Matthias Claudius (1740-1815)
  Primera edició en llibre: ASMUS omnia sua SECUM portans, oder Sämmtliche Werke des Wandsbecker Bothen
Theil IV (1783), S. 141-142.
(Asmus duent amb si totes les seves coses, o Obres Completes del Missatger de Wandsbeck.
Volum IV (1783). Pp. 141-142.)
 
  Primera edició: Voßischer Musenalmanach, 1778, S. 184
Voßischer Musenalmanach, 1778, P. 184
 
 
 
     
     
  Abendlied

Matthias Claudius
 
  Der Mond ist aufgegangen
Die goldnen Sternlein prangen
     Am Himmel hell und klar;
Der Wald steht schwarz und schweiget,
Und aus den Wiesen steiget
     Der weiße Nebel wunderbar.
 
  Wie ist die Welt so stille,
Und in der Dämmrung Hülle
     So traulich und so hold!
Als eine stille Kammer,
Wo ihr des Tages Jammer
     Verschlafen und vergessen sollt.
 
  Seht ihr den Mond dort stehen? -
Er ist nur halb zu sehen,
     Und ist doch rund und schön!
So sind wohl manche Sachen,
Die wir getrost belachen,
     Weil unsre Augen sie nicht sehn.
 
  Wir stolze Menschenkinder
Sind eitel arme Sünder,
     Und wissen gar nicht viel;
Wir spinnen Luftgespinste,
Und suchen viele Künste,
     Und kommen weiter von dem Ziel.
 
  Gott, lass uns dein Heil schauen,
Auf nichts Vergänglichs trauen,
     Nicht Eitelkeit uns freun!
Lass uns einfältig werden,
Und vor dir hier auf Erden
     Wie Kinder fromm und fröhlich sein!
 
  *
 
  Wollst endlich sonder Grämen
Aus dieser Welt uns nehmen
     Durch einen sanften Tod!
Und, wenn du uns genommen,
Lass uns in Himmel kommen,
     Du unser Herr und unser Gott!
 
  So legt euch denn, ihr Brüder,
In Gottes Namen nieder;
     Kalt ist der Abendhauch.
Verschon uns, Gott! mit Strafen,
Und lass uns ruhig schlafen!
     Und unsern kranken Nachbar auch!
 
  Wandsbeck, vor 1778  


Edició:
 
→ Matthias Claudius, Sämtliche Werke. München: Winkler-Verlag, 1968 (siebte Auflage: 1991). Pàgines 217-218 i 1023-1024.
 
     

 

Traducció al català:

La lluna ha sortit,
al cel llambregen, brillants i clars,
els petits estels daurats,
i calla el bosc tornat negre.
De les prades en puja
tota meravellosa,
la broma blanca.

Que silent és ara el món!
Sota l'embolcall de l'hora foscant,
és tan acollidor i plàcid
com una cambra en silenci,
on oblidarem, en la son,
les misèries del dia.

Veieu la lluna allà dalt?
Només se'n veu la meitat
però tanmateix prou que és bella i rodona!
Així també són mantes coses:
ens en riem massa galdosament
perquè no les veu el nostre ull.

Nosaltres, homes plens d'orgull,
som pobres pecadors vanitosos;
no és gaire cosa el que sabem -
brodem un teixit d'il·lusions buides
i cerquem quip-sap-lo d'artificis
que només ens allunyen del que és el nostre fi.

Déu, fes que veiem la teva salvació,
que no confiem en res d'efímer,
que no ens alegri pas la vanitat!
Fes de tots nosaltres éssers senzills
i que poguem viure aquí, a la terra, davant teu
innocents i joiosos com infants.

*

I arribada la fi, vulgues prendre'ns
d'aquest món, sense tristor,
amb una mort suau!
I, quan ja ens hauràs pres
fes-nos entrar al cel,
tu,
Senyor nostre i Déu nostre!

Aneu, doncs, germans, a colgar-vos,
en l'amor i la protecció del Senyor.
Fred és l'alè del vespre.
Estalvia'ns, Senyor, els càstigs
i fes que el nostre son sigui tranquil
com també el del nostre veí malalt.