom podia posar la mà al foc que les ovelles de l'Olau, tant si feia bon temps com si no, seria en aquesta clariana on s'hi haurien arreplegat.
 
 
 
 
 
Una tardor, l'Olau va fer construir un mas en aquesta róta amb els troncs dels arbres que hi havien tallat però també amb troncs arreplegats a les platges on el corrent marí els hi havia escopits. Les cases d'aquest mas eren imponents i van restar inhabitades durant tot l'hivern següent.
 
 
 
 
 
A la primavera següent, l'Olau s'hi va mudar després d'haver fet fer aplec de tot el seu bestiar que, mentrestant, havia tornat molt nombrós de manera que no hi havia ningú en tot Breidafiord que en tingués més. En el moment de traslladar-s'hi, l'Olau envià un missatge a son pare demanant-li que s'estigués a fora per veure la corrua que es dirigiria cap al nou mas i els pogués donar la seva benedicció. En Hosculd va respondre que així ho faria.
 
 
 
 
 
Llavors l'Olau va disposar la corrua del trasllat de la següent manera: al capdavant, hom hi menava els ramats de les ovelles que eren més esquives o poc dòcils. Els seguia el bestiar de llet. Després hi anaven els animals sanats, i, al final de tot, les bísties de càrrega. Va fer acompanyar aquest bestiar d'homes que el vetllessin per evitar que sortís del camí i que, per això, haguessin de fer volteres. Quan la punta de la corrua va haver arribat al nou mas, l'Olau va sortir a cavall de la tanca de Goddastadir, de manera que no hi havia cap espai buit entre tots dos masos. L'Hosculd s'estava, mentrestant, a fora del seu mas amb els seus servents i familiars.
 
 
 
 
 
Llavors l'Hosculd va parlar dient que l'Olau, son fill, tingués una bona arribada i benaurança a la seva nova residència "i tinc el pressentiment, que es complirà, que el seu nom serà il·lustre i llargament recordat."
 
 
 
 
 
La seva dona Jórunn va dir: "El fill de la serva té el cabal perquè el seu nom sigui il·lustre."
 
 
 
 
 
En el moment mateix que els missatges acabaven de descarregar les bísties, l'Olau va fer la seva entrada a la clasta del mas.
 
 
 
 
 
Aleshores va prendre la paraula tot dient: "Ara ha arribat el moment de satisfer la curiositat dels presents per saber com es dirà aquest mas, cosa sobre la qual s'ha estat parlant contínuament tot l'hivern. Es dirà Hiardarholt, que vol dir "La Clariana del Ramat"."
 
 
 
 
 
A tots els presents els semblà que era apropiat fer-ho a partir dels esdeveniments que havien tingut lloc allà.
 
 
 
 
 
L'Olau aleshores va esmerçar tots els seus esforços a menar bé Hiardarholt que en poc temps es va convertir en un mas imponent. No hi faltava res. El prestigi de l'Olau es va acréixer llavors molt. Hi van contribuir moltes de raons: [en primer lloc,] l'Olau gaudia d'una popularitat molt gran perquè quan s'ocupava de les disputes de la gent, tothom quedava satisfet amb les seves decisions; [en segon lloc,] son pare també contribuïa molt a augmentar el seu prestigi i, [ja per acabar,] l'Olau s'havia procurat un gran augment del seu prestigi i poder casant-se amb una dels de Mýrar. L'Olau era considerat el més destacat dels fills de l'Hosculd.
 
 
 
 
 
El primer hivern que l'Olau va passar a Hiardarholt hi tenia molts de servents i missatges. Les tasques del mas es repartien entre els missatges. Un tenia cura del bestiar sanat, i un altre, de les vaques lleteres. La vaqueria es trobava al bosc, força lluny del mas.
 
 
 
 
 
Un vespre, el qui tenia esment del bestiar sanat, va anar a veure l'Olau per demanar-li que encarregàs a un altre de tenir esment dels bous i "encomana'm a mi una altra tasca."
 
 
 
 
 
L'Olau li respongué: "Vull que continuïs fent la feina que tens encomanada."
 
 
 
 
 
Ell li va dir que abans, més s'estimava anar-se'n del mas.
 
 
 
 
 
"Aleshores és que realment et sembla que s'hi ha de posar remei," li diu l'Olau. "Anit, quan hagis d'anar a tancar el bestiar a la vaqueria, jo t'hi acompanyaré i si em sembla que realment tenies algun motiu que disculpi el teu comportament, no et faré cap mena de retret; altrament, d'una manera o altra en sortiràs malparat."
 
 
 
 
 
Aleshores l'Olau va agafar la llança folrada d'or que li havia regalat el rei i sortí de casa, acompanyat del missatge. La neu havia començat a aferrar. Arribaren a la vaqueria i era oberta. L'Olau va dir al missatge que hi entrés "mentre jo aplego els bous i els t'hi meno perquè tu els fermis cadascun al seu lloc."
 
 
 
 
 
El missatge es dirigí a l'entrada de la vaqueria.
 
 
 
 
 
L'Olau no va notar res d'estrany fins que el missatge va sortir corrents de la vaqueria per anar tot dret cap als seus braços. L'Olau li demanà per què corria tan esglaiat.
 
 
 
 
 
Ell li respongué: "En Hrapp és a l'entrada de la vaqueria, m'ha aglapit amb les seves mans i m'he fet un tip de forcejar amb ell".
 
