EL CIM DE L’ENVEJA SANA

 

 

Sembla el títol del puntal d'un serret o una misteriosa llegenda sobre la part alta d’uns romàntics jardins o el nom d'un turó de la nostra toponímia que és tan imaginativa . Però no, sense deixar de reflexionar sobre la Naturalesa, avui no anem per aquí. Entraré en tema contant-vos l’últim tram de trajectòria, de la branca genealògica d'un personatge bastant comú al que anomenarem Vicent. El seu iaio era estatger d'un mas i va vore amb satisfacció com els fills aconseguien anar a l'escola els anys d'infantesa i encetaven l'etapa d'aprenentatge de diferents oficis. Deixaven la duresa del treball de la terra i la masia, i el iaio d'en Vicent sentí satisfacció per aquesta millora significativa en la vida dels seus fills. Aleshores, altres coses no havien canviat: la fruita es consumia de l'arbre a la boca. A l'estiu els tolls de les sèquies i les clotades del barranc eren llocs per nedar i refrescar-se. A l'hivern, després de la feina, al casino a petar la xerrada prenent cafè o a jugar la partida de cartes. Al treball i a l'escola, s'anava a peu, per senders o camins de carro. Es jugava al carrer i al camp com havia estat durant anys i panys.

           

El pare d'en Vicent era fuster. Li ensenyaren l'ofici els mestres que amb nou anys ja tocaven la fusta, més que fora per descarregar-la del carro. Dominava l'ofici i el coneixement de la “cosa ben feta”. Les fusteries esdevingueren fàbriques. A la feina començà a pesar més la quantitat que la qualitat en la que havia estat instruït. Aquesta contradicció viscuda, era atenuada per les primes a la producció, que permetien millorar el poder adquisitiu i Vicent va poder anar a l'escola fins els 14 anys i, encara treballant, anava a una acadèmia a millorar la seua aritmètica i ortografia. El pare d'en Vicent n'estava satisfet: el seu fill s'havia col·locat d'aprenent en les oficines d'uns grans magatzems i fins i tot havia estat a punt d'ingressar de “botones” en un banc. Els costums no havien canviat substancialment: es nedava al barranc perquè les sèquies havien fet els marges d'obra i era perillós arrimar-se. Al carrer es jugava, tot i que de tant en quant havia de refugiar-se a la vorera perquè venia un carro o una bicicleta. Els joves no anaven al casino, sinó al bar. Els camins i les sendes continuaven essent les vies de comunicació, ara transitades també per bicicletes.

 

Els fills d'en Vicent, tingueren anys d'oportunitat d'estudis que aprofitaren i fins i tot un d'ells és economista. Anaven a l'escola en cotxe o autobús. No caminen perquè les presses del seu ritme de vida no els ho permet, a més que no queden quasi camins i la majoria estan enquitranats o cimentats. De petits feren alguna excursió: sortides de natura al camp. Neden en piscines municipals, assegurats per  un aigua desinfectada que assegura uns ulls vermells. A la platja van per prendre el sol, no el bany. Estan lluny de saber el que mengen, com ho sabia el seu besavi quan menjava fruita de l'arbre o verdures collides directament de l'hort.

 

En Vicent, que és al centre d'aquesta petita part de l'evolució, reflexiona sobre la vida i nota una certa confusió: el que ell ha viscut i el que havia sentit parlar als vells li feien entendre la vida com si l'evolució tecnològica i social anés sempre de la mà de lo natural. Veu que per als seus néts augmentarà l'esperança de vida, però no és natural que juguen, estudien, treballen i desenvolupen les seues activitats sempre en espais tancats, entre quatre parets com se sol dir. Ells viuran un excepcional desenvolupament de la medicina, viatges impensables, cotxes i aparells audiovisuals que no hauríem imaginat en les nostres millors fantasies. Però no sabran el que és jugar al carrer o al camp, tindre contacte amb la natura cada dia, anar a nadar a espais naturals i oberts i no coneixeran una societat amb la clau de les cases al pany. El progrés no va de la ma de la qualitat natural de la vida. Sembla que la component racional del desenvolupament ha fet cim i l'altra part, quasi exclusivament tecnològica i mercantilista,  prospera sola. Vicent no veu clar el futur i a pesar seu, no sent pel seus fills, la sana enveja de prosperitat que sentí el seu pare d'ell i el seu iaio del seu pare.

 

Josep Salafranca

 


Sumari

 

Butlletins