EL CIM DE L’ENVEJA SANA
Sembla el títol del
puntal d'un serret o una misteriosa llegenda sobre la part alta d’uns romàntics jardins o el nom d'un turó de la nostra toponímia que és tan
imaginativa . Però no, sense deixar de reflexionar sobre la Naturalesa, avui no
anem per aquí. Entraré en tema contant-vos l’últim tram
de trajectòria, de la branca genealògica d'un personatge bastant comú al que
anomenarem Vicent. El seu iaio era estatger d'un mas i va vore amb satisfacció
com els fills aconseguien anar a l'escola els anys d'infantesa i encetaven
l'etapa d'aprenentatge de diferents oficis. Deixaven la duresa del treball de
la terra i la masia, i el iaio d'en Vicent sentí satisfacció per aquesta
millora significativa en la vida dels seus fills. Aleshores, altres coses no
havien canviat: la fruita es consumia de l'arbre a la boca. A l'estiu els tolls
de les sèquies i les clotades del barranc eren llocs per nedar i
refrescar-se. A l'hivern, després de la feina, al casino a petar la xerrada
prenent cafè o a jugar la partida de cartes. Al treball i a l'escola, s'anava a
peu, per senders o camins de carro. Es jugava al carrer i al camp com havia
estat durant anys i panys.
El pare d'en Vicent era fuster. Li ensenyaren l'ofici els mestres que
amb nou anys ja tocaven la fusta, més que fora per descarregar-la del carro.
Dominava l'ofici i el coneixement de la “cosa ben feta”. Les fusteries
esdevingueren fàbriques. A la feina començà a pesar més la quantitat que la
qualitat en la que havia estat instruït. Aquesta contradicció viscuda, era
atenuada per les primes a la producció, que permetien millorar el poder
adquisitiu i Vicent va poder anar a l'escola fins els 14 anys i, encara treballant,
anava a una acadèmia a millorar la seua aritmètica i ortografia. El pare d'en
Vicent n'estava satisfet: el seu fill s'havia col·locat d'aprenent en les
oficines d'uns grans magatzems i fins i tot havia estat a punt d'ingressar de
“botones” en un banc. Els costums no havien canviat substancialment: es nedava al barranc perquè les sèquies havien fet els marges d'obra i era
perillós arrimar-se. Al carrer es jugava, tot i que de tant en quant havia de
refugiar-se a la vorera perquè venia un carro o una bicicleta. Els joves no
anaven al casino, sinó al bar. Els camins i les sendes continuaven essent les
vies de comunicació, ara transitades també per bicicletes.
Els fills d'en Vicent,
tingueren anys d'oportunitat d'estudis que aprofitaren i fins i tot un d'ells
és economista. Anaven a l'escola en cotxe o autobús. No caminen perquè les
presses del seu ritme de vida no els ho permet, a més que no queden quasi
camins i la majoria estan enquitranats o cimentats. De petits feren alguna
excursió: sortides de natura al camp. Neden en piscines municipals,
assegurats per un aigua desinfectada que
assegura uns ulls vermells. A la platja van per prendre el sol, no el bany.
Estan lluny de saber el que mengen, com ho sabia el seu besavi quan menjava fruita
de l'arbre o verdures collides directament de l'hort.
En Vicent, que és al centre d'aquesta petita part de l'evolució,
reflexiona sobre la vida i nota una certa confusió: el que ell ha viscut i el
que havia sentit parlar als vells li feien entendre la vida com si l'evolució
tecnològica i social anés sempre de la mà de lo natural. Veu que per als seus
néts augmentarà l'esperança de vida, però no és natural que juguen, estudien,
treballen i desenvolupen les seues activitats sempre en espais tancats, entre
quatre parets com se sol dir. Ells viuran un excepcional desenvolupament de la
medicina, viatges impensables, cotxes i aparells audiovisuals que no hauríem
imaginat en les nostres millors fantasies. Però no sabran el que és jugar al carrer
o al camp, tindre contacte amb la natura cada dia, anar a nadar a espais
naturals i oberts i no coneixeran una societat amb la clau de les cases al
pany. El progrés no va de la ma de la qualitat natural de la vida. Sembla que
la component racional del desenvolupament ha fet cim i l'altra part, quasi
exclusivament tecnològica i mercantilista,
prospera sola. Vicent no veu clar el futur i a pesar seu, no sent pel
seus fills, la sana enveja de prosperitat que sentí el seu pare d'ell i el seu
iaio del seu pare.
Josep Salafranca