ESTELS DEL SUD

 

Aquest any el massís dels Ports ha estrenat una marxa-travessa de l’estil de les ja conegudes en altres muntanyes com els Carros de Foc d’Aigües Tortes i Sant Maurici o com els Cavalls del Vent del Cadí-Moixeró. Es tracta d’un recorregut circular d’uns cent kilòmetres, que tal com els mencionats anteriorment es pot  realitzar còmodament amb cinc etapes, per tal de gaudir amb tranquil·litat de raconades de natura que habitualment en el decurs de la majoria d’excursions convencionals no es fresen i fins i tot sovint resten desconegudes per la majoria d’excursionistes.

 

Un altre gran avantatge d’aquest tipus de recorreguts és la facilitat de lligar totes les reserves d’alimentació i hostatjament amb un sol contacte a través d’una oficina centralitzada, via Internet, telèfon, etc.

 

A part  de les pistes, camins i senderes pròpies de la marxa, com es natural, en molts sectors la travessa discorre per parts de senders ja catalogats i senyalitzats com els GR-7, GR-8, GR-171, PR-C-185 i PR-TE-151. Per tal de complementar el mapa editat especialment per la marxa i amb la finalitat de contribuir a mantindre una orientació adequada, tot el recorregut és senyalitzat, de manera mesurada, amb uns petits estels blaus de cinc puntes.

 

En front doncs d’aquesta oferta muntanyenca tan temptadora, tres amics del GECT, els passats dies 8,9,10,11 i 12 d’agost d’enguany ens decidirem a seguir els estels blaus del Sud i escollirem com a punt d’inici i final el pintoresc poble de Beseit.

 

 El dimarts dia 8 pels vols de dos quarts de nou del matí iniciem la caminada, creuem el pont de pedra sobre el riu Matarranya i anem primer cap el Parrissal on esmorzem i desprès anem a les conegudes Gúbies o estrets calcaris per on el Matarranya secularment s’ha obert pas. A ple estiu les Gúbies són seques i anem directament pel llit del riu. Quan el riu baixa és millor seguir per un altívol grau alternatiu anomenat Pas del Romeret.

 

 

sortida del refugi de Font FerreraEl fons del barranc del Matarranya s’abandona després de creuar l’estret anomenat Pont de la Guimerana i es puja fort per la cinglera del barranc de la Coscollosa, després ja anem planers pels prats herbats d’en Rubera i pels espessos boscos de pins propers a la casa forestal del xalet del Rei. L’altitud assolida ronda els mil metres, i amb menys d’una hora  de camí arribem al Refugi de Font Ferrera, destí de la primera etapa. El servicial guarda del refugi, en Gabriel Gutiérrez, conegut pels excursionistes com en Guti ens encoratja a pujar al Negrell i com que el cim és proper, el seu consell ens sembla una opció encertada. Des del vèrtex, a 1.343 m. d’alçada, fruïm de la immensitat en la que fondeixen aquestes aspres muntanyes.

 

Dimecres dia 9, les set i quart del matí, és una bona hora per llevar-se i a quarts de nou, ja esmorzats, anem navegant per aquests mars vegetals. Durant tot el dia el recorregut coincideix amb el sender GR-7, deixem enrere la font del bassiol situada en una raconada prop de la base del Negrell i anem per la pista de les Valcaneres, ens mantenim per sobre dels mil metres i la fresca és gratificant, el barranc de Capatx es perd per les fondalades. Vora la cisterna del refugi del mas del Frare, a l’ombra de l’alzinar fruïm de l’esmorzar-dinar.

 

Anem pujant per les parades del mas del Frare i ja per pistes ens atansem a Les Casetes Velles, situades als plans delimitats per la cinglera de les Faixes Tancades, on s’apleguen diverses masies habitades. Per la dreta el sender PR-C-82 entronca amb el GR-7 que transitem, després creua unes clarianes entre les edificacions i s’enfila cap al cor de les roques del massís.

