TANZÀNIA, UN PAÍS FASCINANT

 

Quan al butlletí núm. 41 del juny de 2007 parlàvem de Tanzània amb dades geogràfiques extretes dels llibres com a preparació de l’expedició, ja ensumàvem un món llunyà i molt diferent al que estem acostumats. Només els documentals de la televisió ens donaven una idea del paisatge i la fauna. El que no ens podíem pas imaginar es que resultés tan fascinant com ha estat al llarg dels divuit dies que ha durant el viatge.

 

Comentàvem que la gran falla del Rift està a poc a poc trencant el continent en dos i que això passarà en els propers cinquanta milions d’anys. Contemplant el paisatge de la vall del Gran Rift des de la terrassa del Lake Manyara Hotel amb les primeres llums del 14 de setembre, vèiem la boirina que amagava el sol ixent i velava la pàtina d’aigua del llac Manyara, assentat precisament al fons de la gran falla. Junt amb altres llacs, casualment tots de forma allargassada com el Tanganyika o el Malawi, van dibuixant la línia d’aigua que les forces tectòniques fa crèixer.

 

OlduvaiUna sensació estimulant i torbadora ens va guanyant l’esperit quan ens plantem davant de llocs que hem sentit moltes vegades i que ara podem trepitjar. Olduvai, el conjunt paleontològic i arqueològic potser més famós del món per la seva importància en esbrinar l’origen de l’espècie humana, té l’aspecte d’una barrancada plena de pols i matolls perduda en l’eixuta estepa massai. Al seu petit museu mirem els panells que expliquem la història de Louis i Mary Leakey que des dels anys 50 del segle passat van encetar investigacions cabdals que encara continuen. Podem contemplar restes descobertes d’avantpassats nostres con el Paranthropus boisei, de 2,6 milions d’anys, i altres com l’Homo habilis i l’Homo ergaster.

 

No sols les forces de la natura o de la història ens fan aturar-nos a pensar un moment. El paisatge està habitat. La visita a una aldea massai i el contacte proper amb aquesta gent, tot i que filtrat per la seva disposició a complaure als turistes amb unes danses per uns pocs dòlars, no treu la importància al fet de que són gent que viuen en unes condicions que des de la nostra opinió podem qualificar d’extremes, ficats en cabanes fetes de branques, palla i excrements del ramat que és el seu principal mitjà de subsistència. Al voltant, una plana erma s’estén fins on arriba la vista. Invitats a visitar per dintre les petites cabanes, poden veure que es redueixen a una llar de foc amb quatre pedres i un jaç elemental. Només les vistoses arracades i collarets multicolors es mostren com a elements accessoris d’una vestimenta bàsica de draps senzills sense forma de vestit. És inevitable pensar en les condicions sanitàries que deuen tenir.

 

Pel que respecta a la població de zones urbanes, la situació és millor que a la zona rural. A Moshi, ciutat de 144.000 habitants on hi era el nostre hotel base, es pot comprovar però el baix nivell de desenvolupament del país, amb economia de supervivència i poca cosa més.

 

mare massaiLa interacció amb l’element humà que coneixem durant tot el viatge, muntanya i safari, podem valorar-ho només des del nostre punt de vista, el de clients. La gent, jove majoritàriament, que treballa en la indústria turística fent de guia, portejador, cuiner, cambrera o recepcionista es consideren afortunats. Encara que sigui esporàdicament, tenen un sou i accés a les propines, veritable maná, fonamental per completar els seus magres ingressos. Però tenen molt clar el seu lloc i mengen i dormen apart, tant en els refugis de la muntanya com en els hotels i establiments turístics. Podem recordar al Parc Nacional Tarangire, com a 500 m del Tarangire Sopa Lodge n’hi ha, convenientment amagats entre la vegetació, un conjunt de barracons molt senzills on mengen i dormen els guies, conductors i altre personal de servei.  

 

Tot el que anem veient ens fa pensar. I només hem vist una petita part del país. Gody, el nostre guia principal de muntanya, home creient, ens va dir: Agraeixo a Déu que hagi estat generós amb Tanzània amb meravelles com el Kilimanjaro i el Serengeti i el Ngorongoro, que fan que vingui gent de tot el món i ens puguem guanyar la vida. Sinó seriem lladres.

 

Lluís Díaz    

 


Sumari

 

Butlletins