LÍTIL ÍSLENSK-KATALÓNSK ORÐABÓK
VOCABULARI ISLANDÈS-CATALÀ


© Macià Riutort i Riutort, 2007

 
Hér hefr upp sǫgu Heiðreks konungs ins vitra
 
 

1. Kapítuli

 
 
Svá er sagt, at í fyrndinni var kallat Jǫtunheimar norðr í Finnmǫrk, en Ymisland fyri sunnan ok millim Hálogalands; þar byggðu þá risar víða, en sumir vǫ́ru hálfrisar; var þá mikit sambland þjóðanna, þvíat risar fengu kvenna af Ymislandi.
 
 
 
 
 
Guðmundr hét konungr í Jǫtunheimum; hann var blótmaðr mikill; bœr hans hét á Grund, en héraðit á Glasisvǫllum; hann var vitr ok ríkr; hann ok menn hans lifðu marga mannsaldra, ok því trúa heiðnir menn, at í hans ríki sé Ódáinsakr, en hverr er þar kømr, hverfr af sótt ok elli, ok má eigi deyja. Eptir dauða Guðmundar blótuðu menn hann, ok kǫlluðu hann goð sitt; hans son hét Hǫfundr; hann var bæði forspár ok spakr at viti, ok var dómandi allra mála yfir þeim ríkjum, er þar vǫ́ru í nánd; hann dœmdi aldri rangan dóm, ok engi þorði, né þurfti, at rjúfa hans dóma.
 
 
 
 
 
Maðr hét Hergrímr, hann var risi ok bergbúi; hann nam af Ymislandi Ǫ́mu Ymisdóttur, ok fekk síðan; þeirra son var Þorngrímr hálftrǫll; hann var stundum með bergrisum en stundum með mǫnnum; hann hafði afl sem jǫtnar; hann var allfjǫlkunnugr ok berserkr mikill. Hann nam af Jǫtunheimum Ǫgn Álfasprengi, ok fekk síðan; Grímr hét son þeirra. Hana hafði fest Starkaðr Ǫ́ludrengr[; hann var kominn af þursum. Stórvirkr hét faðir hans]; hann hafði átta hendr; hann var farinn norðr um Elivága, ok var hón þá brott tekin; en er hann kom heim, þá drap hann Þorngrím á hólmgǫngu[. Þeir bǫrðusk við inn efsta fors at Eyði]. Ǫgn lagði sik sverði í gegnum, ok vildi eigi giptask Starkaði. [Álfr hét konungr, er réð fyrir Álfheimum; Álfhildr hét dóttir hans. Álfheimar hétu þá á milli Gautelfar ok Raumelfar. Eitt haust var gǫrt dísablót mikit hjá Álfi konungi, ok gekk Álfhildr at blótinu; hón var hverri konu fegri, ok allt fólk í Álfheimum var fríðara at sjá, enn annat fólk því samtíða; en um nóttina, er hón rauð hǫrginn, nam Starkaðr Ǫ́ludrengr Álfhildi á burt, ok hafði hana heim með sér. Álfr konungr hét þá á Þór, at leita eptir Álfhildi, en síðan drap Þórr Starkað]. Fór þá Álfhildr til frænda sinna, ok var Grímr með henni, þar til er hann fór í hernað, ok varð inn mesti hermaðr; hann fekk Bauggerðar, dóttur [Álfhildar ok] Starkaðs Ǫ́ludrengs; hann fekk sér bústað í ey þeirri á Hálogalandi, er Bólm heitir; hann var kallaðr Eygrímr Bólmr. Son þeirra Bauggerðar hét Arngrímr berserkr, er síðan bjó í Bólm, ok var inn ágætasti maðr.
 
 
 
 
 
 
 
 

2. Kapítuli

 
 
