Obres actuals

Catàlegs

Properes exposicions

JOAN PATON: POLIVALÈNCIA I UNIVOCITAT, escrit presentació del catàleg de l'expociosió a la sala municipal d'expocisions El Castillo, Requena, l'any 2001.

Captar l’heterogeneïtat de la matèria com a reflex de la complexitat de l’univers suposa una submersió intel·lectual nua, no prejudicial, que molt pocs tenen la capacitat i el coratge de fer; és el reconeixement que les formes, els volums i els cromatismes implícits reclamen la interpretació que solament reïx si hom té el filtre metodològic que permet descodificacions pertinents. Aquesta és la qualitat que més despunta en al creació de Joan Paton. Però va més enllà, ja que, operat el desxiframent en estructures profundes, en matrius regeneratives, Paton construeix el propi discurs mitjançant les regles de transformació que esdevenen ensems referències de la tangibilitat i representacions abstractes del seu món personal.

Joan Paton assaja amb èxit evident el domini de tècniques, que subordina a la decisió demiürga sempre en renovació; és la gratificació que engendra el capteniment de l’artista, perennement insatisfet perquè acreix més l’autoexigència en la investigació, que no pas la complaença en els resultats obtinguts, malgrat que siguin -com ho són- esplèndids. Paton se somet permanentment al repte de l’abatiment dels límits encotilladors dels llenguatges convencionals; i venç en el contendre, perquè hi aplica la recerca d’una semàntica insòlita, que es nodreix de la superació dels signes reconeguts i recognoscibles. Paton idea i forja nous sistemes que es reemplacen successivament, amb algun deix resistent de simultaneïtat, quan la seva transcendència li reclama solucions distintes, construccions de concepció inesperada, mixtures que no tenen tanques sinó en l’absència de propostes que es puguin assumir com a contribució metaartística.

Fa la impressió que per a Joan Paton res no vol dir res i tot ho vol dir tot; és aquest tret que el converteix, com deia, en demiürg: ordena el seu espai a partir de substrats primigenis i perdurables. L’entorn és per a Paton una massa còsmica que se li lliura, no sense resistències, per tal de deixar-se emmotllar en la confromació d’un cúmul d’emocions i de conceptes harmonitzats, que superen la paraula i que tenen l’especificitat de poder-se adreçar indiscriminadament a la captació que resta fixada i definida en cada lectura possible, però que és intrínsecament infinita.

L’erecció que penetra no en la direcció ascendent, sinó en l’efecte mateix de la contundència en al disposició, de colors indòmits a la concreció, però sempre punyents, és símbol de la transgressió espontània que practica Joan Paton. Les seqüències quasi geomètriques de tonalitats que se subordinen a un roig hegemònic, de vegades mig eclipsat per efectes lluminosos de sol de llevant o de sol de ponent, o per blaus d’origen inconfusible, són testimonis d’un Paton meticulós i contingut, serè i turmentat, que domina sense prepotència uns procediments que neixen i retornen en ell mateix. Els impactes concloents d’un groc o d’un negre massissos emmarcats amb tons de contrast buscat deixen escriure a Paton, en peces diferents però inseparables, textos alhora destriats i compartits. Inquieta la seva perícia a plasmar formes cel·lulars i d’efectes ecogràfics que insinuen una fecundíssima tasca d’introspecció. Els triangles de Joan Paton fan possible la llibertat de perspectiva en l’equilateralitat que se suma a la pluralitat de formes i de distribució de matisos, en zones clarament separades o volgudament interferents. I la sentor d’una mediterraneïtat romana excepcional, que Joan Paton segurament no pot esquivar, fa patent la voluntat de servir l’Art des de la terra i per a la terra; la seva, que, tanmateix, sap de sobres que és universal.

Catedràtic i primer rector de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona,

Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

PROVOCACIÓ A LA MIRADA, escrit presentació del catàleg de l'expociosió al Centre d'Art Torre Vella de Salou, l'any 2000.

