EXCURSIÓ XILE 2006

 

ELS PARCS NACIONALS DE LAGUNA DEL LAJA I DE NAHUELBUTA

 

El Parc de la Laguna del Laja es troba situat dins la vuitena regió, en plena serralada andina a 93 km. A l’Est de la ciutat de Los Ángeles, província del Biobío, comuna d’ Antuco. Va ésser creat fa uns cinquanta anys i ocupa una superfície de quasi 12.000 Ha.. Està format per una part de Serra Velluda i pel volcà Antuco, de 2.979 m. d’altura. Els rius de lava procedents d’aquest volcà varen provocar l’embassament de les aigües del riu Laja i van originar la llacuna que dóna nom a aquest Parc Nacional. Paradoxalment aquest embassament es troba situat fora del perímetre del parc, hi limita pel costat Est i ocupa una superfície aproximada d’unes altres 12.000 Ha., que el converteixen en l’embassament  natural més gran del país.

 

En conjunt el Parc és format per una zona muntanyosa que va des dels mil fins als tres mil metres sobre el nivell del mar. El Salt del Tobellino i el de les Chilcas afloren de l’escòria volcànica i originen el naixement del riu Laja.  Diversos rierols com estero los Pangues i estero Trubunleo recorren les barrancades i menen cap el riu Laja que travessa de llevant a ponent el Parc i tota la regió fins desembocar al riu Biobío.

 

En general l’aspecte del paisatge és àrid i rocós degut a la gran activitat registrada pel volcà en el decurs dels anys, però en alguns sectors del Parc, com Lagunillas i Chacay  la vegetació ha arrelat i s’hi troben boscos quasi purs de xiprer o cedre de la serralada (Austrocedrus chilensis) i cap al límit nord hi creix l’araucària (Araucària araucana). Nombrosos arbustos autòctons curullen els fondals i les riberes del riu. Distingim radals, maquis, coigües, roures i ñirres i a les zones més humides i ombrívoles trobem una de les espècies arbustives més notables del país, es tracta del chilco o fúcsia magallànica que assoleix una alçària de metre o metre i mig, floreix durant la primavera i produeix unes campànules de pètals vermells blau-lila molt atractives, sobre tot pel moixonet anomenat picaflor (Sephanoides sephanoides), que s’alimenta del seu nèctar i pel pudú, que s’alimenta de les tiges i de les fulles.

 

El pudú (Pudu pudus) es l’espècie de cérvol més petita de sud-amèrica, amida menys de 40 cm. d’alçada i amb prou feines arriba als 10 kg. de pes. El color del seu pelatge és roig grisenc i la zona que habita abasta des de la província del Maule fins prop del l’estret de Magallanes. En general els grans mamífers no abunden en el Parc però s’hi troben exemplars de puma i guineu. També hi nidifiquen moltes espècies d’aus, entre les que destaca el còndor andí (Vultur gryphus).

 

El Parc de Nahuelbuta es situa en la zona alta de la serralada litoral de la novena regió, també coneguda amb el nom de l’Araucanía, 37 Km. al NO. del poble d’Angol i a 6 km. del llogarret de Vegas Blancas, a la província de Malleco, comuna d’Angol.

 

Nahuelbuta en llengua maputxe significa “tigre gran”. El parc fou creat l’any 1939 amb l’objectiu primordial de protegir els últims reductes de comunitats d’araucàries arrelades a la serralada de la Costa del Pacífic. Ocupa una part, de prop d’unes 7.000 hectàrees del massís de Nahuelbuta que correspon al sector de la serralada de la Costa compresa entre els rius Biobío i Imperial, les altituds oscil·len dels 850  als 1560 metres sobre el nivell del mar.

 


Entrem al Parc per la porta est i baixem tot seguin l’estero o riu Cabrería fins el refugi forestal de Pehuenco que a més de petit museu de Ciències  Naturals, és  centre d’informació i d’interpretació i a més és el punt de sortida i arribada dels principals camins i senders de Parc.

