SOBRE EL LLIBRE DE MEMÒRIES DEL DR. AGUADÉ

 

Acabo de llegir “Memòries d’un metge caminador”, autobiografia del Dr. Enric Aguadé Sans publicat l’any passat. És un llibre amè i fàcil de llegir, on l’autor fa un repàs de la seva vida, la seva família i la professió que va triar, però sobretot molt interessant per als qui ens dediquem també a recórrer els camins i les muntanyes, ja que és en realitat un resum de la història del senders a Catalunya del darrer mig segle.

 

No crec que gairebé ningú que porti uns anys al nostre ambient excursionista no conegui o hagi sentit parlar del que va ser fundador del Comitè Català de Senders i el seu president durant 25 anys. La seva afabilitat i bonhomia són ben conegudes i forma part, junt amb el seu amic i company Ramon Quadrada i d’altres, de l’escollit grup de figures llegendàries de l’excursionisme català nascuts a les nostres comarques, continuadors de l’esperit pioner del geògraf i historiador Josep Iglésies i Fort.

 

El Dr. Aguadé va néixer a Reus el dia de Nadal de l’any 1920. Als 17 anys ja sortia a caçar amb el seu pare pel Priorat poc abans que fos mobilitzat i enviat a la guerra com a membre de la Lleva del Biberó, on va participar a la batalla de l’Ebre. El seu destí de delineant cartògraf  li va ser de molta utilitat anys després.

 

Acabat el servei militar a Saragossa i els estudis a Barcelona, es va establir com a metge a Reus. Als 29 anys, a més de caçar, sortia de vegades amb la colla excursionista del Centre de Lectura de Reus amb seu germà Jaume, per la serra de Montsant, les muntanyes de Prades o la serra de Llaberia. Una vegada a l’any pujaven al Pirineu a fer un tresmil.

 

 

El detall que més m’ha sorprès del llibre i que vull destacar és que la seva afició a les grans caminades sembla ser fruit de la maduresa, ja que la primera de les rutes que el van fer famós va ser el projecte de trobar camins per anar de Reus a Montserrat a peu que va fer al 1965, ja amb 44 anys. Després van ser la Reus – Núria amb 47 anys, la Montserrat – Canigó amb 50 i la Reus – Lurdes amb 51 anys.

 

En quant a proeses físiques dignes de menció, amb 47 anys va fer 80 km seguits en la Reus - Núria i amb 54 anys arribà sense problemes a fer 100 km en 22 h en una anada Reus – Montserrat. Ell atribueix aquestes fites al fet de no pujar mai de 5 km per hora de velocitat, per tal de no produir danys als peus. Per ser un esportista de cap de setmana, de diumenge diríem només, és molt a tenir en compte.

 

La seva gran tasca que perdurarà però, encara estava per venir. Al 1973, amb 42 anys, va ser elegit delegat de la província a la Federació Catalana de Muntanya. Al poc temps, i a petició de la Federació Francesa de Turisme Pedestre, es comença a gestar el primer sender de gran recorregut, en que després seria el GR7, que havia d’unir França amb l’estret de Gibraltar. El Dr. Aguadé va ser el coordinador del projecte, assistint a jornades dels senderistes francesos i aplegant voluntaris de totes les entitats excursionistes catalanes per tal de definir el traçat i els cuidadors. Va quedar clar, com sempre, el caràcter altruista de la ingent feina a fer. A l’abril de 1974, a Tivissa, va pintar les primeres marques del primer GR català i espanyol, que tenia 364 km de recorregut pel territori de Catalunya.

 

A partir d’aquí, va començar a escampar-se la idea per tot el país i la resta de l’estat. A nivell del Camp de Tarragona, cal destacar les diverses variants del GR7, el PRC28 Camí dels Morts i el PRC88 Ruta del Carrasclet. Al llarg del anys, com a president ja del Comitè Català de Senders, dirigí l’extensió dels GR per tot Catalunya, el GR4, el GR2, el GR1 i d’altres.

 

Especial menció requereix l’estudi, que va durar onze anys, del GR65.5, el camí de Sant Jaume de Galícia des de les comarques del Camp, resseguint els indicis que quedaven del camí romà de seguretat que anava des de Tarraco, llavors capital de la província romana Tarraconensis fins Caesaraugusta, l’actual Saragossa.

 

Incansable en la seva activitat senderística, amb 66 anys, el Dr. Aguadé participa en l’obertura del GR11 del Cantàbric al cap de Creus i amb 68 anys en la del GR92 per la costa mediterrània catalana. A l’any 1994, amb 73 anys, estudia la variant GR7-4 o sender del Priorat.

 

Tota i la seva edat avançada, les seves llargues caminades continuen, sempre amb la seva colla d’amics, amb el gran projecte de sortir des de Reus pel GR7 i arribar a Àustria creuant França i Suïssa, un total de 1500 km que farà en cinc sortides estiuenques de 15 dies entre 1988 i 1992, ja amb 71 anys. 

 

Dr. Enric AguadéSeguirà amb el segon tram del GR65.5 entre Pina d’Ebre i Burgos ens 12 etapes, fetes a l’any 1993 amb 72 anys. El camí de Sant Jaume l’acabarà l’any 1994, fent les 18 etapes seguides des de Burgos a Santiago de Compostela amb 73 anys.   

 

Pocs mesos després, el 16 de juliol de 1995, és atropellat en un pas de vianants de la Rambla Nova de Tarragona per una moto de gran cilindrada que el va deixar molt malferit, amb una cama i la mandíbula trencades i una bretxa al cap. La seva gran vitalitat farà què pocs mesos després, sorprenentment recuperat, comenci de nou les seves sortides, com pujar de Reus a Prades a l’abril o anar de Reus a Montserrat al maig de 1996, ja amb 75 anys.

 

Al 1998 es va celebrar a Granada el 25è aniversari dels GR a l’estat espanyol i el Dr. Aguadé, convidat d’honor, fa una ponència i camina 10 km en dues hores pel GR7 al valle de Lecrin. Al maig de l’any 2000, amb 79 anys rep l’honor de pintar la darrera marca del GR7 a Tarifa, punt on acaben als 2200 km de recorregut  d’aquest sender entre Andorra i l’estret de Gibraltar. És curiós constatar que l’altre extrem d’aquesta ruta europea E-4 acaba a Atenes. 

 

Ha publicat nombrosos llibres com Vint anys del Dia del Camí de Muntanya (1987) Camins Mil·lenaris del Baix Camp (1992), Memorial Aiguats (1995), Topònims ibèrics (1998), Camí ancestral de Salou a Ulldemolins (2001) i Itineraris per la Serra la Llena i els Sagalassos (2005).

 

En aquest darrers anys, la seva trajectòria exemplar ha estat reconeguda públicament amb diversos premis i distincions com la Creu de Sant Jordi, la insígnia d’or de la FEEC, el premi Humanisme i Esport, la medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya i molts d’altres. Des del 1992, un refugi a la serra del Montsià, al terme municipal d’Ulldecona, porta el seu nom en una placa que diu: ”Refugi Enric Aguadé, en reconeixement com a propagador de l’essència vital de l’excursionisme”.

 

Avui en dia, amb 86 anys, el Dr. Aguadé, és una mostra viva i evident de l’eslògan que ell mateix va importar de França a les primeres topoguies del GR7: “Un dia de sender, una setmana de salut”. Com diu al seu llibre: “conec tots els camins de Catalunya, bastants de la resta de l’Estat Espanyol, forces de França i alguns d’Europa”. Per molts anys puguem gaudir del seu mestratge.

 

Lluís Díaz

 


Sumari

 

Butlletins