 

la cova del VidreDescansem una estona vora la font de la Llagosta, d’aigua molt fresca i que quasi mai s’estronca, reomplim les cantimplores, més avall dues basses recullen l’aigua sobrant. Continuem baixant suaument un tros més per pista i després ens desviem pel camí que passa vora la gran bauma o cova del Vidre. Pugem entre relleixes cada cop més encinglerades fins el coll de Pallers, característic per les dues grans roques que el delimiten, la de la dreta punxeguda i la de l’esquerra en forma de dau.

 

Dalt els penya-segats llueix el Mont Caro amb el cim coronat d’antenes, sembla un tità vigilant el nostre minúscul sender que ràpidament  s’esmuny en la boscúria i ens condueix a la zona de xalets i edificacions coneguda com l’Esquirol. Tot just, vora el camí asfaltat, saltant pels arbres veiem un esquirol bru-rogenc, que s’enfila pel brancatge.

 

A l’ombra dels pins, entre la brolla i la boixeda, el Refugi del Caro s’esmuny i serva la fresca. La dutxa, la cervesa amb llimonada, la bona taula plena de viandes i la simpatia de la Maria i del Màrius, guardes del refugi, ens fan recuperar les forces esmerçades durant la jornada.

 

Dijous dia 10,   ens llevem a les 7 h. Del matí i ens preparem per afrontar un dia bastant fort. A les 8 h. Ja caminem per la pista del Mascar a les Foies, i després per una sendera que  ens fa suar de valent per assolir el Pla de Llinars. Poc desprès creuem les Foies, degut a les elevades temperatures de l’estiu  la sequedat del terreny és notable i els bous que habitualment pasturen en aquets roals, són reclosos a l’ombra dels corrals vora els masos.

 

Mentre recollim alguns fòssils anem superant el coll d’en Caubet i el coll de Carabasses i fem cap al refugi lliure de les Clotes. La gana prem l’estómac i l’entrepà del picnic te ganes de ser cruspit, ens afanyem a devorar-lo mentre observem quantitat de papallones multicolors que també s’alimenten amb el nèctar que les flors els hi regalen plàcidament.

 

El coll dels Eriçons és el nostre proper objectiu, després fem cap al clot del Oró, a partir d’aquest punt el bosc es despulla i el paisatge es transforma notablement, volem per les Rases del Maraco juntament amb un estol de corbs que en estreta formació onegen pel firmament mentre per les àrides barrancades i pels roquissers un petit ramat de cabres salvatges es desplaça amb sorprenent agilitat.  La cisterna del Maraco és completament seca i la masia esdevé cada cop mes esventrada. Donem una ullada en el seu interior recordant que durant una gèlida nit d’hivern on el torb i la neu ens havien anorreat, aquestes pobres parets amb la coberta mig desteulada  ens havien acollit càlidament.

 

Som al coll d’Alfara, prop del pic Espina, per l’esquerra se’ns ajunta el sender PR-C-185 que puja del riu dels Estrets i una mica més endavant deix la carena i baixa en direcció a llevant fins unir-se amb el GR-171 prop d’Alfara. Anem saltant els colls de l’Enrajolada, el de Ginjolers i el de Pujol. Ens refresquem a la cisterna del mas del Castillo i baixem fins l’ermita de Sant Roc curulla de ombrívola vegetació i farcida de taules i bancs de pedra fins prop de la font.

 

A les sis de la tarda arribem al poble de Paüls, final de l’etapa. Fem estada a la residencia-casa de pagès de Ca les Barberes, atesa exquisidament per la senyora Montserrat Benaiges.

 

Divendres dia 11, avui el despertador canta a les set i a les vuit ja fem camí, de primer pugem fins el capdamunt del poble, vora el cementiri surt la pista per la que discorre el sender GR- 171 que va cap a Montsagre, el seguim un tros i poc desprès, en un revolt, el deixem i continuem per una drecera que puja primer pel barranc de Morellars i desprès pel de l’Escudelleta i arribem al coll de la Gilaberta, situat a 941 m. D’alçada.