 

Recorrem primer el sender que puja al Mirador granític de Piedra El Àguila que culmina un dels tres “cerros” o muntanyes principals de la serralada, les altres són l’Anay i l’Alto de Nahuelbuta. Aquest sender creua un bosc de pehuen o araucària (Araucaria araucana) dels més vells del món, doncs molts arbres ultrapassen els 1500 anys de vida i alguns exemplars es calcula que tenen els 2000 anys. Poden assolir els cinquanta metres d’alçària i els dos metres de diàmetre. Amb el temps l’escorça es quarteja i forma plaques poligonals de cantons arrodonits amb dibuixos en forma de mosaics. Moltes de les araucàries presenten com a flora associada uns líquens molt característics anomenats “barba blanca”, que pengen de les seves branques i troncs.

 

Els boscos d’araucàries es caracteritzen per la seva associació amb dues espècies autòctones: el coigüe (Nothofagus dombeyii), de fulla petita dentada sempre verda i la lenga (Nothofagus pumilio) de fulla que canvia de color durant la tardor. Altres espècies d’arbres com els arrayanes i els canelos també sovintegen en aquestes comunitats vegetals. El coigüe es troba fins aproximadament els 1.200 metros, la lenga fins els 1400 metres i a partir d’aquesta alçària apareixen els boscos purs d’araucària.

 

La comunitat del roure (Nothofagus nítida) també hi és present junt amb el radal, el notro i el ñirre. En el sotabosc abunda una varietat de canya anomenada quila (Chusquea quila), també hi ha el acebo o grèvol, que dóna una flor semblant al copihue i sobre tot destaca la gran quantitat d’orquídies que afloren per tot arreu, hi ha reconegudes unes quinze varietats. El copihue (Lapageria rosea) és un arbust enfiladís de fulla sempre verda originari de Xile i Argentina, on creix millor és a la serralada de la costa del Pacífic i on més abunda en la zona compresa entre Concepción i Temuco. Les flors són com calzes  formats per sis pètals que poden ser vermells, rosats o blancs.

 

Des de cerro Anay, igualment que des del Mirador de Piedra Àguila, s’albira a primer terme una superba panoràmica curulla d’araucàries, emmarcada per l’oceà Pacífic a ponent i per la serralada andina i els seus volcans cap al Sud-est, identifiquem des de l’Antuco, a l’Est de Chillan, fins el Villarrica i el Lanín al Est de Pucón. I en alguns dies molt clars es pot distingir a la llunyania l‘Osorno.

 

La fauna autòctona és abundant en la composició d’aquest ecosistema i encara que sempre es fa bastant complicada l’observació dels animals, és freqüent poder-ne albirar algun. Els principals habitants del Parc són: El puma (felis concolor), és el felí més gran de Xile, pot arribar als 190 cm de llarg i als 55 kg. de pes. El color del pelatge abasta des d’una barreja de ros-groc-grisenc fins el bru-rogenc. I la seva alimentació és molt variada: rosegadors, conills, llebres i guineus. El huemul (Hippocamelus bisulcus), és el cérvol més gran i robust de Xile, els mascles poden arribar a pesar els 100 kg. és molt conegut perquè inclús està representat  heràldicament a l’escut del país.

 

També podem trobar algunes varietats de guineu, la guineu grisa (Psudalopex griseus) coneguda també amb el nom de chilla o guineu xica, amida uns 80 cm. de llargada i pesa uns 4 kg. El color del pelatge es blanquinós i una mica grisenc. La guineu chilota o guineu de Darwin, descoberta per Charles Darwin l’any 1832 i la guineueta petita o chingue.

 


Un altre protagonista del Parc és el petit mamífer marsupial anomenat llaca (thylanys elegans), semblant a la mostela, amida poc mes d’un pam i pesa poc menys de 30 grams.

 

Les aus que freqüenten més els boscos del Parc de Nahuelbuta són el zorzal (Turdus pilaris) o griva, el carpintero negro (Campephilus magellànicus) que seria l’equivalent del picot negre (Dryocopus martius) a Europa; retruca l’escorça dels arbres quant s’alimenta de larves i d’insectes, és un dels més grans del mon, estirat arriba als 45 cm. i el chucao (Scelorchilus rubecula), al passejar silenciosament pel bosc és molt freqüent escoltar el seu poderós xiulet molt característic pel seu refilet.

 

I finalment escalfant-se damunt les soques o sobre els roquissers abunda la presència del lagarto chileno i la lagartija, el llangardaix i la  sargantana d’espectaculars i singulars colors metal·litzats.

 

Pili inostroza – Toni Coll

febrer – 2006

 


Sumari

 

Butlletins