GORBEIA  (1.482 m)

 

La descoberta de Gorbeia ha estat recent. Fa un parell d’anys, en el primer viatge per feina a Bilbao, gaudint del paisatge verdós proper a la capital biscaïna, els rètols de l’autopista em revelaven que creuava un parc natural, el de Gorbeia. Encuriosit, vaig fer recerca per saber més coses d’aquest espai i un any després aprofitant un altre viatge vaig posar-hi els peus.

 

Des de la planúria d’Àlaba (Araba), el massís del Gorbeia s’aixeca en el relleu destacant entre la resta de muntanyes, entre els ports d’Altube (per on passa l’autopista) i Barazar (la N-240), com una compacta mola. És punt de trobada entre els territoris d’Araba i Bizkaia i divisòria de les aigües que van al cantàbric i a la mediterrània.

 

Dia 9 d’abril de 2007 (Dilluns de Pasqua) Per la N-240 de Vitòria (Gasteiz) a Bilbao (Bilbo), a l’alçada d’Areatza deixo la carretera. Un cop dins d’aquest pintoresc i tranquil poble, trobo a una senyora escombrant en el carrer, m’aturo i li pregunto per arribar al llogaret de Pagomakurra; amb molta empenta i simpatia m’indica el camí i afegeix que –sobre todo no dejes la carretera hasta el final-. Després 9 km. de pista asfaltada i un d’un últim tram de terra, arribo a l’hostal Pago Makurre i l’àrea d’esbarjo (a 883m), deixo el cotxe a l’aparcament que hi ha davant de la muntanya calcària de Lekanda (de 1.309 m) .

 

Inici travessa a les 11’30h. A pocs metres pal indicador: Gorbeia/Arraba 2,8km/40’ 1-2-3-9 M’envolta una catifa verda pinzellada de petites margarides. Pel camí trobo un matrimoni gran i pregunto per la ruta i la durada fins el cim; en un tres i no res xerrem durant uns minuts d’aquest indret tan bonic que començo a conèixer, al final em confirmen que vaig pel bon camí.

 

Casa amb el nom ANDRAMARIORTU a les 11’44h.

A cotes inferiors veig eugues, s’escolta el so dels esquellots; també ramats d’ovelles de raça latxa que aprofiten els camps de pastures. Fa sol, un matí de primavera fantàstic. Escolto els remors d’aigua que llisquen pel vessant de la muntanya.

 

Abeurador de pedra. A sota una casa amb una teulada fortament inclinada. Neu als marges, a les zones ombrívoles i clotades; enfarinat als cims (de la forta nevada del dia 21 de març de 2007).

 

Fita de fusta en record a J. L. Arzuaga Amondarain a les 12’07h. Campes d’Arraba, vasta praderia en la que pasturen ovelles, vaques i eugues. Senyoreja aquesta gran coma el pic de Gorosteta (1.261m).

 

Passeig de bedolls protegits per unes xarxes, possiblement perquè no s’apropi el bestiar. El prat està ple de flors: campanetes allargades de color groc. A l’esquerra hi ha una taula d’orientació, a la tornada m’he apropat i he resseguit les muntanyes reflectides a taula: s’albiren el pic Anboto (1.330m) del Parc Natural de Urkiola, que té forma de banya, i els pics Aloña (1.321m) i Aizkorri (1.549m) propers al santuari d’Arantzazu, totalment nevats.

 

Dins de la mitologia i llegenda, diu la tradició que a la muntanya d’Anboto té l’estatge en una cova Mari, “La Dama d’Anboto”. Mari és la personificació de la terra, senyora de les profunditats i dels meteors, i reina de tots els genis. Mari és una dama elegant, que es pentina amb una pinta d’or i ningú no s’hi pot acostar. És molt estricta, condemna i castiga la mentida, el robatori, l’orgull i la falta de respecte. A ella es deuen tots els béns que ens dóna la mare terra, així com les fons d’aigües saludables. Circulen relats de habitants d’Orozko, al peu del massís, que veieren passar una gran bola de foc a gran velocitat solcant el cel, confiats de que era Mari, que es traslladava del seu sojorn d’Anboto per anar al Gorbeia.

 

Rètol. Albiro a la dreta el refugi (Bizkaiko Mendizale) a les 12’17h.

 

Trobo alguna carlina que en basc es diu Eguzkilore (flor del sol). Com en el Pirineu, aquesta flor seca del card es col·loca a les portes dels masos i de les cases per defensar-los dels mals esperits, els bruixots, les làmies, els genis de la malaltia, la tempesta i el raig.

 

Pas d’Aldabe a les 12’23h.

 

Segueixo per un corriol amb un pam de neu convertit en un fanguer per les múltiples petjades dels excursionistes, a tocar i circumdant al penya-segat d’Aldabe. A la banda esquerra, a la barrancada i a sota hi ha una creu.

