ELS SOSTRES D' ESPANYA (9).

 

Hola amics i companys,

 

aquí teniu la novena entrega dels nostres viatges per les províncies d'Espanya i  els seus cims.

 

Avui us parlarem dels cims més alts de les illes de Mallorca i de Tenerife.  El Puig Major de Son Torrella de 1.445 m., com a cim més alt de les Balears, i el Teide, de 3.718 m., com a cim més alt d’una de les dues províncies Canaries, la de Santa Cruz de Tenerife.

 

El cim de Puig Major de Son Torrella està tancat i barrat pels militars.  No és pot trepitjar pels essers humans normals i corrents.  Els militars tenen antenes d’una importància estratègica molt gran. Però no tot està perdut, si es demana permís amb molta antelació, enviant un escrit a la comandància del lloc, donant les dades dels que volent pujar, els dies que pots accedir, etc, potser ...

 

El 31 d’octubre del 2005 s’hi varem acostar tot el que varem poder.  Tot i que no varem trepitjar el cim, el donem per fet, si alguna vegada tornem a Mallorca ho intentarem, però mai se sap.

 

El Teide és el cim més alt de tota Espanya, però es troba a les Illes Canaries. Les Canaries son set illes i sis illots, i es pot dir que son set móns diferents, però la distribució política les ha dividit en dues províncies. Per un costat Fuerteventura i l’illa de Lobos, Gran Canaria, i Lanzarote amb l’arxipèlag de Chinijo. Per l’altre la resta d’illes, El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife.

 

 El 17 de desembre del 2005 era diumenge i varem agafar un vol directe de Barcelona a l’aeroport de los Rodeos, que es troba al nord de Tenerife. Ens instal·làrem a la bonica ciutat del Puerto de la Cruz. 

 

El dilluns mateix varem anar a Santa Cruz  de Tenerife, a les oficines del Parque Nacional del Teide, que es troben al carrer Emilio Calzadilla nº 5, 4art pis, i que tenen el nº de telèfon 922 209 129, per demanar el permís per poder pujar fins el cim del Teide. Sense el permís no et deixen passar del telefèric.

 

El dimarts teníem intenció de pujar, però la mala sort va fer que el dilluns fes la primera nevada de la temporada i que degut al mal temps no funcionés el telefèric ni deixessin passar a ningú per en lloc.

 

El mal temps va durar fins el dijous i mentre tant ens dedicarem a fer turisme.  L’illa de Tenerife té dos microclimes molt diferenciats, el del nord de l’illa i el del sud. Per un costat estan les cadenes muntanyoses i per l’altre les platges més turístiques, tipus com a Salou, però qualsevol lloc a l’illa és bonic de veure.

 

El dijous varem agafar un vol des de l’aeroport del sud, el Reina Cristina, per anar a visitar l’illa de Lanzarote. Impressionant aquesta illa, tota ella està formada per volcans, i la política fa que tots el pobles siguin gairebé iguals, no permeten construir més de dos pisos d’alçada i les parets i finestres de les cases s’han de pintar igual. Una meravella.

 

Cada dia trucàvem al Telefèric del Teide (922 010 445) per veure si ja obrien o continuava tancat, degut al mal temps, els cables i tota l’estació de dalt estaven congelats.

 

Divendres tot estava igual, ja quasi desistíem de poder pujar al Teide.  Dissabte era el nostre últim dia sencer a l’illa. Tatiana va dir que podíem anar fins el Teide i si més no veure el paisatge. No varem ni trucar al telefèric, varem anar i realment el paisatge ens va captivar, es pot dir que se sembla més a la lluna que a un altra cosa.  Al arribar al telefèric varem veure que funcionava, però al agafar els tiquets per pujar ens varen dir que no es podia pujar fins el cim. No importa li vaig dir jo al senyor dels tiquets, pujarem fins a l’estació de dalt, amb això ens conformem.

 

A l’arribar a dalt estaven trencant les plaques de gel perquè la gent pogués sortir per fora una mica i fer quatre fotos. Nosaltres varem sortir a fer fotos, en aquestes que li dic a Tatiana, col·locat una mica més amunt per poder enquadrar més bé el cim, al fer-ho un vigilant ens crida l’atenció dient que no podíem pujar al cim, que sense permís no podíem. Em va faltar temps per dir que nosaltres teníem permís, en aquell moment estava caducat del dia d’abans, però va colar, desprès de dir-li al vigilant que sabíem el que fèiem i de prometre que pujàvem sota la nostra responsabilitat, portàvem les targes de la Federació de Muntanya, varem poder pujar.  En tan sols trenta minuts érem dalt del cim.  Després de tota la setmana volent pujar i quasi haver decidit que no podíem pujar, ja us podeu imaginar la nostra joia.

 

Fins aquí aquesta història, fins aviat i salutacions a tots.

 

Tatiana Stupina i Pere López.

 


Sumari

 

Butlletins