LA TRAVESSA DE GALICIA SEGUINT EL CAMÍ DE SANT JAUME

 

 

Ens quedaven uns dies de vacances de l’any passat i no teníem molt clar que fer, solsament sentíem la necessitat de desconnectar amb la rutina diària, engegar la màquina de caminar i escoltar el silenci. Valorem la possibilitat d’anar cap als Pirineus, però en el mes de gener seria previsiblement molt dur. Un alternativa la teníem en resseguir senders poc fresats propers a casa, però aquesta opció no ens semblava suficientment engrescadora.

 

Desprès de donar-li voltes saltà la guspira i l’enginy es despertà. Podríem creuar Galícia tot seguint el camí de Sant Jaume, molts amics ens havien parlat positivament d’aquest viatge psicofísic. Disposàvem d’uns vuit o nou dies, semblava que el recorregut des de Ponferrada a Santiago podia encaixar amb aquests dies lliures.

 

Calcular les etapes, escollir els llocs on pernoctar, afinar el pes de la motxilla, adquirir anticipadament els bitllets de tren de Tarragona a Ponferrada i els de tornada des de Vigo, esdevingueren unes tasques quasi imperceptibles difuminades entre les festes de Nadal.

 

El dia de Reis al vespre després de sopar anem cap a l’estació de ferrocarril. Amb puntualitat britànica la “Estrella de Galicia” arriba a l’andana número 1, ens acomodem en un departament de sis lliteres i en pocs minuts el xiulet de la màquina ens situa en un altre dimensió.

 

Estació de PonferadaPer a mi era el primer viatge de la meva vida que feia en la modalitat ajagut però pel vagó-llitera núm. 131 de RENFE no era el mateix, encara disposava de la majoria d’estris atorgats amb motiu de la seva inauguració a mitjans del segle passat, això si, quasi tots mig trencats i sobretot se li notava que s’havia après de memòria tots els cants i danses que produïen les seves rodes al lliscar pels mil kilòmetres de rail del seu recorregut diari.

 

Deu hores de viatge i per art de màgia estàvem palplantats a l’estació de Ponferrada. El rellotge ultrapassava les set del matí, el cel totalment negre feia presumir que tardaria a llostrejar doncs al viatjar cap a ponent encara endarreria més la primera claror.

 

Deambulem per avingudes i carrers completament solitaris, intentant orientar-nos, en el paviment de tant en tant apareix esculpida una “vieira” que és el símbol del Camí de Sant Jaume.  Per fi trobem una cafeteria oberta, prenen un cafè amb llet i un tros del tortell que havia sobrat del dia de reis, estem de sort i ens surt la figureta, obviem el ritual de coronar-nos rei, però ens ho prenen com un bon presagi.

 

Novament en marxa passem per sobre el riu Sil, pel pont que dona nom a Ponferrada. Aquesta ciutat, juntament amb Cacabelos i Vilafranca, és una de les principals del Bierzo, comarca singular, doncs la meitat occidental parla el Gallec però pertany a la província de León. Situada entre muntanyes, abarca la conca del riu Sil i té la sortida natural cap a Galícia, tot seguin les aigües del Sil cap el seu aiguabarreig amb el riu Miño.

 

ColumbrianosCerquem la sortida de la població que resulta ser un mica confusa. Preguntem a l’únic vianant que veiem, va amb pas decidit i sense deturar-se ens explica que quasi tots els matins surt un parell d’hores a fer exercici, ens comenta detalls del itinerari que seguim i poc a poc deixem enrere la gran ciutat. Coincidim fins l’ermita de “San Blas i San Roque”, situada a l’entrada de Columbrianos, ens acomiadem i nosaltres continuem pel camí de Sant Jaume, que de moment continua asfaltat. Passem per els petits llogarrets de Fuentes Nuevas i Camponaraya, entre les cases de nova construcció encara se’n conserven moltes d’antigues que mostren la típica arquitectura “berciana”.

 

Cacabelos, creuada pel riu Cúa, afluent del Sil, és una ciutat que fa patxoca, amb l’ermita de “San Roque”, l’església de “Santa María de la Plaza” i el Santuari de la “Quinta Angustia”. Continuem camí i passem prop de les runes romanes de “Castrum Bergidum”, que donaren nom a la comarca del Bierzo.

 

Continuem cap a Pieros i arribem a Villafranca del Bierzo. A mà dreta, sota el camí veiem l’alberg municipal que roman tancat durant l’hivern i a l’altre costat, a frec del camí,  la gran l’ermita romànica de “Santiago” amb la magnifica porta del “Perdón”, coneguda així perquè a partir d’un privilegi concedit pel papa “Calixto III”, els pelegrins malalts o impedits que arribaven fins aquí, ja guanyaven el jubileu.

