Vallhiverna i Culebres

 

Porto gairebé un any sense fer muntanya de més de 3.000 metres i no estic entrenada, però he decidit pujar al Vallhiverna junt amb un grup d’amics, diuen d’ell que és un pic assequible, tret del famós “pas de cavall”. ¡Doncs anem-hi!

 

La previsió meteorològica és de sol pel matí i fortes tempestes a partir del migdia. Planegem dormir al costat de la presa de Llauset i llevar-nos d’hora per tal d’aprofitar el matí i no patir contratemps deguts al temps. 

 

Per a nosaltres, l’Enrique i jo, l’aventura comença just abans de creuar el túnel que ens portarà a la presa. Plou molt i també trona bastant (tots sabem el què això significa a la muntanya), la boca del túnel ens tira enrere, ¡què tètric!

 

Decidim esperar a la resta del grup però les ganes d’arribar li poden i l’Enrique agafa el frontal i es fica dintre a inspeccionar mentre jo em quedo amb les claus del cotxe i un telèfon sense cobertura, mirant el túnel desitjant veure sortir a l’Enrique, a l’altre costat esperant veure als companys i darrere per si apareix un ós o una altra bèstia dels Pirineus. ¡Quina por!, continua plovent i tronant.

 

A l’endemà casi sense haver dormit ens llevem per comprovar que estem rodejats de tendes i que el dia és clar, són les 05.00. Ens posem en camí rodejant la presa pel GR que puja fins el llac de Botornàs (hi ha un refugi tancat amb clau), aquí veiem alguna marmota, una mica més endavant ens desviem per agafar el camí que ens portarà als ibons Chelats, són petits llacs que van  apareixent a mesura que guanyem alçada.

 

Ja tenim el nostre objectiu davant, ens aturem a esmorzar i veiem els primers excursionistes que s’enfronten a la dretota rampa final abans d’arribar al cim, en la llunyania es van formant els primers núvols amenaçadors. Després de travessar la tartera ens dirigim fent ziga-zagues al cim del pic Vallhiverna.

 

Hi ha persones que ja tornen i ens donen ànims per continuar l’ascensió, un de nosaltres pregunta pel “pas de cavall” i la resposta no pot ser més clara: - Està al darrera, ¡és inconfusible!

 

Una vegada fet el cim del Vallhiverna (3.067 m) baixem una mica i ens enfrontem al pas: quin yu-yu!

 

Hem pujat una corda i per tant la farem servir, es prepara la reunió i el primer en passar és l’Enrique, que ho fa dret ¡és molt xuleta!, darrera el Pep, jo, la Pili i el Toni, per últim el fa el Joan, que desfà la reunió i fa bromes amb la relació existent entre la resistència de la corda i el pes de la persona assegurada. Coronem el pic de Culebres (3.062 m) sense problemes. ¡Enhorabona, ho hem aconseguit! 

 

L’espectacle és fantàstic, es poden apreciar molts pics a l’igual que els grans núvols que estan creixent. Fotos de rigor i a baixar ràpidament a través de la tartera en direcció al coll de Llauset, la tartera posa la nota divertida de l’excursió, ja que cadascú la baixa com vol: saltant, corrent, esquiant…ja sols queda un passeig fins els cotxes. Comencen a caure les primeres gotes, temps just per estirar una mica i recollir, que ens anem a menjar un gran “chuletón” que el tenim ben merescut. L’alegria regna al grup, hem gaudit fent els pics i el clima ens ha donat una treva per aconseguir-ho.

 

Després d’estar tant de temps sense fer muntanya, el cuquet torna a ficar-se en mi i ja estic esperant la propera sortida. Fins aviat.

 

Angus Robles

 

 


Sumari

 

Butlletins