Els anys setanta es va generalitzar l'expressió support-surface i, entre nosaltres, la de pintura-pintura per designar una alternativa europea, derivada en gran part de la pintura de l'expressionisme abstracte i del miniminalisme americans. La pintura havia renunciat a la figuració, al tema, a la compocisió subjecta al límits de la tela, al simbolisme, a la geometria estricta, o l'expressivitat emotiva, a la metàfora desxifrable. Posats a renunciar ha va fer, fins i tot, al títols, i els quadres s'anomenaven com "pintura", es numeraven o s'adscrivien al generalitzat " sense títol" o "S.T". L'obra quedava reduïda al suport i la superfícies pintada, el color, el gest, el material i les interaccions dels components formals, no relacionables directament a cap imitació o realitat. La proposta, cim la majoria de les aportacions renovadores de l'art d'aquest segle XX frenètic, ha quedat a l'aire, no del tot digerida ni explorada, latent sota l'evolució constant de nous ismes i modes. I encara és un dels camps més rics de recerca i expressió dels artistes que mantenen vigent l'antiga tradició de pintar quadres.

És el cas de Paton, qi es dedica de fa anys a la pintura, amb preferències per l'àmbit de l'abstracció. Ha passat per etapes de colors suaus i lluminosos, de formes simples, de pintura de signes... Actualment està treballant en la creació d'unes grans superfícies fosques que a primera vista semblen uniformes, però que en una mirada més reposada es perceben densament poblades per signes i matisos, i revelen una complexitat de colors, formes, espais, seracions, etc. En la pintura de Paton el camí d'experimentació amb difernts materials i suports ha anat paral·lel a un procés d'enfosquiment i gravetat en el color i a l'eliminació de motius concrets a primer terme. El centre d'interès deles seves obres queda fixat en les relacions dels traços i taques de la superfície, sensibilitzada particularment pel color. També en la interacció que alguns cops es fa subtil i gairebé indestriable., de fons i figura, de superfície i forma, d'espai geomètric i forma orgànica.

La tècnica de tinta sobre paper durs i brillants elimina la possibilitat de fer una pintura amb textures reals, aquestes són substituïdes pel tractament dels camps, pel gest de la pinzellada, pels efectes lluminosos dels colors que provoquen les sensacions òptiques de relleu. Amb aquests recursos configura una idea d'espai feta de la suma dels fragments repetibles en direccions i dimensions infinites. La superfície del qudre no és uniforme, sinó modulada per una retícula que divideix l'espai o que es crea per la unió de diferents papers. Uns signes destacats pel color i per la forma amb certes referències orgàniques certen l'atenció. De manera que la mirada va alternativament fent un zoom d'aproximació cap aquests motius superficials i un altre moviment d'allunyament per captar la imatge global del quadre que demana una visió de conjunt. El tractament homogeni de la superfície està vitalitzat per veladures, per clarobscurs, superposicions i vibracions causades per les interferències de tons i pinzellades, o pels efectes de profunditat dels matisos de color.

Una altra sèrie de pintures es basa en la repetició, amb variacions de quadrats pintats amb bandes horitzontals de tons vius, alternativament contrastats o harmònics. La situació horitzontal, el valor de la profunditat de cada color, i algunes línies verticals integrades en les bandes, ens condueixen a fer associacions amb esteorotips de paissatges. Uns paissatges simplificats i irreals, amb una inexistent o ambigua referència a l'essencial divisió cel-terra. Hi ha una contradicció entre el suggeriment de paissatge i la repetició dels esquemes dalt-baix, davant-darrera, que ens presenten una seqüència reiterativa en el ritme, diferenciada en la combinatòria del color. Cada peça és la fragment i suma d'una seriació infinita. Amb aquestes obres ha iniciat un joc de combinatòria, d'agrupament en diferents ordres, de canvis d'escala, de formes de presentació diverses, que aprofita justament el seu caràcter modular.

En els grans quadres de superfícies fosques i en la sèrie dels petits quadrats de bandes coloristes, trobem un factor comú que és el protagonisme de la mirada i la preocupàció per posar-la en acció. L'espectador es pot implicar en una contemplació activa que explori el quadre com un espai desconegut: de la petita forma a la gran superfície, del primer terme a la profunditat òptica del color, de l'abstracció geomètrica a la forma orgànica. Els conceptes i les formes són simples i primordials, tracten de relacions i les interaccions entre gran i petit, proper i llunyà, lluminós i fosc, fons i forma, signe i símbol, espai i matèria. El plantejament no és conceptual ni teòric: és senzillament pintura que provoca la mirada amb els efectes propis dels seu llenguatge.