Konungr hét Sigrlami, svá er sagt, at hann væri son Óðins. [Hǫ́num fekk Óðinn þat ríki, sem nú er kallat Garðaríki. Sigrlami átti Heiði, dóttur Gylfa konungs; þau ǫ́ttu son saman, sá hét Svafrlami. Sigrlami féll í orrustu, er hann barðisk við Þjaza jǫtun. Nú sem Svafrlami frétti fall fǫður síns, tók hann undir sik ríki þat allt til forráða, sem faðir hans hafði átt; hann varð ríkr maðr.] Ok einn dag er konungr reið á veiðar, ok hann varð einn sinna manna, — hann sá einn stein mikinn við sólarsetr, ok þar hjá dverga tvá. Konungr vígði þá utan steins með málasaxi; þeir beiddu fjǫrlausnar. Konungr mælti: „hvat heiti þér?” Annarr nefndisk Dvalinn, en annarr Dulinn. Konungr mælti: „af því at þit erut allra dverga hagastir, þá skulu þit gøra mér sverð, sem bezt kunni þit; hjǫltin ok meðalkaflinn skal vera af gulli; þat skal svá bíta járn, sem klæði, ok aldri ryðr á festask; því skal fylgja sigr í orrustum ok einvígjum, hverjum er berr.” Þessu játa þeir.
 
 
 
 
 
Konungr ríðr heim. En er stefnudagr kømr, þá ríðr konungr til steinsins; eru þá dvergar úti, ok fengu konungi sverðit, ok var it fríðasta. En er Dvalinn stóð í steindurum, þá mælti hann: “sverð þitt, Svafrlami! verðr manns bani hvert sinn, er brugðit er, ok með því skulu unnin vera þrjú níðingsverk hin mestu, þat skal ok vera þinn bani”. Þá hjó konungr sverðinu til dverganna, hlupu þeir í steininn; hǫggit kom ok í steininn, ok fal báða eggteina, þvíat dyrrnar lukust aptr á steininum. Konungr kallaði sverðit Tyrfing, ok bar hann þat jafnan síðan í orrustum ok einvígjum, ok hafði jafnan sigr. [Hann felldi Þjaza jǫtun í einvígi, fǫðurbana sinn, en tók dóttur hans, þá er Fríðr hét, ok átti hana síðan]. Konungr átti dóttur, er hét Eyfura, hón var kvenna vænst ok vitrust. Arngrímr var þá í víking í austrveg um Bjarmland; hann herjaði í ríki Sigrlama konungs, ok átti orrustu við Svafrlama, ok ǫ́ttusk þeir vápnaskipti við, ok hjó konungr til hans; Arngrímr kom fyri sik skildinum[, hann hafði aftaksskjǫld mikinn, settan stórum járnslám], ok tók af skjaldarsporðinn, ok nam sverðit í jǫrðu staðar. Þá hjó Arngrímr af konungi hǫndina, ok féll þá niðr Tyrfingr; Arngrímr þreif sverðit Tyrfing, ok hjó með konunginn fyrst, ok síðan marga aðra; tók hann þar herfang mikit, ok flutti brott með sér Eyfuru konungsdóttur, ok flutti hann hana heim til bús síns í Bólm; hann átti með henni tólf sonu: Angantýrr var elztr, þá Hervarðr, þá Hjǫrvarðr, Sæmingr ok Hrani, Brami, Barri, Reifnir, Tindr ok Búi, ok tveir Haddingjar, ok unnu þeir báðir eins verk, þvíat þeir vǫ́ru tvíburar ok yngstir; en Angantýrr vann tveggja verk, hann var ok hǫfði hærri enn aðrir menn; allir vǫ́ru þeir berserkir, ok umfram aðra menn at afli ok áræði; en þóat þeir fœri í hernað, þá vǫ́ru þeir aldri fleiri á skipi enn þeir tólf brœðr. Þeir fóru víða um lǫnd at herja, ok vǫ́ru mjǫk sigrsælir ok urðu inir frægstu. Faðir þeirra hafði tekit í hernaði þau ágætustu vápn, þar er hann hafði barizk. Angantýrr hafði Tyrfing, en Sæmingr Mistiltein [þann sótti Þráinn síðan í haug hans], Hervarðr Hrotta, ok allir hǫfðu þeir ágæt hólmgǫngusverð. En þat var siðvenja þeirra, þá er þeir vǫ́ru með sínum mǫnnum einum, at þá er þeir fundu at berserksgangr kom at þeim, fóru þeir á land upp, ok brutusk við skóga eða stóra steina, þvíat þeim hafði þat at váða orðit, at þeir hǫfðu drepit menn sína, ok hroðit skip sín, þá er berserksgangr fór at þeim; stórar sǫgur fóru af þeim ok mikil frægð.
 
 
 
 
 
 
 
 

7. Kapítuli

 
 
<...>
 
 
 
 
 
11.
 