 

 Ens hostatgem prop l’ermita a casa de la família Jato, situada sobre les runes de l’antic hospital de pelegrins de Santiago. És una casa molt original, en permanent reconstrucció, farcida d’estris espatllats o inútils i mancada de lo essencial, oblidant-nos de metàfores aquest alberg el definiríem com cal drapaire i els seus hospitalers, en Jato i en Braulio, com uns il·luminats.

 

riu Burbia a Villafranca del BierzoEl dimarts dia 8 de bon matí, encara fosc i amb el fred viu emprenem la segona etapa de la nostra travessa. Recorrem aquesta ciutat monumental de Vilafranca de punta a punta, passem per davant del castell dels Marquesos de Vilafranca, deixem enrere l’església de “San Francisco”, el convent de la “Anunciada” i la col·legiata de “Santa María de Cruñego”.

 

Un pelegrí de pedra custodia el pont sobre el riu Burbia, afluent també del Sil, el creuem i ens encaminem cap a la vall de Valcarce, que és el pas natural entre les muntanyes i pics d’Ancares per arribar a l’Alt de O Cebreiro i que a l’ensems esdevé la porta de Galícia.

 

Poc a poc entre trams de carretera, asfalt i formigó els poblets es van succeint:  Pradela, Trabadelo, La Portela, Ambasmestas, Vega de Valcarce, Ruitelán, las Herrerias i a partir d’aquest llogarret, el paisatge comença a canviar i els camins de terra ja sovintegen, anem per “trochas i corredoiras” cap a la Faba, Laguna de Castilla i pels vols de la cinc de la tarda fem cap a O Cebreiro situat a 1.300 metres d’alçada. Teòricament aquesta etapa de prop de trenta kilòmetres i amb bon desnivell la pronosticàvem de dura, però ens havia anat molt bé.

 

En els últims vint minuts, la boira ens envoltava i la pluja ens feia estrenar les capelines i els pantalons impermeables. Sopem en un hostalet casolà, on ens alliberem del fred a base de caldo gallec, estofat de vedella i vinet de la terra.

 

L’alberg municipal està desert, solsament hi ha l’hospitalera, una senyora italiana, que ens segella les credencials i desapareix discretament. Aprofitem per dutxar-nos, rentar la roba i aviat anem a descansar.

 

muntanyes i pluja pujant a O CebreiroEl dimecres dia 9 pel matí comprovem que no se’ns ha assecat la bugada, doncs durant tota la nit ha continuat plovent i l’ambient és humit, carreguem la motxilla i a un quart de nou del matí, encara negra nit, sortim amb els frontals carretera avall cap a Liñares i després ja per camins anem cap a Hospital, pugem al Alto de San Roque amb el monument del “Peregrino”, seguim cap a Padornelo i cap a Alto do Poio i ens deturem per esmorzar a la Posada/Mesón del Peregrino, on la senyora Remedios ens prepara uns suculents entrepans de truita amb pernil.

 

Amb les forces renovades continuem viatge cap a Fonfria, Viduedo i Triacastela, en aquesta població ens proveïm el dinar, entrepans, pomes i aigua. Sense perdre temps ens endinsem cap el vall de Sant Xil, pugem per camins obacs i corredoires frondoses fins el Alto de Riocabo, on aprofitem per cruspir-nos els entrepans i la fruita. Desprès baixem cap a Montán, Fontearcuda, Furela i Pintín. Avui portem ja uns trenta dos kilòmetres de marxa, torna a ploure i tenim enfront la fonda Hostal Cines, habitació  acollidora, dutxa calenta, bon sopar i bons dinerons, no hi ha color, ens hi quedem, descansem, rentem la roba i l’acabem de assecar tota.

 

Dijous dia 10, esmorzem, són les vuit, plovisqueja com ja és habitual, eixim a les fosques, anem cap a Calvor i Sarria, en un bar a l’entrada d’aquesta gran població ens preparen els entrepans per dinar, els guardem a la motxilla, creuem el riu Sarria i anem pujant el turó de la ciutat vella, passem vora les esglésies de “Santa Marina i San Salvador”, veiem la façana de l’antic convent de “Santa Magdalena” que en l’edat Mitja donava acollida als pelegrins. A la part alta albirem la única torre que resta en peu del castell feudal.

 

Continuem camí, passem pel pont medieval d’Aspera, sobre el riu Celeiros, després creuem la via del tren i ens internem en un esponerós bosc autòcton de roures, pins i faigs. Veiem de lluny l’església de Santiago de Barbadelo amb la seva torre de planta quadrangular característica del romànic gallec. Passem per Rente i Mercado on les cases resten disseminades en el suau relleu, els camps conreats s’entrecreuen amb els que hi pasturen les vaques i els cavalls i els tancats verds i ocres s’ajunten amb el cel.