 

Campes de Zastegui, casetes i un menhir a les 12’32h. Paratge inigualable d’aquesta coma més petita, al centre el menhir de Zastegui (restaurat l’any 1992). Escolto a dos excursionistes que un li pregunta a l’altre si la pedra és un menhir o una fita que assenyala els límits de Biskaia i Araba; no me’n puc estar i els dic que crec que és un menhir. Efectivament, en la recerca sobre aquest massís la instantània d’aquesta campa amb el monument megalític surt en un munt de fotografies. Al regrés he gaudit d’un descans al costat del menhir i he fet alguna foto.

 

El color de l’herba és d’un verd viu, penso que vers a finals de la primavera aquest espai pot ser una preciosa catifa d’una gran varietat florística. Des d’aquí tinc un primer pla dels cims Aldamin i Gorbeia.

 

Senyalització de fusta GORBEIAGANE 1,8km/50’ a les 12’37h.

 

Refugi Mª.Jesus Aldecoa (1.100m) a les 12’42h.

Bosc d’Egiriñao: Fageda nua de troncs gruixuts, tot un exemple d’arbres caducifolis. Ermita. Em col·loco els llevaneus.

 

Inici del tram de rocall i força pendent a les 12’52h.

 

Aquí coincideixo amb força gent sobre tot baixant del cim fent ziga-zaga. Famílies amb nens i algunes portant gossos. Gorbeia és una muntanya molt familiar. Escolto que quasi bé tothom parla en basc. La cortesia muntanyenca presideix en tot moment en l’intercanvi de salutacions i d’ànims. Resseguint les petjades dels anteriors excursionistes, trepitjo neu amb gruixos de 30 cm. Albiro vers al cim núvols negres amenaçadors.

 

Collada d’Aldamiñoste i inici del prat del cimall a les 13’17h.

 

Aquí no hi ha neu, ara és un mantell herbaci mullat. Observo com la gent serpenteja lentament el vessant arrodonit per apropar-se al cim. Aquest últim tram em recorda molt al Matagalls.

 

He fet el cim! A les 13’32h.

 

Arribo als peus de la creu de 18 metres que  recorda per la seva estructura a la Torre d’Eiffel. La instal·lació d’una creu colossal en el cimall de Gorbeia, respon a la idea d’una comissió religiosa internacional que com solemne homenatge a Jesucrist i en nom del Papa Lleó XIII, proposà aixecar a finals del s.XIX creus en alguns dels cims més alts  i  representatius de la Cristiandat. La primera creu fou col·locada al 1901 i tenia 33 metres, l’edat de la mort de Jesús. Un mes després una tempesta la va malmetre. La segona creu fou inaugurada al 1903, tenia menys alçada i novament una tempesta la va batre al 1906. La que avui podem admirar és la tercera creu. Al centre hi ha una imatge de la Mare de Déu de Begonya. M’assabento d’una dada curiosa, que la distància entre la  basílica de Begonya de Bilbao i la catedral de Vitòria té aquí el seu punt intermedi. Molt  a prop una fita geodèsica, una taula d’orientació de terrissa, i una caseta-bústia on probablement es guarda la llibreta de registre pels excursionistes (no he pogut apropar-me pel bassal d’aigua que l’envolta).

 

L’aire és fred i molest, sensació d’humitat, em tapo amb la bufanda. Cel enteranyinat; a la banda d’Araba* un mar de núvols d’una àmplia gama de colors grisos i blavosos amaguen les valls, però per damunt sobresurten onades de cims. He fet fotos, també he  demanat que me’n fessin per immortalitzar el moment. Un noi que ha pujat vàries vegades, em diu que des de aquí s’albira vers a ponent els Picos d’Europa i cap a llevant les muntanyes del Pirineus Centrals.

 

Gorbeia fou un cim botziner. El Territori Històric de Biscaia té una peculiar institució de govern que s’ha mantingut al llarg dels temps: les Juntes Generals. Des del s.XIV hi ha constància de la Junta General de Gernika, de tal manera que els cinc territoris que componien el Senyoriu de Biscaia celebraven periòdicament reunions sota l’arbre de Gernika. L’avís a les reunions es realitzaven botzinejant el so amb una banya o corn des de els cims més alts del Senyoriu (Kolitza, Ganekogorta, Sollube, Oiz i Gorbeia), amb l’objectiu de que el poble biscaí tingués coneixement de la convocatòria.

 

Plou i fa sol! Arribada a l’aparcament a les 15’49h.

 

Estic feliç i satisfet per la travessa i per la descoberta d’aquest mític massís farcit d’històries i llegendes, que atresora un gran patrimoni de natura i de cultura humana, tot un símbol del poble basc.

 

*El recorregut que he fet (Pagomakurra-Gorbeia) transcorre sempre per terres biscaïnes.

 

Tomàs Lagunas

Abril 2008

 


Sumari

 

Butlletins