Far vel dóttir,
fljótt gæfak þér
tolf manna fjǫr,
ef þú trúa mættir;
afl ok eljun,
alt et góða
þats synir Arngríms
at sik leifðu.
 
 
 
 
 
hon kvað:
 
 
 
 
 
19.
 
Búið ér allir,
brott fýsir mik,
heilir í haugi,
heðan vilk skjótla.
Helzt þóttumk nú
heima í millum,
er mik umbhverfis
eldar brunnu.
 
 
 
 
 
Síðan gekk hón til skipa; ok er lýsti, sá hón, at skipin vǫ́ru brottu, hǫfðu víkingar hræðzk dunur ok elda í eynni; fær hón sér far þaðan, ok er ekki um hennar ferð getit, fyrr enn hón kømr á Glasisvǫllu til Guðmunðar, ok var hón þar um vetrinn, ok nefndisk enn Hervarðr.
 
 
 
 
 
 
 
 

8. Kapítuli

 
 
Guðmundr konungr hafði mikit fjǫlmenni; hann var þá svá gamall, at þat er sǫgn manna, at hann skorti ei um hundrat vetr, ok var þó fullhraustr. Hǫfundr, son hans, var þá fullroskinn, ok var hann þá at ǫllum stórmálum kallaðr.
 
 
 
 
 
<...>
 
 
Aquí comença la història del rei Heidrek el savi
 
 

Capítol I

 
 
Conten que, per antic, la part septentrional de la Finnmǫrk es deia Jǫtunheimar, mentre que al sud, entre la Finnmǫrk i el Hálogaland, hi havia l'Ymisland. En aquells temps, [als Jǫtunheimar] hi vivien risons (un dels tipus de gegants de la mitologia norrena) pertot arreu, encara que alguns d'ells eren [en realitat] semirisons: en aquells temps[, als Jǫtunheimar] hi regnava una gran mescladissa de races perquè els risons prenien dones de l'Ymisland.
 
 
 
 
 
Als Jǫtunheimar hi havia un rei que es deia Gudmund. Era un home molt devot dels déus, als quals feia freqüents ofrenes i sacrificis. El seu mas es deia á Grund i la contrada, en la qual aquest es trobava situat, Glasisvellir. Era un home savi i poderós i tant ell com els seus homes vivien per espai de moltes de generacions humanes. D'aquí ve que els pagans creguin que l'Ódáinsakr està en el seu regne i que, de qualsevol que hi va, en fugen vellesa i malaltia i es fa immortal. Després de la mort d'en Gudmund, la gent el va tenir per un més dels seus déus i li van començar a presentar ofrenes. El seu fill es deia Hofund. Era un home savi que posseïa el do de poder veure el futur i era jutge de tots els plets que es produïen en els regnes veïns [i en el propi]. Mai no va pronunciar una sola sentència injusta i ningú no gosava, ni li calia, no acatar una sentència seva.
 
 
 
 
 
Hi havia un home que es deia Hergrim; era un risó i un bergbuó (dos tipus de gegants de la mitologia norrena. En danès: jette i bjergboer) i va raptar de l'Ymisland l'Áma, la filla de l'Ymir, per fer-la la seva muller. Van tenir un fill que es va dir Torngrim Mig-trol (aparentment, trol aquí apareix usat com a sinònim de risó); vivia adés amb els humans adés amb els risons dels espadats; tenia la força dels ètuns, era entès en arts màgiques i un gran berserc; va raptar dels Jǫtunheimar l'Ogn Alfasprengi, per fer-la la seva muller. Van tenir un fill a qui van dir Grim. L'Ogn havia estat promesa de l'Starkad Aludreng; [aquest era del llinatge dels tursons (un altre dels diferents tipus de gegants de la mitologia norrena). Son pare es deia Storvirk]. Tenia vuit braços. Havia fet un viatge al nord, als Elivágar, i va ésser llavors quan en Torngrim la va raptar; quan l'Starkad va tornar del seu viatge, va matar en Torngrim en un duel[. Es van batre a la vora de la cascada de més amunt d'Eydi (“Ermàs”)]. Llavors l'Ogn, que no volia casar-se amb l'Starkad, es va traspassar amb una espasa[. Alb, el rei dels Álfheimar, tenia una filla que es deia Albilda. En aquells temps rebien el nom d'Álfheimar els territoris compresos entre els rius Gautelfr i Raumelfr. Una tardor, a cal rei Alb es va celebrar un gran dísablót (festa sacrificial en honor de les dísir, deïtats femenines o simple designació col·lectiva de les deesses) i l'Albilda hi va participar com a oficiant; era més bella que qualsevol altra dona, i, de fet, tots els habitats dels Álfheimar eren més bells que qualsevol altra gent d'aquella mateixa època; així i doncs, vet ací que, durant la nit, quan ella estava pintant l'ara sacrificial (hǫrgr) amb sang, l'Starkad Áludreng la va raptar i se la va emportar a ca seva. El rei Alb va ordenar al déu Tor que cerqués l'Albilda i després en Tor va matar l'Starkad]. Llavors l'Albilda va tornar amb els seus parents i en Grim es va estar amb ella fins que se'n va anar a fer expedicions de guerra i saqueig i es va convertir en el més gran dels guerrers. En Grim es va casar amb la Bauggerda, filla de l'Albilda i l'Starkad Áludreng. Es va establir a una illa que hi ha al Hálogaland i que es diu Bolm. A partir de llavors li van dir en Grim de l'illa de Bolm. En Grim i la Bauggerda van tenir un fill, l'Arngrim, que va ésser berserc i que després va viure a Bolm. Fou el més excel·lent dels homes.
 
