A SANT JAUME DE GALÍCIA PEL CAMÍ DEL NORD I EL PRIMITIU

 

Una mica cansats de repetir itinerari i amb ganes de gaudir de nous paisatges, el 2004 varem decidir-nos pel Camí del nord i el primitiu. A fi d’adequar-nos als dies disponibles (del 25 d’abril al 7 de maig), el primer tram escollit va ser de Santander a Oviedo.

 

La guia Everest –edició 2004- no ens va servir per a res; la de El País Aguilar –també del 2004-, a mitges. Al final la millor va ser la versió alemanya de la guia dels camins de Sant Jaume JAKOBSWEG, que s’edita també en anglès i francès. Actualitzada cada any, fa esment d’un seguit de detalls de gran utilitat -fins i tot albergs i llocs d’acollida- que no apareixen en les guies espanyoles.

 

A mitja nit, i amb més de dus hores de retràs, arribem a Santander. Hem de buscar hotel -l’alberg ja és tancat-, però la pinta que fem, amb motxilla i no massa bon aspecte, ens ho fa difícil: tots els hotels resulten “estar plens”... En aquests casos l’ajuda dels taxistes acostuma a ser la millor solució. A les 2 de la matinada aconseguim posar-nos al llit; encara que sigui només quatre hores, hem de dormir poc o molt...

 

Després d’una breu visita per la ciutat i d’admirar la seva badia, sortim de Santander. El dia és esplèndid, lluminós i fins i tot una mica calorós. No té sentit parlar del paisatge, ja que tota la cornisa cantàbrica és simplement una meravella, tant per la verdor i el relleu del terreny com, no cal dir, per la proximitat de la costa, per on sovint s’hi passa a frec.

 

Si, a més, hi afegim llocs tan emblemàtics com Santillana del Mar, Cóbreces, Comillas, San Vicente de la Barquera, Colombres, Llanes, San Salvador de Valdedios, etc. Tot plegat fa que gaudim d’una riquesa monumental i paisatgística difícilment superable i impossible d’oblidar.

 

El tracte amb la gent és franc i obert; ens recorda els primers anys del Camí francès, quan encara no hi havia massificació de “peregrins” (durant els 11 dies només coincidírem dos dies amb ciclistes i un dia amb un peregrí a peu).


Detalls remarcables durant aquests primers dies:

 

De Boo de Piélagos a Mogro varem passar pel pont del ferrocarril, possibilitat que, a més de la gent de la zona, indiquen totes les guies –si bé, i com és natural, no poden aconsellar-. D’aquesta manera un recorregut d’11km que cal fer per passar el riu Mogro es queda reduït a 1,5km. Sembla que està previst adequar aquest pas de manera definitiva.

 

La primera jornada dormim a Polanco, en un petit alberg municipal -4 places- que no ve referit a les guies espanyoles. A San Vicente de la Barquera fem estada a Santa Maria de los Ángeles, davant del que era l’antic hospital de peregrins, actualment en ruïnes. La comunitat que viu i s’encarrega de l’església té habilitat un mini alberg -2 llits- amb els serveis necessaris. Tampoc s’esmenta amb precisió a les guies espanyoles.

 

En passar el riu Deva entrem a Astúries i tot d’una sentim el desig de menjar fabada; no ens el reprimim, no fos cas que... Així que en arribar a Colombres ens entaulem i apa, som-hi: fabada i sidra. L’Anneliese està totalment enlluernada. Ja cada dia menjarem fabada, per dinar o per sopar, i la sidra, a tot hora. Ens allotgem en un petit hotel d’una família que havia treballat a Catalunya... Ens sentim com a casa.

 

De Llanes a La Isla cal anar preparat amb el banyador –o “improvisar”- ja que en alguns moments el camí passa per la mateixa platja, i qui s’hi resisteix...? San Salvador de Valdedios és visita –jo diria parada- obligada, tant per l’església preromànica com pel monestir cistercenc, on encara hi roman una comunitat de monjos que tenen cura de les visites al monestir i a l’església, així com de l’hostatgeria. Què dir d’Oviedo, una de les ciutats més boniques que es poden trobar en el Camí. Aquí varem esmerçar-hi un dia, hauria estat un gran error no haver-ho fet.

 

Al setembre del 2005 vaig fer la segona part: Oviedo - Santiago. En aquesta ocasió vaig anar-hi sol. Sortia d’Oviedo el dia 10, acompanyat només per la més absoluta i encisadora soledat, fruint del paisatge i de la gent, endinsant-me en l’Astúries més rural, on encara hi tenen vida les famoses tendes-bar en les quals, a més de prendre un cafè o una cervesa, s’hi pot trobar de tot: queviures, roba, calçat, eines, material de ferreteria, etc. En una em comentaven el comerç que, uns anys enrere, feien amb els comerciants de Reus venent-los-hi avellanes, que allí es recullen d’avellaners no conreats. Fins i tot a Salas són típiques unes delicioses pastes amb avellana (les més bones les fa el pastisser): “carajitos del profesor” s’anomenen.

 

A poc a poc, per llogarets i prats, el Camí s’interna en les valls de l’occident asturià, una terra despoblada i muntanyosa, dura i bonica alhora, transcorrent per constants pujades i baixades que posen a prova la resistència del peregrí. El Puerto del Palo, amb 1.149m d’altitud, és el punt més alt del Camí primitiu. La vista que hom pot contemplar des d’aquest punt és d’allò més.

 

Durant el trajecte fet per Cantàbria i Astúries, la senyalització del Camí molt correcta; no igual quan s’arriba a Galícia. A Fonsagrada val la pena fer un cop d’ull a la Farmàcia, encara que no vingui a les guies. Des de Lugo el Camí segueix cap a Melide (50km.), on enllaça amb el Camí Francès, però hi ha la possibilitat, també, d’enllaçar-hi a Palas de Rei (40km.). Aquesta segona opció pot fer-se en una jornada. La primera comporta dos jornades i és més complicada, abans cal concretar molt bé l’allotjament ja que el que indiquen les guies no és gaire fiable.

 

Tot plegat ha estat una nova experiència del Camí. Una mica més dura però molt recomanable, no només per la seva bellesa sinó també per la poca massificació que, de moment, encara hi ha.

 

Ramon Bosch

 

_______________

 

“Caminante, 
son tus huellas el camino, 
y nada más; 
caminante, 
no hay camino, 
se hace camino al andar. 
Al andar se hace camino, 
y al volver la vista atrás se ve la senda 
que nunca se ha de volver a pisar. 
Caminante, 
no hay camino, 
sino estelas en la mar”.
 

(Antonio Machado)

 


Sumari

 

Butlletins