 

camí entre boscFem una paradeta per dinar al bell mig d’aquest paisatge encisador en un recinte amb marges i bancs de pedra, vora una bassa i una font d’aigua fresca molt bona, però arranjada amb molt poc gust amb motiu de “Xacobeo’99”.

 

Els núvols continuen jugant amb el sol i fresqueja una mica però de moment no plou. Serpentegem seguint les ondulacions del camí que discorre entre els petits nuclis de Peruscallo, Cortiñas i Brea. Poc desprès veiem la monjoia indicant que falten 100 km per Santiago. Des que entrarem a Galícia cada cinc-cents metres ens ha guiat una monjoia de pedra amb la vieira esculpida a la part superior i mes avall la distància que resta fins Santiago.

 

A mesura que fem camí anem percebent detalls de la seva essència com el cas del restaurantet entre Ferreiros i Mirallos, hi estàvem prenent una beguda calenta i la mestressa deuria pensar que no podíem permetre’s dinar i benvolent ens oferia un plat de llenties.

 

Passem vora el cementiri i l’esglesiola  romànica. Anem pels descampats de Pena, Moimento, Mercadoiro i Parrocha on la seva gent viu fonamentalment de l’agricultura i de la ramaderia. Vilachá, on hi abunden les casones medievals fetes de gruixuts carreus de granit, és l’últim poble abans d’arribar a Portomarin.

 

Enfront tenim el riu Miño amb l’escarransit embassament de Belesar i damunt la riba oposada sobresurt el nou poble de Portomarín, amb l’antiga església de “San Pedro” rescatada del vell emplaçament que partir dels anys seixanta va quedar ofegat sota les aigües del pantà. Passem pel gran pont nou pugem cap a la plaça Major, ja fa estona que han tocat les quatre de la tarda, comença a ploviscar i ara si que anem morts de gana. A casa Pérez ens serveixen una amanida i uns pops que veritablement ens posen de bon humor.

 

El modern alberg municipal és molt adient per descansar, l’únic inconvenient és que l’enllumenat interior funciona amb uns automatismes remots inaccessibles que fan encendre i apagar els llums d’una manera diguem-ne arbitrària o aleatòria. No descartem que això podria causar a més d’un pelegrí algun malson “il·luminat”.

 

la pluja anima el camíLa tempesta augmenta en la matinada del divendres dia 11 i a un quart de nou del matí ja estem caminant sota la pluja. Passem per Gonzar i Castromayor, anem xopats fins els mitjons i al caminar ens surt escuma per les costures de les botes. Volíem condicions dures...., doncs ja les teníem.

 

Entrem a Hospital de la Cruz, situat vora la carretera de Orense, per sort el restaurant-bar resta obert. Ens serveixen un caldo que quasi ens eixuga els mitjons i un entrepà de calamars sense comentaris, en definitiva, estem mullats però reanimats.

 

Retornem a fer camí quant la neu també ha entrat en joc, però per sort dura poc la nevada i no qualla. Torna a ploure però el camí és el camí i hem de patir. Poc a poc anem deixant enrere Ventas de Narón, l’Alt de Ligonde de 756 metres i el “Cruceiro” de Lameiros amb els símbols de la vida i la mort.

 

En el bar d’Eirexe fem una beguda calenteta i ens obsequien amb un pinxo d’empanada de pop. Per avui ja només ens queda el caseriu d’Avenostre i a un quart de quatre de la tarda arribem a Palas de Rei, anem directes al alberg que sortosament torna a ésser exclusiu per nosaltres. Tenim tems de rentar i assecar tot. Sopem a la fonda molt bé i anem a descansar.

 

Dissabte dia 12, encara és de nit quant eixim de l’alberg, els senyals grocs ens condueixen cap a la sortida del poble creuem el riu Ruxían, fem un tros de carretera i aviat continuem per camins cap a San Xulian, Pontecampaña i Casanova. Les monjoies ens indiquen que deixem Lugo i entrem a La Coruña, on abunda el paisatge rural típic gallec mes genuí, amb els arbres i els sembrats de colors intensos, amb vaques, cavalls, ovelles i aviram repartits pels tancats i pels corrals, amb olor d’animals i d’eucaliptus, amb fang pels carrers dels poblets, i sobretot amb plugim, boirines i soledat.

