Comentari lingüístic  
       
    Text  
       
Comentari mètric:
 
Schiller adopta el metre emprat per J. P. Uz a la seva oda homònima "An die Freude". → Johann Peter Uz: "An die Freude". Dins: Anakreontiker und preußisch-patriotische Lyriker. Zwei Teile in einem Bande. Herausgegeben von Franz Muncker. (Deutsche National-Litteratur. Historisch-kritische Ausgabe. 45. Band). Tübingen: Max Niemeyer Verlag / Tokyo: Sansyusya Publishing Co., Ltd, 1974 (reprint der Ausgabe Stuttgart: Union Deutsche Verlagsgesellschaft, 1895). Pàgines 65-66.
 
     
 
a] (pel contingut) Oda ditiràmbica (això és, en honor de Dionís, el déu de la fertilitat, l'alegria, la vinya, el raïm i el vi).
b] (per la forma) Oda coral (o: oda solemne): en oposició a l'oda monòdica -cantada per una sola persona-, l'oda coral és cantada per un grup de cantors o cantores dansaires (el chor), que s'han coŀlocat tot al voltant de l'altar de Dionís conformant un cercle.
 
     
 
L'oda coral s'ha de veure com una obra triple, ja que ajunta la poesia amb la música i la dansa. L'oda està estructurada en tríades (grups de tres estrofes); La primera subdivisió de la tríada rep el nom d'estrofa (alemany: Strophe, Satz), la segona, el d'antístrofa (alemany: Antistrophe, Gegenstrophe, Gegensatz) i la tercera el d'epode (alemany: Epode, Nachstrophe, Zusatz).
 
     
 
Tècnicament, l'oda és una subcategoria de l'himne; d'aquí ve que trobem aquest poema qualificat tant d'"oda" com d'"himne".
 
     
 
Amb el cant de l'estrofa i de l'antístrofa de la tríada, el chor executa un moviment simètric: amb l'estrofa, el chor, que s'ha coŀlocat al voltant de l'altar de Dionís conformant un cercle, volta, dansant, d'esquerra a dreta (es representa així el moviment de llevant a ponent dels estels), i amb l'antístrofa, ho fa de dreta a esquerra, fins a tornar a la seva posició originària (aquest gir representa el moviment dels planetes, de ponent cap a llevant). L'epode era originàriament un cant màgic destinat a allunyar un mal fat; introdueix, per tant -i fins a un cert punt- un canvi temàtic en el poema; el chor el canta sense moure's, dret tot al voltant de l'altar, representant així la terra immòbil, estàtica, tot al voltant de la qual gira l'univers sencer (en la creença antiga, és clar).
 
     
 
Amb el cant de l'oda ditiràmbica es representa, així i doncs, una dansa còsmica que reflecteix la dansa dels cossos celestes en el firmament. Un cop cantat el darrer epode, el chor executa una darrera dansa circular al voltant de l'altar del déu i surt formant, els seus membres, una corrua.
 
     
 
En el nostre cas, cal assumir que el chor només canta l'epode, i que és el corifeu el qui canta, en solitari, l'estrofa i l'antístrofa.
 
     
 
Formalment, la versió del 1803, està estructurada en vuit tríades i la del 1785 en nou. Cada tríada consta de tres quartetes amb la forma AAB.
 
     
 
Cada estrofa consta de quatre versos. Cada vers consta de quatre peus, que, per la seva estructura, són troqueus o bé troqueus catalèctics. Amb terminologia llatina, es tracta de versos quaternaris; amb terminologia grega, de versos tetrapòdics o tetràmetres; amb terminologia alemanya, de vierfüßige Verse. Pel que fa al nombre de síŀlabes, a cada estrofa hi ha alternança de versos octosíŀlabs i versos heptasíŀlabs: les estrofes són, per tant, quartetes (alemany: Quartetten).
 
     
 
Cada peu conté una arsi (alemany: Hebung, Arsis) i una tesi (alemany: Senkung, Thesis) -compte!: arsi i tesi no s'empren, en mètrica alemanya, amb el sentit que tenen en mètrica grega o llatina!-; pel nombre d'arsis de cada vers, aquests són tetràrsics (alemany: vierhebig).
 
     
 
Totes tres estrofes de la tríada consten de dos versos octosíŀlabs i dos d'heptasíŀlabs, que rimen en consonant entre si. A les dues primeres estrofes presenten l'esquema de distribució: a b a b // c d c d (=rima creuada; alemany: Kreuzreim).
 
     
 
La tercera estrofa de la tríada presenta l'esquema: e f f e (= rima abraçada; alemany: Blockreim, umarmender Reim).
 
     
 
Els versos senars de la primera i segona quarteta de cada trída presenten rima femenina (alemany: weibliche Endung); els versos parells, rima masculina (alemany: männliche Endung). En els epodes o tercera quarteta de cada tríada, el primer i el darrer vers presenten rima femenina i el segon i tercer, rima masculina.
 
