Punta del Sabre (3.136 m) i Gran Bachimala (3.177 m)

 

 

La punta del Sabre és un tresmil del massís del Bachimala que em va cridar l’atenció quan fa uns anys vaig fer junt amb el Toni el cim principal, el Gran Bachimala o pic Schrader. Vaig veure una cresta negra i esmolada que sortia del cim en direcció sud. Les ressenyes consultades però, deien que la dificultat no pujava de PD i això em va decidir a posar-la a la llista de cims a fer. Ja la tardor del 2005 la vam anunciar, però el mal temps d’aquell cap de setmana ens va desaconsellar l’intent.  

 

El divendres 23 de juny de 2006 a la tarda pugem en cotxe i ens instal·lem al càmping Els Vives de Saravillo on celebrem frugalment la revetlla de Sant Joan amb mica de coca i cava. Dormim còmodament i a les 4 i mitja de la matinada del dissabte 24 de juny ens llevem i esmorzem. Encara que la previsió és bona, cauen gotes quan agafem el cotxe per pujar els 10 km de carretera fins San Juan de Plan, on comencen els 8 km de pista que puja gradualment fins el refugi de Viadós (1.740 m) on iniciem la caminada a les 6 del matí.

 

Un sender molt clar que surt darrera el refugi i està indicat amb un cartell, puja dret entre bosc en direcció nord fins arribar als prats herbats que voregen el barranc del Oriels. La ruta és clara per l’ample llom mentre avança la llum del dia i ja veiem allà dalt el nostre objectiu, no hi ha pèrdua possible. Aquesta aproximació és desconeguda per tots nosaltres i al final descobrirem que és més curta, bonica i còmoda que la que puja del refugi de Tabernés. 

 

En dues hores i mitja ens plantem al coll de la Señal de Viadós (2.538 m). Descansem vint minuts per menjar quelcom. Convé reposar forces, ara ens espera la part de dificultat. El cel es presenta clar, sense vent i amb pocs núvols.

 

La pujada segueix, sempre en direcció nord, per terreny pedregós i sempre fitat, primer amb un primer esglaó de forta pujada per un llom arrodonit que més tard es transforma en cresta amb poca inclinació i fàcil de caminar. Deixem un sender que planeja a l’esquerra, és la via directa al Bachimala.

 

Seguint pel llom-cresta, de seguida apareix el segon esglaó d’uns 50 metres d’alçada que té un aspecte seriós però que es pot salvar per un parell de canals descompostes que es troben seguint les fites, la primera en diagonal a la dreta i la segona també en diagonal però ara a l’esquerra. Hem de fer servir les mans en una grimpada de 2n grau fàcil i divertida. Si no encertes la via i et surts de les fites la dificultat augmenta i cal assegurar amb corda.

 

Una vegada dalt comença a bufar una mica de vent del nordest, però el dia es manté net. Fem una segona aturada per posar-nos les jaquetes, hidratar-nos i menjar alguna cosa energètica. Aquí dalt estem ja fregant els 3000 metres i el pas s’alenteix.

 

Tot i que som al juny, aquí no hi ha rastre de neu. L’hivern sec i les altes temperatures de la primavera ha fos tota la neu i només es veuen un parell de congestes al circ de l’esquerra, sota la cara sud del Gran Bachimala. La cresta segueix horitzontal una altra vegada i sense grans problemes fins arribar al peu de la piràmide somital.

 

De lluny sembla difícil i punxeguda, però quan t’apropes veus que també es pot pujar per una terrassa lateral i una canal que s’escala sense dificultat a condició de no perdre les fites. Feia temps que no gaudia tant en una cresta que permet una grimpada fàcil, amb un pati moderat i que no cal assegurar. Pugem lentament, atents a no perdre la via i xalant en cada pas.

 

A les 11,40 del matí fem el cim de la Punta del Sabre, a 3.136 m. Descansem un altra vegada per gaudir del paisatge i fer-nos les fotos. Hem complert el nostre objectiu, per tots quatre és un tresmil nou a afegir a la llista.

 

Els escassos cent metres de cresta gairebé horitzontal en direcció nord que ens separen del Gran Bachimala ens animem a seguir. Només cal fer servir les mans unes quantes vegades en un recorregut assequible i sense gaires problemes. Mitja hora després, a les 12,30, arribem al cim del Gram Bachimala o pic Schrader, a 3.177 m, un lloc solitari i enlairat, vèrtex culminant del massís del mateix nom.

 

Ara ja hem fet més del que ens havíem proposat, així que ens mereixem un bon descans al cim. El paisatge que ens envolta és grandiós. En direcció nord arrenca la cresta que vam fer a l’any 2001 i que conté la punta Ledormeur, la punta del Ibón, el Petit Bachimala, el pic Marcos Feliu i el pic Abeillé al fons. A l’est tenim la munió de cims del massís del Perdiguero. Al sudest, imponent, dominant l’horitzó més proper, la cara oest del Posets, les Forquetes i els Eristes. A l’oest, per fi, el massís del Perdut, junt el Robiñera i la Múnia. 

 

Poc després de la una del migdia, just quan arriben uns nois que venen del Sabre, iniciem la llarga baixada per la via normal del Gran Bachimala.  No ens havíem adonat però de sobte, uns quants núvols pugen de les valls i comencen a arremolinar-se damunt nostre, es tornen negres i deixen anar un bon ram de calamarsa. Ens protegim i en sentir el primer tro pensem en els que encara són al cim.

 

Baixem ràpidament seguint les fites, deixem la baixada directa i busquem el trencall que ens porta per grans pedregams a la base del circ de la cara sud. Tan ràpid com havia vingut, el núvol negre i la pluja desapareix, vint minuts després de començar. Una vegada al circ, un sender fitat i molt clar ens retorna al coll una altra vegada. Només resta desfer el camí d’aquest matí per tornar al refugi i al cotxe. Ha estat un dia complet, amb un total de 10 hores i mitja i un desnivell de 1.437 m. Podem estar satisfets.

 

Lluís Díaz 

 


Sumari

 

Butlletins