LA TUCA D’ALBA (3.118m)

 

Divendres 17 d’agost de 2007

 

Sortim de Barcelona en cotxe el meu amic Lorién i jo a quarts d’una del migdia direcció al peu del Massís de la Maladeta. Escoltant música de tota mena i xerrant pels descosits el viatge se’n fa curt. Passem per Tàrrega, Alfarràs, Benavarri, el Pont de Suert, Castilló de Sos i per últim Benasc; després per una pista asfaltada fins l’aparcament proper de l’Hospital de Benasc. Un  noi  del  servei de natura del govern d’Aragó ens informa que per  arribar a la Besurta cal anar a peu (4km) o agafar l’últim autocar que surt a les 20.00h. Manquen  deu  minuts  per  les  vuit  de  la  tarda i decidim fer-ho en autocar, a corre-cuita ens canviem, ens abriguem i enllestim les motxilles.

 

Un cop al final de la ruta de l’autocar, carregats amb les motxilles iniciem l’itinerari d’ascens per un sender que ens mena cap el refugi de la Renclusa, salvant un desnivell de uns 250m. arribem al voltant de les nou, comença a enfosquir i directament anem a recepció. Dies  enrere  havia  reservat  per  les  nits  del  18  i  del  19  d’agost,  però una previsió  meteorològica  contrastada  de pluja i tempesta pel diumenge dia 19, ens va fer decidir avançar un jorn. Ens informen  que el refugi està a vessar, però abans que es faci més tard ens fan passar primer al menjador per sopar.

 

Després de l’àpat ens confirmen que tenen dues lliteres lliures, però pel tema de llogar  grampons ens diuen que és impossible, els tenen tots encarregats. Preguntem al guarda si és possible pujar a l’Aneto sense grampons –de principi era el nostre objectiu- i ens respon que no ho fem, que seria una irresponsabilitat, i tot seguit ens  parla de la Tuca d’Alba: és un cim solitari, de bella ascensió i sense problemes, ... una alternativa interessant!

         

Dissabte 18 d’agost de 2007

 

L’endemà a quarts de cinc em desvetlla el moviment de la gent. La foscor és total, des de la finestra guaito les llumetes de les llanternes que porten els excursionistes que s’enfilen cap a l’Aneto. Nosaltres ens llevem a tres quarts de sis. Després d’un bon esmorzar, sortim del refugi a tres quarts de set del matí.

 

6.45h. Iniciem la travessa creuant un pontet, a la dreta deixem un corriolet que mena cap a la capella de la Mare de Déu de les Neus, feta construir pel sacerdot excursionista mossèn Jaume Oliveres, al lloc que ocupava la cabana primitiva de Juli Soler. Juli Soler i Santaló era enginyer i gran excursionista, es dedicà a projectar el refugi de la Renclusa i a impulsar les seves obres de construcció (any 1914).

 

Estem molt a prop de l’aiguabarreig dels torrents de la Maladeta i de l’Alba. Per un caminet vorejat de rododèndrons que ressegueix el vessant esquerre del curs del torrent de l’Alba entrem a la regió de Paderna, dominada, a l’oest, pel cim i la muralla que tenen aquest mateix nom. El cel és d’un blau intens, el sol i les muntanyes juguen amb els contrastos d’ombra i llum, ens aturem per fer força fotografies. Trepitjant unes elàstiques praderies, una mena d’aiguamolls, per les quals el torrent descriu corbes inversemblants sense tenir gairebé corrent arribem al caos de granit que no abandonarem quasi bé fins el final, abans fem una marrada i rectifiquem resseguint les passes d’un grup que va més avantatjat.

 

Per continuar calia recórrer les fites de pedres, que més d’un cop t’obria un sens fi de possibilitats; lluny albirem el sender, una mena de fil que ens menarà cap amunt. Saltant per aquest esbaldregat  trencaclosques, esgarrifa pensar en les convulsions terribles que hauran calgut per remoure i col·locar tal com les veiem ara aquestes enormes masses de granit, algunes de les quals deuen pesar moltes tones i tenen posicions inversemblants, abocades aquí des de fa milers d’anys.

 

De tant en tant ens aturem per gaudir del paisatge i per fer un mos: pa i embotit, torró, ametlles garrapinyades, fruita i tota mena de begudes isotòniques que porta en Lorién per recuperar-nos. Carregats d’energia en un tres i no res assolim l’aresta que mena cap el pic del Paderna, que juntament amb la Tuca de l’Ésera i la Tuqueta Blanca de Paderna, formen el grup de les Tres Chermanes. Diu la llegenda que tres donzelles, desobeïren al seu pare i senyor, foren a buscar matrimoni als dominis de la família rival. Descobrint-les el pare en tal ofensa, maleir i conjurar a les tres germanes a romandre eternament convertides en pedra. Encimbellats guaitem en direcció nord-oest a les Tres Chermanes;  vers a ponent majestuosa de perfil retallat i de color blanc la Tuca Blanca de Paderna i cap a l’est i al fons l’ibón de Paderna, al costat del meandre per on havíem passat.