     
 
Els octosíŀlabs estan formats per troqueus amb l'esquema: / ˘ / ˘ / ˘ / ˘ (=versos trocaics quaternaris)
 
  Els heptasíŀlabs estan formats per troqueus amb l'esquema: / ˘ / ˘ / ˘ / (=versos trocaics quaternaris catalèctics)  
     
 
Cal tenir presents diversos fets de prosòdia del segle XVIII si volem mesurar correctament els versos schillerians. En concret, cal tenir present:
 
     
 
que la pronunciació moderna de l'alemany converteix en assonants rimes que en la pronunciació original són consonants: v.g., wieder-Brüder, Wesen-Bösen, sein-freun o Keimen-Räumen. Brüder s'ha de llegir Brieder, Bösen Besen, freun frein i Räumen Reimen, altrament es destrueix la rima consonant. Schiller procedia d'un territori, el suabi, que presenta desarrodoniment (alemany: Entrundung) de les antigues arrodonides, i per tant, pronunciava schön com a sche i Brüder com a Briader, o, en una pronunciació més apropada a la llengua escrita, schen i Brider (amb monoftong). La correcció del verb sprützen en spritzen (v. 80) a la versió del 1803 només és "òptica".
 
     
 
que mots com ara Elysium o Millionen, que la pronunciació moderna de l'alemany converteix en trisíŀlabs (=Elysjum, Milljonen), són, en el segle XVIII i XIX, tetrasíŀlabs.
 
     
 
que Schiller, com a bon suabi, no coneix l'oposició lenis/forta de la pronunciació alemanya moderna i, per tant, lenitza~sonoritza totes les oclusives i fricatives intersonores: vergelten-melden rimen en consonant perquè vergelten s'ha de pronunciar com a vergelden (binnendeutsche Konsonantenschwächung).
 
     
 
que mots com ara el preverbi an (suabi: aa - v. 51: lächelt...an) o el substantiu Gott, que en la pronunciació de l'alemany modern sempre presenten vocal breu, s'han de pronunciar amb vocal llarga, com si fossin aan i Goht.
 
     
 
que, en esguard de la fonètica del suabi, és molt probable que Schiller pronunciés les ee àtones com a ee tancades i no pas com a ee neutres, tal i com prescriu l'ortoèpia de l'alemany modern.
 
     
 
que la pronunciació de l'article indeterminat així com la prescriu l'ortoèpia moderna de l'alemany, destrueix els troqueus -en què l'article <ein> hi sigui, naturalment, la segona síŀlaba-. En suabi modern, la forma de l'article indeterminat és <ã> (a breu nasal).
 
     
 
No hem pogut resoldre satisfactòriament la qüestió si Schiller pronunciava els diftongs a mots com ara <Spiagel>, <Briader> etc. o si els monoftongava. Les rimes Spiegel-Hügel i wieder (on el diftong ie no hi és etimològic, sinó simplement gràfic)-Brüder parlen en favor d'una pronunciació monoftongada.
 
     
 
A tall de cloenda, hem de deixar clar que una pronunciació "historicista", propera a la de Schiller, resulta repugnant per a l'alemany culte mitjà, i pot provocar-hi reaccions que poden arribar a ésser violentes i tot. El mateix s'esdevé amb la pronunciació dels altres clàssics alemanys, v.g. Goethe: la representació del Faust amb la pronunciació goethiana va provocar reaccions irades del públic, segons ens feia avinent el prof. U. Ebel de la Universitat de Münster.
 
     
 
Hermann Fischer, Schwäbisches Wörterbuch auf Grund der von Adelbert von Keller begonnenen Sammlungen und mit Unterstürzung des Württembergischen Staates bearb. von Hermann Fischer. Erster Band: A.B-P. Tübingen: Verlag der H. Laupp'schen Buchhandlung, 1904.
 
  → Col. 1502: Buckel m (pl: Bückel = Biggl), Bückele n: Erhöhung, Unebenheit irgend einer Art. <...> Insbes. Hügel, wie Buck.  
  → Col. 1510: Bühl, Bühel (=Bihl, Biel): Hügel.  
     
 
Hermann Fischer, Schwäbisches Wörterbuch auf Grund der von Adelbert von Keller begonnenen Sammlungen und mit Unterstürzung des Württembergischen Staates bearb von Hermann Fischer unter Mitwirkung von Dr. Wilhelm Pfleiderer. Dritter Band: G.H. Tübingen: Verlag der H. Laupp'schen Buchhandlung, 1911.
 
  → Col. 754-764: Gott m: Nordost: gōt -amb punt sota l'o: o llarga tancada-.  
  → Col. 866: gruft f: wie nhd. <...> Mod. in ländlichen kathol. Kirchen eine künstliche Höhle, in der Christus im Grab ausgestellt ist.  
     
 
Eduard Belling, Beiträge zur Metrik Schiller's. Teil 1. Berlin: Starcke, 1875 (Königliches Johann-Amos-Comenius-Gymnasium zu Lissa: Programm 1874-1875). ULB Münster BB 888-1875
 
     
 
Eduard Belling, Die Metrik Schillers. Leipzig: Zentralantiquariat der DDR, 1977 (Fotomechanischer Neudruck der Originalausgabe Breslau 1883 nach dem Exemplar der Universitäts- und Landesbibliothek Halle).