EL CANIGÓ

 

Mesos enrere havia fet la prometença a un grup d’amics i socis del R.C.D. Espanyol, de que si l’equip guanyava la Copa del Rei, col·locaria a la creu del cim del Canigó una bandera de l’Espanyol. El meu equip va guanyar la Copa i sobre tot va salvar la permanència in extremis l’ultima jornada.

 

Els esdeveniments esportius, però sobre tot els molts atractius que té aquest massís per realitzar l’ascensió, em van empènyer el desig per organitzar una excursió amb la família i uns amics i posar per primera vegada els peus a l’emblemàtic Canigó.

 

És una muntanya envoltada per llegendes i mitologia, des de l'Arca de Noé al poema èpic de Verdaguer, passant pel combat del rei Pere II contra el ferotge drac..., tot un símbol de la pàtria catalana!

 

Vam iniciar l’excursió el 17 d'agost de 2006 des del refugi dels Cortalets, els nostres amics en Joan i la Carme amb el seu fill Aleix; la meva esposa Cristina, el meu fill Guillem i jo. A quarts de nou del matí sota un sol fred encetem la marxa suau, passejant entre un bosc de pi negre fins l'estanyol. Quan vam iniciar la pujada els nostres fills acceleraren el pas, nosaltres vam alentir el ritme, calia prendre-s’ho amb calma.

 

cim del CanigóGaudíem de la bellesa de la natura, observàvem com de mica en mica les boires de la vall del Tet s’esvaïen deixant al descobert la vila de Prada i el monestir de Sant Miquel de Cuixà, més enllà albirarem la plana del Rosselló i darrere el Mare Nostrum.

 

En Joan feia fotografies, jo de tant en tant ullada al mapa, tot plegat facilitava l’agrupament dels adults. Davant de la font de la Perdiu descansem, mengem quatre ametlles garrapinyades.

 

Poc abans d’arribar a la carena envoltem el pic Jofre, l’altre vessant ens rep amb un cop fort de vent que ens obliga a posant-se els polars i les parques.

 

El sender ressegueix la carena durant una estona. Aquí ens comencem a creuar amb excursionistes que tornen del cim, a una parella hem preguntat pels nostres fills, els han vist, tot va bé! Tenim la sort de veure uns quants isards saltironejant muntanya avall.

 

Més endavant, embadalits per la forma piramidal del cim, decidim atacar amb empenta l’últim tram d’aquest Axis Mundi català. El corriol transcorre en ziga-zaga pel pedregar guanyant cota ràpidament. La Carme i la Cristina venen darrere.

 

Ens queden pocs metres quan els nostres xicots ens venen a rebre, tenen gana i set, però estan contents; dues gralles amb el seu vol senyoregen la pica, és una mena de benvinguda quan guanyem els últims metres exultants d’alegria, un cop a dalt ens abracem tots plegats. Quan arribaren les mares ens vam fotografiar per immortalitzar el moment.

 

Al damunt gratant el cel onejava amb força la bandera blanc-i-blava del meu estimat equip.

 

Tomàs Lagunas

 


Sumari

 

Butlletins