Assumpta ROSÉS,

Comissària d'exposicions,

Crítica d'Art.

Escrit presentació del catàleg de l'expociosió a CASA CAPELLÀ PALLARÉS, Sagunt.

Sense cap dubte una de les metes més desitjades i més cercades pel artistes és trobar una forma d'expressió pròpia, una manera particular de crear que li otorgui la seva personalitat i el permeti anar configurant el seu propi món. En aquest sentit podem dir que Joan Paton es troba en la bona direcció. Ha aconseguit una tècnica molt especial, treballa sobre papaer o sobre PVC obtenint unes superfícies setinades que mostren una cuidada eleboració i que li donen el seu caràcter particular, però les obres d'art no són només tècnica, sinó quelcom més i això és el que volem comentar.

Podem dir que pren com a fonament els pintors de l'expressionisme abstracte nord-americà, i continuant en aquesta línia treballa dins del camp de l'abstracció, donant-li una preeminènica a l'ús del color, que per altra banda ha estat un element constant des de les seves primeres obres de caràcter matèric.

En la seva producció actual podem distingir quatre tipologies o sèries, en la primera d'elles divideix en formes geomètriques similars el pla bàsic, com si al mateix templs fossin molts quadres. Cada petit quadre d'aquests presenta uns grafismes molt lliures o bé taques de color que separen o es confonen amb el fons, amb reminiscències d'algunes obres de Jackson Pollock en quan a l'efecte visual, encara que la seva textura no hi tingui res a veure.

En la segona fa servir un grafisme que recorda velles formes d'escriptura, signes que es confonen i que de vagades recorden específicament codis maies. Són camps de color poblats per figures similars que es distribueixen en un ordre geomètric lliure. Aquests grafismes solen tenir punts de llum i ombres que creen un dinamisme en l'espai silenciós que els acull. Seguint en la seva idea del quadre dins del quadre, amb tintes planes que ocupa tot el suport, sobre el qual es superposa un altre amb les vores irregulars, alguns de formes lleugerament sinuoses sobre el qual col·loca les inscripcions, grafismes, formes i punts de colors.

En la tercera tipologia treballa amb formats quadrats i petits que els podem concebre com abstraccions de paissatges, segurament pel predomini de les franges horitzontals que emplenen tot el quadre. Són franges de color que com a registres de llums i ombres se'ns apropen i se'ns allunyen donant la sensació d'espai i de profunditat. Com en les altres obres treballa amb un ritme cromàtic i en aquest cas les franges de color semblen sortir-se del quadre i continuar més enllà dels límits del marc. Justament els marcs són un element important en el conjunt de la seva obra, marc que és a la vegada el suport últim del quadre. Un suport metàl·lic fet d'alumini amb una geometria neta que els aïlla de la paret com una figura geomètrica pura, però que com hem vist no aconsegueix empresonar el seu interior.

Arribem al que hem considerat la quarta sèrie, que el mateix autor ha titulat Camins d'Aigua. Abm formats allargats, molt particulars. Seguint en la idea de superposar un pla sobre l'altre crea uns rectangles en elsquals els grafismes i els signes que abans comentaven s'han anat fusionant aconseguint una superfície amb cert caràcter preciosista, amb colors iridescents, com si fossin joies. Són camins que recorden jardins fantàstics, aconseguits per una formosa simfonia de colors vibrants, pel joc de transparències i la combinació de llums i ombres. Curiosament són camins tancats pel extrems que demanen endinsar-se en la seva profunditat. Però també es poden entendre com una oart del camí, com una història particular, que un altre dia serà en altre lloc. Cada trajecte a l'igual que en la pintura o en la creació té el seu propi procés.

Antonio SALCEDO MILIANI,

Professor titular d'Història d'Art s.XX de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Crític d'Art.