EL PEDRAFORCA

 

Dissabte 11/XI/06

Ens apropàvem al poble de Saldes, quan de sobte la vaig veure majestuosa. Emocionat, anava mirant-la amb tantes ganes que xerrant i assenyalant quasi distrec en Toni que portava el cotxe. El Pedraforca és una muntanya inconfusible. El seu perfil marcadament bífida de roca calcària grisa, sembla com si emergís entre un bosc verd, aquest primer contacte visual captiva a tothom, però sobre tot els que estimem la muntanya.

 

Més enllà de l’aparcament del mirador sobre el Gresolet, vam deixar els dos vehicles. Equipats amb les motxilles reculem fins el camí senyalitzat que puja i que s’endinsa per la pineda fins al refugi Lluís Estasén situat en una jaça, la de Prats, un indret privilegiat al peu de les vertiginoses parets de la cara nord del Pedraforca, el paisatge és de postal! Mentre ens acomodem, els guardes del refugi ens comencen a preparar el dinar. Un bon tiberi va donar pas a una bona tertúlia. A la tarda mentre uns feien la migdiada, la resta gaudíem d’aquesta càlida tardor d’enguany passejant pels voltants o a la recerca de bolets.

 

Sopar i més conversa que ens aboca l’hora de dormir; a corre-cuita ens cal buscar les llanternes per preparar els sacs de dormir, els pijames, la roba per demà i un llarg pelegrinatge per anar a l’exterior a fer un riu en una nit magnífica de lluna plena.

 

Diumenge 12/XI/06

Un tel sedós de núvols dibuixen un alba encisador, tenim moltes ganes de fer el cim, però primer cal esmorzar. A les 9:00h. iniciem l’excursió, en Leo, la Sandra, el Toni, l’Aleix, en Guillem, en Joan i jo, tots menys les dues mares, la Carme i la Cristina. El primer tram transcorre sota una volta arbrada, anem a un pas suau que ens ajuda a escalfar-nos i agafar ritme. Travessem la part baixa de dues canals consecutives, i més endavant l’ampla canal de Riambau plena de blocs de pedra. Un petit contratemps, la primera caiguda del meu fill, ens atura uns minuts, trec la farmaciola per posar-li iode a una rascada del genoll; continuem. En una curta però forta pujada el corriol guanya cota ràpidament, passem sota la balma de les Orenetes. Canviem de rumb i novament guanyem alçada, ens endinsem en un bosc de pi negre. En Leo albira força lluny uns quants isards que ens reté tots plegats per observar-los durant una estona, aprofitem per descansar i fer un mos. Un corriolet en força pendent ens obliga anar en ziga-zaga per evitar relliscades fins el coll del Verdet. L’esforç d’aquest últim tram ens ha deixat quasi sense esma. Mentre esperem agrupar-nos, trec de la motxilla unes garrapinyades i fruits secs que devorem amb gana, també l’aigua que ràpidament corre de gola en gola. De forma molt subtil el cel que ens envolta pren un to blanc matisat. Les gralles criden, s’atansen sense por i s’allunyen, faig broma dient que ens han vingut a rebre per acompanyant-nos fins el cim. Un cop tots junts resseguim el senderó que careneja fins la paret, ...la paret!!

 

Verticalitat, roca nua i descarnada, aquí exigeix estar força atent en aquest tram de l’ascensió, sobre tot pels despreniments de pedra. En Leo i l’Aleix agafen la directa grimpant a un ritme  prodigiós. La Sandra, una mica angoixada, decideix agafar el bou per les banyes i puja al darrere. Segueixo les passes resseguint els punts grocs que ajuden a avançar. És una pujada no apte pels que pateixen vertigen, un cop a la canal no val ni badar ni recular, darrere hi ha més gent esperant. En Toni i en Guillem semblen embussats, en Joan ressagat juga la basa del recolzament psicològic, cal donar ànims a dojo! Reculo uns metres per ajudar al meu fill i fent bromes i acudits continuem junts fins el primer cim. En Toni impressionat per la pujada ressegueix els punts quasi com un rèptil, sense separar-se de la pedra ni un mil·límetre!

 

Després d’assolir aquest primer cim la vista vers el recorregut realitzat i del penya-segat impressiona de veritat. El pollegó superior s’albira al fons, encara que diversos avantcims el precedeixen. Resseguim un perfil en línia quebrada fins el cim més alt del Pedraforca. Sento una gran alegria un cop assolit l’objectiu, busco els companys per  abraçar-me i felicitar-los, manquen en Toni i en Joan que venen darrere. Un cop tots plegats dono gràcies a Déu perquè tot anat molt bé i que ens segueixi protegint fins el final. De la motxilla trec una bandera amb la Creu de Sant Jordi, hem fet el cim!! Atapeït de gent, busquem un punt per fer-nos la fotografia de record, just al costat de la petita creu que corona el cim, folrada de senyeres i també d’una ikurriña, també hi ha unes banderetes d’oracions tibetanes. Observant i meravellat per la panoràmica de les muntanyes properes que ens envolten, he recordat una frase en llatí del quadern de camp d’un dels pioners de l’excursionisme català, Emili Juncadella: “Mirabilia Sunt Opera Tua Domine” (“les teves obres són admirables, Senyor”).

 

 

Començant el descens, anem entremig de roques i pedres soltes, ens creuem amb gent que puja des de l’enforcadura. La sensació d’aquest espai enmig dels dos pollegons és força especial. El paisatge gaudeix d’una aurèola de llegenda, on s’explica que les dues banyes eren les mateixes banyes del diable. També es diu que per Sant Silvestre en aquest indret es reuneixen totes les bruixes de les contrades per fer els seus aquelarres.

 

Continuem els descens per aquesta mena de tobogan que és la tartera, on no falten les petites caigudes de cul de tots. Just al final ens esperen la Carme i la Cris. Ara tots plegats seguim l’últim tram del camí que torna a endinsar-se pel bosc fins arribar al refugi. L’alegria és gran, tots estem sans i estalvis. A l’hora de dinar la conversa gira entorn a l’excursió, tot un ventall d’opinions i de sensacions. Finalitzo recordant les paraules d’una parella d’excursionistes bascos que vaig conèixer un mes abans dalt del cim del Pedraforca: ”Aquesta muntanya t’atrapa, té ànima”.

 

Tomàs Lagunas

Abril 2007

 

 


Sumari

 

Butlletins