PARC NACIONAL DE GARAJONAY

(La Gomera, Illes Canàries)

La Gomera, és rodona, igual, formosa i de totes les illes la més agradable a la vista, perquè a més de la bonança i alegria del cel està plena de suaus colls, valls amb selves espessísimes d’arbres, que fruint d’un etern estiu, mai perden les seves fulles.

(Leonardo Torriani, S. XVI)

Conta la llegenda que Gara, filla d’un ric terratinent i Jonay un jove pastor guanche es conegueren i s’enamoraren tot seguit. Com sempre passa en aquests casos, el pare d’ella i el jove no s’avingueren gaire des d’un bon principi. Al descobrir que Gara estava prenyada, el pare entrà en còlera i volgué venjar-se dels dos amants fins a tal punt que hagueren de fugir fins al punt més alt de l’illa. Davant la imminència de la seva captura els dos es llançaren al buit des d’un penya-segat. Gara la princesa de l’aigua y Jonay, príncep del foc donen nom al cim més alt de l’illa i al Parc Nacional de Garajonay.

laurisilvaDeclarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1986, Garajonay presenta un dels ecosistemes forestals més singulars de la terra, un bosc humit i de caràcter subtropical en una latitud en la que hi pertocaria un desert. Una selva densa i frondosa formada per una vintena d’espècies d’arbres de fulla perenne i laureoide (semblant a la del llorer) coneguda per monteverde o laurisilva (lauri = llorer, silva = selva, bosc). Autèntics fòssils vivents, aquestes forests són els darrers vestigis de les antigues selves que durant l’Era Terciària ocupaven les riberes del que avui coneixem com la mediterrània. Les glaciacions i posteriors períodes de sequera del Quaternari les feren retrocedir obligant-les a refugiar-se en zones de clima temperat com són les Canàries, les Açores i Madeira.

Aquesta bonança climàtica és deguda a un fenomen molt concret “cuinat” únicament a base de tres ingredients: aigua, pressió i temperatura. Efectivament, el relleu insular força a les masses d'aire humides a ascendir, provocant una expansió adiabàtica a conseqüència de la disminució de la pressió. Aquest fet ocasiona un refredament de la massa i una posterior condensació en petites gotes d'aigua. És el que en termes acadèmics es coneix com “efecte foëhn” i popularment com “mar de nubes”. La laurisilva intercepta aquesta pluja horitzontal mitjançant les fulles amples, llustroses i acabades amb punta a mode de remintolador provocant que l’aigua llisqui i no s’acumuli sobre la superfície foliar. Una quantitat de líquens, molses, plantes epífites i falgueres contribueixen a aquesta captació.

el CedroL’illa de la Gomera és ideal per la pràctica del senderisme. Diversos camins recorren els pregons barrancs endinsant-se en les profunditats de la laurisilva. Un bon punt d’inici de les excursions és el càmping “La Vista” situat en la zona coneguda com El Cedro. Per dos euros al dia hom pot fruir de la vista que dóna nom al càmping, d’unes elementals dutxes a l’aire lliure i de la magnífica sopa de créixens (berros) especialitat culinària de la casa.

Per arribar al càmping des de l’encreuament de El Rejo (on et deixa la “guagua”) primer cal triar entre dues opcions: pel sender tal i com déu mana, o agafar la drecera i endinsar-te dins un antiga galeria d’aigua d’un metre i mig d’alçada i escarrassar-se durant 700 metres a les fosques, encorbat i amb els peus molls. No cal dir que la majoria tria aquesta segona opció.

El camí del Cedro fins a l’ermita de Lourdes és probablement el més bonic. Impressionant exemplars de més de vint metres d’alçada de llorers (Laurus azorica), viñatigos (Persea indica), tilos (Ocoetea foetens) i Barbusanos (Apollonias barbujana) entre d’altres espècies ens acompanyen durant el recorregut. Seguint el mateix sender, travessant bona part del Parc Nacional, s’arriba en unes tres hores al Alto de Garajonay (1.487 m) punt més elevat de l’illa amb unes vistes espectaculars. La Palma, El Hierro, Tenerife magnificada per la silueta del Teide, i fins i tot Gran Canària es veuen des d’aquest punt. En el cim romanen les restes arqueològiques del que fou un antic santuari dels primitius pobladors de La Gomera, on veneraven al déu Orahan mitjançant ofrenes i cremes de cabres i ovelles.

Un cop dalt vaig poder conversar una bona estona amb Pepe, guaita en la vigilància contra incendis que, amb els seus 63 anys, ha vist la transformació del paisatge del Parc, des de la plantacions de coníferes per la producció de fusta dels anys 60 fins els actuals tractaments per afavorir l’autòcton i originari monteverde. Amb el seu aspecte venerable m’explicà que tan sols li quedaven dos anys per la jubilació i que tot seguit, aniria de viatge uns mesos a Veneçuela que era una coses que li faltava per fer a la vida.

los RoquesDesde la zona del Cedro, aquest cop passant per la pista en direcció a Reventón Oscuro es pot visitar els Roques, impressionants afloraments rocosos que destaquen de forma singular en la orografia insular i donen una marcada personalitat al paisatge. El seu origen són antics conductes volcànics omplerts per una densa lava. L’erosió posterior dels materials circumdants, més inestables, posaren en relleu aquestes enormes estructures.

De tornada hom pot agafar el sender que davalla fins a la població d’Hermigua. Camí dret com el que més, es recomana del tot fer-lo de baixada. En un dels elevats cingles que forma el barranc, cau el Chorro del Cedro, cascada de varies desenes de metres espectacular en època de pluges. Ja fora de la influencia dels alisis el monteverde deixa pas a un paisatge més sec i profundament antropitzat on els bancals, les palmeres canàries i els camps de plataneres prenen protagonisme. Un paisatge exòtic i rural alhora que deixa meravellat al visitant.

Dídac Díaz


Sumari

 

Butlletins