 

caminant sota la nevadaPassat Furelos arribem a  Melide, ciutat relativament gran amb tot tipus de serveis i amb una “pulpería” molt coneguda, la de l’Ezequiel, que veritablement cuina uns pops inoblidables, acompanyats amb riveiro de casa i pa de pagès fet a l’antiga. I per postres la “tarta” de Santiago, que remullada amb vi dols desorienta els sentits.

 

Desprès de dinar passem pels poblets de Parabispo, Boente, Castañeda i Ribadiso da Baixo, però la veritat és que els efectes del profús àpat ens han deixat una mica esborradís el record d’aquesta part del recorregut.

 

Són les cinc de la tarda quan entrem a Arzúa, ciutat moderna sense massa interès artístic, recorrem la llarga avinguda/carretera que uneix les primeres cases amb el centre. Adquirim fruita i uns iogurts  en un gran “Súper” i anem a sopar i a dormir en un  hostal senzillet.

 

Diumenge dia 13, iniciem la marxa a tres quarts de vuit del matí, seguim els senyals, però es negra nit i el camí esta fangós. La carretera és molt propera per lo tant decidim anar-hi, a més comença a ploure cada cop amb més ganes, per la nit el temporal ha deixat molt brancatge trencat per sobre l’asfalt .

 

Anem deixant enrere els pobles de Pegontuño, Calzada, Calle, Boavista i Salceda, i retornem al camí, que discorre molt prop de la carretera. La pluja és fortíssima i l’aigua ens ha tornat a calar. Continuem avançant pels pobles de Ras, Brea i Alto de Santa Irene. Vora la carretera el bar resta obert i no s’ho pensem dues vegades, hi entrem en el precís instant en que els hi arribava una empanada fumejant de bacallà amb ceba, en demano un trosset i em porten un pam quadrat, se’l cruspim sense piular i resulta ser un bon remei per guarir la rovellada maquinaria i aviat ens retornen les forces per enfrontar-nos a la tempesta.

 

corredoiraPoc a poc ens apropem al nostre objectiu i anem passant per frondosos boscos entre els pobles de Rua, Pedrouzo, San Anton, Amenal i Cimadevila. Mentre anem contornejant l’aeroport de Labacolla la pluja remet, de sobte els boscos d’eucaliptus fineixen i tot l’entorn es converteix en descampats de matolls mig morts.

 

L’autopista talla el camí original, s’acaben les monjoies que ens acompanyaven cada cinc-cents metres i el nou sender discorre un bon tros encaixat entre l’aeroport i la pròpia autopista. Estem a uns tretze kilòmetres de Santiago i la bellesa de l’entorn s’esvaeix juntament amb les onades de boira. Els pobles de San Paio, Labacolla, Vilamaior i San Marcos són ja només un tràmit per arribar a l’alberg de Monte do Gozo on fem l’ultima pernoctació.

 

Al arribar en aquest macro-alberg construït l’any 1992 amb motiu de la visita del papa Joan Pau II, ens rep en Xavi, un xicot català que ajuda a l’hospitaler Miguel en les tasques d’atendre el modern complex. Ens mostra el pavelló i l’habitació que hem d’ocupar i encara que d’una manera no gaire ortodoxa acomplim amb la tradició que tots el pelegrins feien al arribar a les envistes de Santiago, és a dir, la de rentar-se “tot el cos”, encara que ells ho feien al riu Labacolla i la de llençar la roba bruta, que en el meu cas concreto en llençar el mitjons d’avui que és el dia que he anat més hores xopat i han sortit de les botes tenyits de color vermell.

 

Dilluns dia 14 ens llevem a trenc d’alba i a les nou del matí anem cap a Santiago, ens acompanya en Xavi, l’ajudant de l’hospitaler, que coincideix que ha de baixar a la gran capital i ens explica que està completament “enganxat al camí”, ja l’ha fet dinou vegades, des de diferents llocs i ara estava programant fer-lo sortint del cap Nord.

 

a la plaça de l'Obradoiro de SantiagoJust quant les campanes de la catedral toquen les deu del matí arribem a la plaça del “Obradoiro”, admirem el famós pòrtic de la Glòria, entrem a la Seu i gaudim del assossec que es respira en el interior, comprovem que els únics pelegrins arribats en el dia d’avui, com nosaltres, només són dos coreans i un  finlandès. A la missa de les dotze ens donen la benvinguda i ens anomenen a tots. Els bons auguris s’acompliren, doncs havíem desitjat fer un camí lluny del soroll i sense massificacions i el Camí ens regalà la seva soledat i la seva austeritat hivernal.

 

Retornem cap a casa satisfets i amb un record especial d’aquesta excursió per Galícia.

 

Toni Coll

gener-2008

 

 


Sumari

 

Butlletins