 

Agafem el grup, la fem petar una estona i ens fem tots plegats cinc cèntims de l’excursió; són dues famílies de Barcelona que també van vers al mateix cim. Porten la ruta força estudiada i s’ho coneixen bé; a nosaltres ens ha anat molt bé compartir plegats algun tram de l’excursió. Novament prenem embranzida a la recerca del coll d’accés a l’ultima carena, lluitant amb aquest pedregar que sorprèn de tant en tant trobar-hi petites mates de floretes. Prenc un corriol equivocat que ens aboca direcció a la glacera d’Alba, una  mena  de cul de sac; Lorién i jo tenim que recular.

 

Des de lluny, el grup que va més endarrerit ens assenyalen  la  bretxa que ens aproparà al cimall, una canal dreta i molt descomposta que ens obliga utilitzar les mans per no relliscar;  guanyada la canal, entràrem a la vall d’Alba, una vall que des d’aquest cim, va fins molt a prop dels Banys de Benasc. Les seves aigües sulfuroses eren conegudes des  de l’època romana. El primer edifici documentat es va erigir el 1801 gràcies al fill de Benasc Antoni Cornell i Ferranz, va ajudar també a la construcció la duquessa  d’Alba,  una de les primeres destacades banyistes i possiblement el nom de la Tuca d’Alba  està relacionat amb aquesta família nobiliària.

 

12.00h. Encaro amb força els darrers metres i assoleixo el cim amb total alegria, desplego la bandera de l’Espanyol que porto amb cridòria de triomf, a més a més és el meu primer tres mil!! La resta va arribant, mentre els presents en el punt culminant ens abracem, ens congratulem i ens felicitem!! Un cop tots a dalt llegeixo un fragment del capítol de La Maleïda del llibre Canigó de Mossèn Jacint Verdaguer:

 

¿Hi pugen los pedraires ací en les hivernades,

los penyalars granítics a rompre a barrinades?;

los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps

que els llencen arrancant-los d’arrel i els migparteixen

amb los pregons abismes i rius que los glateixen,

parlant-se amb trons i brams.

 

Després de l’eufòria dels primers minuts decidim fruir de la panoràmica, l’espectacle és imponent, un caos de muntanyes que es veuen o no segons els capricis del vent que arrossega els núvols. Ens diuen que cap a l’oest es poden veure el Mont Perdut, el Vignemale (Vinhamala) i el Balaitós; vers a l’est la Pica d’Estats i el Carlit, i quasi a tocar davant nostre el massís de Pocets; la Maladeta nos ens permet veure el gegant del Pirineu: el pic de l’Aneto. La cresta granítica del pic d’Alba té forma de mitja lluna amb dos punts culminants als extrems.

 

Ens protegim de l’aire possiblement en l’avantcim, la diferència d’alçada és mínima amb l’altra punta. Lorién treu la seva picadura de tabac i es  prepara una pipa, l’aire li juga una mala passada durant una   bona estona per encendre la pipa, però al final reeixí en la seva empresa particular contra el vent. Al cap d’una bona estona les dues famílies marxen, ens acomiadem amb el desig que algun dia l’atzar ens torni a retrobar, però abans ens intercanviem les adreces de correu.

 

cim de la Tuca d'AlbaL’encant del moment és tan gran que desitjaria poder-hi passar més estona, lluny del xivarri, de les passions i de les petiteses del món. Asseguts o quasi mig estirats, mentre mengem, aboquem les nostres mirades envers l’ibón de Cregüeña que queda als nostres peus. Durant una estona estem totalment sols, temps de silenci, cadascú rumia les seves coses. Pels que estimem la muntanya, mai ningú no torna malhumorat, ans al contrari, tothom esdevé millor persona després de contemplar Déu regnant damunt d’aquells paisatges i complaent-se tot mostrant el seu poder,  plàcidament quan el temps és esplèndid, com avui, terriblement quan la tempesta desencadenada fa volar la neu i fins i tot les pedres tremolen i sembla que es planyin tement la còlera del seu Creador.

 

13.50h. Ens acomiadem de la Tuca amb una barreja de satisfacció i melangia. La darrera feina del dia d’avui consisteix en davallar fins el refugi. L’esforç de l’anada passa factura als meus genolls. En Lorién ara, porta la iniciativa. Ens creuem amb un grup de nois, ens pregunten per la canal d’accés a la última carena abans de la Tuca d’Alba, ara ho tenim clar i els assenyalem la via bona. Tarda abellidora, com no tenim pressa de tant en tant asseguts o estirats en els blocs de pedra, deixem passar el temps. Dues hores després veiem de nou el grup de nois d’abans, tornen de la Tuca, s’apropen saltironejant per la tartera a gran velocitat; un cop amb nosaltres els traiem d’un destret, venien assedegats, no portaven gens d’aigua, gràcies a Déu que dúiem encara quasi dos litres i hem pogut sadollar plenament a tothom.

 

19.30h. El sol perd força i quan ens acostem al bosc de pi negre, comencem a veure desenes de marmotes que surten dels seus caus i voltegen pels voltants.

 

20.15h. És un quart de nou quan arribem al refugi. En Lorién i jo ens abracem, ho hem assolit i estem sans i estalvis. Ara ens espera un bon sopar i un merescut descans.

 

Vull dedicar l’escrit a Lorién Santana, company de la travessa i un gran amic.

 

Tomàs Lagunas

1 de Febrer de 2008


Sumari

 

Butlletins