 
 
 
 
 
 
 

Capítol II

 
 
Hi havia un rei que es deia Sigrlami; conten que era fill d'Odin. [Odin li va donar el regne que ara es diu Garðaríki (“Reialme de les Ciutats”, designació norrena del regne dels varingis, situat en el territori de les actuals Rússia, Bielorússia i Ucraïna. S'estenia des del Llac Làdoga a ponent fins a les conques del Dnièper i Volga a llevant). En Sigrlami estava casat amb la Heida, filla del rei Gylfi; tenien un fill que es deia Svafrlami. En Sigrlami va caure a una batalla lluitant contra l'ètun Tiassi. Quan l'Svafrlami es va assabentar de la mort de son pare, prengué possessió de tot el reialme que son pare havia tingut. Es va convertir en un home poderós.] Un dia que el rei havia sortit a caçar i havia quedat tot sol de la resta dels seus homes, va veure, a la posta del sol, una gran penya i dos nans devora ella. Va impedir que hi entressin a dins amb el seu sax damasquí. Ells li van suplicar que els permetés de salvar les seves vides a canvi d'un rescat. El rei els va dir: “com us dieu?”. Un es deia Dvalinn i l'altre Dulinn. El rei els va respondre: “Per tal com sou els més hàbils d'entre tots els nans, m'haureu de fer una espasa de la millor manera que sapigueu; la guarda, el pom i el mantí han d'ésser d'or i ha de poder tallar el ferro com si fos tela i mai no ha d'agafar rovell, i sigui qui sigui qui l'empunyi, ha d'obtenir la victòria tant a les batalles com als duels”. Els nans hi van assentir.
 
 
 
 
 