 

les roques d'en BenetUn curt descans per recobrar la respiració i assaborir uns préssecs de la terra i emprenem la baixada passant per les runes dels masos de les Crevetes del Lloà, el de Fandos i el del Capellà. El sender entra en una zona engorjada anomenada els Estrets d’en Boter, es va un tros pel llit sec del riu fins el inici d’una cadolla plena d’aigua que es salva pujant per l’anomena’t Pas de la Barca, equipat amb una cadena. Mes tard creuem el Barranc d’en Piquer en el que normalment mena aigua fresca provinent de les gegantines Roques d’en Benet que impressionants guaiten per sobre nostre.

 

Després del coll de la Terra baixem fins la pista asfaltada que prové d’Horta i dona accés al Mas de la Franqueta, la seguim durant mitja hora i tot seguit ens desviem cap el riu dels Estrets d’Arnes. Un bany en aquest riuet cristal·lí ens deixa com nous. Seguim el sender que discorre  riu avall, a mig aire incrustat en la roca.

 

En front tenim un ventall de pistes entre conreus d’oliveres, escollim continuar pel PR-C-185 que va per camí asfaltat fins al poble d’Arnes, destí d’aquesta quarta etapa, anem a la residència casa de pagès “lo corral d’Arnes” regentat per l’alpinista Marisa Huguet i pel seu marit, la Marisa es coneguda dins el món excursionista per la seva participació en les expedicions “Dones al Shisha Pagma’01 i al Everest’04”. En aquesta llar s’hi respira alhora l’ambient alpí i l’essència del gust dels propietaris.

 

Precisament en aquesta singular casa varem coincidir amb el veterà  escalador i octogenari muntanyenc en Kildo Carreté, que amablement la Marisa ens va presentar i varem tindre el gust de conversar-hi.

 

Dissabte dia 12. Última etapa, esmorzem matinet i a quarts de vuit ja tresquem pels camins, primer repetim un tros de camí del dia anterior, fins les proximitat del mas Nou i després continuem a mà dreta per una pista que discorre entre les contrades de les Comes i de les Costes. Passem pel mas i pel coll de la Creu, donem una ullada a les runes del mas de Colet situat al mig de la el Penyagaleraboscúria i fem cap vora el riu de les Valls. El sender continua riu amunt tot mossegant la roca, del mas del Botzut i del mas de les Valls ja quasi nomes en queda el nom. Creuem el riu i enfilem al coll del Xertó, una bona pujada, en front tenim el majestuós Penyagalera, que més tard assolirem. De moment baixem fort per una sendera arranjada recentment per la brigada del parc natural i arribem al riu Algars, que hem de creuar, però abans anem uns dos-cents metres riu avall per admirar el Toll del Vidre situat vora la font del mateix nom, tal com ens havien recomanat val la pena visitar-lo i aprofitar per remullar-se.

 

Retornem al sender dels estels, ascendim per la costa d’Arrencapits fins el coll del Pelele. Al arribar al coll s’entén clarament el significat dels dos topònims. Una mica més d’esforç i ascendim fins el punt culminant del Penyagalera, situat a 1034 metres d’alçada i que esdevé un mirador de primer ordre per albirar gran part del recorregut realitzat. Les fotografies pel record, l’aigua per sadollar l’instint i l’aliment per regenerar el cos, són les tres variables més constants que es donen dalt la piràmide del cim.

 

Una estona inoblidable i continuem trescant per la carena. De primer es presenta planera però aviat comença a baixar cada cop de forma més decidida i vertiginosa. En el fons ens espera el Racó de la Pesquera i les nítides aigües verd-blaves del riu Ulldemó. El bany és inqüestionable i per la tarda solsament resta una hora per la carretera que ens condueix a Beseit punt i final de la magnífica travessa dels Estels del Sud.

 

Toni Coll – agost 2006

 


Sumari

 

Butlletins