 
 
 
 
L'Olau es dirigí cap a l'entrada de la vaqueria i hi assestà un cop de llança en direcció cap a en Hrapp. En Hrapp agafà amb totes dues mans la dolla de la llança i li pegà una vinclada de manera que l'asta va esclafir. L'Olau llavors volgué envestir en Hrapp però aquest se'n va anar davallant al lloc d'on havia vingut i amb això es va acabar el combat entre tots dos. L'Olau es va quedar amb l'asta de la llança i en Hrapp amb la punta. Després, l'Olau i el missatge van fermar els bous i se'n tornaren cap a cases. L'Olau digué llavors al missatge que no li faria cap mena de retret per les seves queixes.
 
 
 
 
 
L'endemà, l'Olau va sortir de casa, es dirigí a l'indret on havien enterrat en Hrapp i va fer que hi cavessin. En Hrapp continuava incorrupte. Dins la fossa l'Olau també hi va trobar la punta de la seva llança. Llavors va fer fer una foguera. Cremaren en Hrapp a la foguera i llençaren les seves cendres mar endins. De llavors ençà ningú no va tornar a patir cap dany com a conseqüència de les revingudes d'en Hrapp.
 
 
 
 
1:
Els termes norrens aptrganga f. o aptrgangur m. designen l'acte de passejar-se un mort fora de la seva tomba o del seu túmul. En aquesta traducció els donem el mot revinguda com a equivalent català.
Pel que fa al mort que surt a passejar o caminar fora de la seva tomba o túmul, en norrè occidental antic hom el designa amb el terme aptrgǫngumaðr, mot al qual nosaltres donarem aquí, sistemàticament, l'equivalent català de revinent.
Finalment, traduim el verb ganga aptr ‘sortir un mort de la seva tomba o del seu túmul’ amb revenir.
 
2:
úrigr: “violent, agressiu, salvatge, desenfrenat”. Versió llatina: iniquior fieri.
 
3:
ágangr: “[acte d']abús, [acte de] violència”. veita e-m mikinn ágang: comportar-se tan hostilment amb els seus veïns que...
 
4:
halda hlut sínum fyrir e-m: “imposar-se a algú, vèncer algú en les seves pretensions”.
 
5:
Þórðr <gen.: Þórðar>: “Tord” (nom d'home).
 
6:
fá fang á e-m: “aconseguir agafar algú”.
 
7:
fœrask á fœtr: “fer-se gran, créixer”.
 
8:
skaplyndi: “caràcter, tarannà, forma d'ésser”.
 
9:
þverra <þverr ~ þverrum | þvarr ~ þurrum | þorrit>: “minvar”.
 
10:
sœkja á hendr e-m: “omplir (la vellesa) de xacres algú”.
 
11:
leggjask í rekkju af: “romandre prostrat al llit, veure's obligat a fer llit sempre”.
 
12:
kvellisjúkr: “malalt”. vera kvellisjúkr: ‘ésser de salut malferma, ésser malaltís, propens a contreure malalties’.
 
13:
hlutask til e-s: “ficar-se en una cosa”. La traducció llatina de Th. G. Repp del 1826 fa: verum si cui negotio Thorgerda sese immiscebat, tum illud necessario, quod ipsi placeret, perficiendum.
 
14:
var náliga til gǫrs at ganga: “es podia contemplar com a segur, es podia suposar amb seguretat”.
 
15:
fara bygðum [sínum]: “mudar-se”.
 
16:
rísta krók: “fer voltera”. La traducció llatina del Th. G. Repp fa: circa pecoris agmen hoc homines dispositi, ne extra viam vagaretur.
 
17:
hugboð n: “pressentiment”.
 
18:
e-t gengr eptir: “una cosa s'acompleix, una cosa es fa vera”.
 
19:
vera lengi uppi: “ésser llargament recordat, mantenir-se viu molt de temps”.
 
20:
húskarl m: “missatge de possessió”. A diferència dels þrælar, els húskarlar eren homes lliures.
 
21:
Mýramaðr m: #1. “persona de Mýrar o que hi viu”. #2. “membre de la famìlia de Grim el Calb, fill de Kveldúlfr”.
 
22:
kúneyti n: “brau, toro de llavor”. Aquí tanmateix sembla tenir el significat de vaca lletera.
 
23:
ábœtr f.pl: “remei”. þat þykkir þér ábótavant: et sembla que cal posar-hi remei.
 
24:
binda eptir: “fermar cadascun al lloc que li pertoca”. La traducció llatina del passatge corresponent fa: tu vero vincias eosdem [boves].
 
Laxdœla saga:
⇒ Anònim, LAXDÆLA SAGA sive Historia de rebus gestis LAXDÖLENSIUM, ex manuscriptis legati magnæani cum interpretatione latina, tribus dissertationibus ad calcem adjectis et indicibus tam rebus quam nominum propriorum. Hafniæ: sumtibus legati magnæani ex typographeo Hartv. Prid. Popp, MDCCCXXVI. Pàgs. 54-56 i 94-100.
⇒ Anònim, Laxdæla saga, búið hefir til prentunar Vald. Ásmundarson. Reykjavík: (kostnaðarmaður:) Sigurður Kristjánsson, 1895. Pàgs. 37-38 i 67-71.
⇒ Skólavefurinn ehf., Laxdæla saga.
 


linia