El rei se'n torna als seus estatges. En el dia convingut, el rei es dirigeix a la roca. Els nans hi són defora i van lliurar al rei l'espasa i era la més bella que un es pugui imaginar; però quan en Dvalinn ja era al llindar de l'entrada de la porta, va dir: “Svafrlami! la teva espasa serà la mort d'un home cada vegada que sigui desembeinada i amb ella es duran a terme els tres pitjors níðingsverk (un níðingsverk era un acte menyspreable i infame que deshonrava el qui el duia a terme, el qual quedava estigmatitzat com a ‘níðingr’); ella també serà la teva mort”. Aleshores el rei va voler colpir els nans amb l'espasa, però aquests es van ficar dins la roca. Les portes de la penya es van tornar a tancar i l'espasa va endevinar la roca i s'hi clavà i s'hi va acorar tant que no se'n veia cap dels dos talls. El rei a l'espasa li va posar el nom de Tyrfing i de llavors ençà sempre la va portar a les batalles i als duels i sempre hi obtenia la victòria[. Va matar l'ètun Tiassi, el matador de son pare, en un duel, i va prendre la seva filla Frida per esposa]. El rei tenia una filla que nomia Eyfura; era la dona més bella i sàvia. En aquells temps, l'Arngrim va emprendre una expedició de saqueig a l'est, per les terres de Pèrmia. Va atacar el regne d'en Sigrlami i va entaular batalla amb l'Svafrlami, en el transcurs de la qual es van enfrontar l'un contra l'altre i el rei li va assestar un cop. L'Arngrim el va parar amb el seu escut —tenia un escut d'ametlla, revestit de grans plaques de ferro— però l'espasa va tallar-ne el cornaló inferior i va quedar clavada en terra. Aleshores l'Arngrim va tallar-li el braç al rei i l'espasa Tyrfing va caure en terra. L'Arngrim va agafar l'espasa Tyrfing i amb ella de primer va matar el rei i després, a molts d'altres. Llavors va arreplegar un gran botí i també se'n va dur amb ell l'Eyfura, la filla del rei, i la se'n portà al seu mas de Bolm. Amb ella va tenir dotze fills: el primer fou l'Angantyr, i després van venir l'Hervard, l'Hiorvard, en Seming, en Hrani, en Brami, en Barri, en Reifnir, en Tind, en Bui i els dos Haddingis; aquests dos feien plegats la feina d'un de tot sol perquè, a part d'ésser bessons, eren els més joves. L'Angantyr, però, que depassava amb el cap els altres en alçada, feia la feina de dos. Tots ells eren bersercs i depassaven tots els altres homes en força i ardidesa; i encara que sortissin a fer incursions de pirateria, en el vaixell en el qual anaven els dotze germans no hi anava ningú més. Van fer incursions de saqueig per molts de països i aconseguiren moltes de victòries i esdevingueren molt famosos. Son pare s'havia apoderat, guerrejant, de les armes més excel·lents. L'Angantyr tenia l'espasa Tyrfing, en Sæming la Mistiltein (Vesc) [de la qual en Train posteriorment s'empararia agafant-la del seu túmul funerari], en Hervard la Hrotti, i tots els altres tenien magnífiques espases de hólmganga (duel, fortament ritualitzat i reglamentat, que es lluitava a un illot). Tanmateix, quan anaven amb ningú més que amb els seus homes, tenien el costum de desembarcar a terra tan bon punt sentien que el bersercsgang (atac de furor de berserc) estava a punt de sobrevenir-los i lluitaven amb els arbres o les grans roques i ho feien perquè s'havia convertit en un perill per a ells el fet que matessin la seva pròpia gent i deixessin inutilitzades les seves pròpies naus quan els sobrevenia el bersercsgang. Circulaven grans històries relatades sobre ells i [aconseguiren] gran fama.
 
 
 
 
 
 
 
 

Capítol VII

 
 
<...>
 
 
 
 
 
11.
 
Adéu, filla meva,
si poguessis creure-ho!:
totd'una et donaria
la vida de dotze homes,
la força i la vigoria,
i tot el bo
que els fills de l'Arngrim
ja han deixat rere seu.
 
 
 
 
 
ella li digué:
 
 
 
 
 
19.
 
Adéu-siau, tots vosaltres
habitants del túmul!
Tinc ganes ja de partir:
d'aquí vull anar-me'n aviat.
Quan les flames de les pires
cremaven tot al meu voltant
m'ha semblat sobretot com si
fos entre tots dos móns.
 
 
 
 
 
Després d'això féu cap a les seves naus; i quan va clarejar, va veure que havien salpat. Als viquings els havien espantat els renous i les flamarades de l'illa. Aconsegueix llavors un vaixell amb què poder abandonar l'illa, encara que no s'esmenten detalls d'aquest viatge, només que, després d'haver arribat als estatges d'en Gudmund als Glasisvellir, hi va romandre tot l'hivern i que llavors encara es feia dir Hervard.
 
 
 
 
 
 
 
 

Capítol VIII

 
 
El rei Gudmund tenia una gran cort; en aquell temps era tan vell que no devia tenir menys de cent anys i, això no obstant, estava en plena possessió de totes les seves forces. En Hofund, el seu fill, en aquells temps ja havia arribat a la maduresa com a home i el cridaven per demanar-li consell en tots els grans assumptes.
 
 
 
 
 
<...>
 
Heiðreks saga konungs ins vitra
⇒ Anònim, Þórsteins þáttr bœjarmagns, caps. 5, 11 i 12
⇒ Anònim, Bósa saga ok Herrauðs, caps. 7, 8, 10, 14 i 16
⇒ Anònim, Samsons saga, cap. 22
⇒ Anònim, Helga þáttr Þórissonar, caps. 1-3
⇒ Anònim, Norna-Gests þáttr, cap. 1