UN TOMB DE 22 HORES PER LES MUNTANYES DE PRADES.

 

Avui dia, estan tan de moda les travesses, els raids i les curses de muntanya, que pel títol pot semblar que m’estic referint a una d’aquestes coses. Doncs no. No es tracta d’això, es tracta de fer un recorregut circular que per diferents raons vaig fer dos cops en pocs mesos de diferència un de l’altre, amb diferents companys, i fent una variant diferent cada cop. El més curiós del cas, es que la presència tant de GRs com de PRs va ser més anecdòtica que res. No pretenc fer-vos una topo-guia, tant sols vull donar-vos a conèixer una possibilitat de fer un tomb, anava a dir “NOU”, però segur que la majoria de vosaltres ja el coneixeu, sinó d’una tacada, si per trams; però és que a mi se’m va acudir fer-ho d’un sol cop.

 

Bé, la sortida la farem des de Montblanc, així també es pot fer feliços als incondicionals de les vies ferrades. Aparquem el cotxe al passeig de Josep Conangla, (no és que el lloc tingui res especial, però és que sempre hi ha lloc per aparcar). Just al davant de la imponent muralla. Sortirem pel camí del costat dret del Convent de La Serra, és el camí anomenat de l’Almaguer, físicament és una pista de terra que fa cap a l’Espluga de Francolí, però abans d’arribar-hi deixarem a la dreta el camí de l’Estepar, per seguir recte cap el Mas de Carlons, deixant-lo a l’esquerra; salvarem el suau sifó del Barranc de Sant Joan i seguirem fins trobar l’encreuament amb el GR 171, que seguirem cap a la dreta.

 

Al poc trobem una nova cruïlla on hi ha un pal del Consell Comarcal, deixarem la pista i anirem a l’esquerra per un sender que, després de deixar el Barranc de la Tossa a l’esquerra i creuar el Barranc de l’Ermita, puja fins sortir a una pista enquitranada, un xic més amunt de la coqueta ermita de Sant Miquel. Ara tant sols cal seguir-la cap a l’esquerra fins arribar a una altra ermita, però de proporcions molt més vastes, és l’ermita de la Santíssima Trinitat, hi ha lloc per asseureu a fer un mos, font d’aigua potable, i, si us rep el guarda, ell també us vendrà algun refresc per pocs diners, al mateix temps que us informarà dels camins i de la situació de les rodalies; doncs hem de recordar que als voltants acostumen a haver-hi batudes del porc senglar. Allí a prop trobarem també l’enllaç amb el GR 175.

 

Al deixar l’ermita, hi ha dues possibilitats per pujar cap el mirador de la Pena, en ambdues s’ha de seguir el GR 175, o bé cap l’est (Sant Joan), o bé cap l’oest, (Les Masies) i en els dos casos l’hem de deixar abans d’arribar al destí senyalat, si no volem fer un gran tomb.

 

Al novembre de 2004 i tot seguint les indicacions del guarda de l’ermita, vaig anar cap l’est amb Vero i Tolo, i uns 10 minuts després de sortir, trobarem a l’esquerra bastant ocult per l’alzinar, el sender Artiga, correctament senyalitzat com a “SL”, colors blanc i verd, i varem pujar per ell, dic pujar perquè el pendent és fort, per fer-vos una idea, jo el compararia al Grau del Llop del Montsant. No en va, escurça el camí de pujada a La Pena a la meitat aproximadament.

 

Durant tot el sender, i mentre esbufegàvem de valent, varem gaudir d’un autèntic bosc mediterrani força obac. A primers de setembre de 2005, vaig tornar a fer el recorregut, aquest cop amb l’amiga Roser i la gossa Rita, i al trobar batuda de porc senglar, el guarda ens aconsellà d’anar per la pista cap a l’oest, doncs encara que el camí era més llarg, en aquest cas lo important era la seguretat.


D’aquesta manera ho varem fer i, la veritat, no recordava d’haver-hi passat mai per la pista, doncs les magnífiques panoràmiques de la Conca que es poden contemplar des d’aquest lloc de les muntanyes de Prades, són per recordar-les durant molt de temps. També vam trobar un parell de refugis forestals a peu de pista, on, en cas de molta necessitat s’hi pot menjar i pernoctar. Ja un cop dalt de La Pena, ja sabeu el que s’hi troba, un encisador mirador de la Conca, on és quasi obligat d’aturar-se a fer un cop d’ull, i en més raó encara si el dia és clar, doncs fins i tot s’albira el Pirineu. Seguidament, i pel GR 171-4, tot passant pel Coll de la Creu de l’Ardit, varem fer cap al Coll de la Mola.

 

Un cop allí, teníem tres possibilitats diferents per fer cap a la Mola dels Quatre Termes: la primera, recta al nas, és ha dir, seguir el sender que s’inicia pel mig del bosc en direcció als Cogullons i que fa cap al Coll del Llop, per camí marcat blanc i vermell (GR).

 

La segona, seguir la pista cap a la dreta, que si bé fa força volta, el bosc que envolta el camí i la xerrada amb els acompanyants ens faran passar estones agradables i el camí no se’ns farà massa llarg. (No en va aquest va ser durant molt de temps el camí seguit pel GR).

 

La tercera, al poc d’anar per la pista anterior (uns cent metres), en surt una bifurcació per la dreta, ampla, herbada, i plena de pedres, passa pel mig d’una mena de tallafocs que primer sembla paral·lela a la pista, i després, a mida que guanya alçada, es separa força d’ella. Uns 1500 metres i tres sifons força pronunciats més tard, ens duran a trobar una nova pista, per l’esquerra aniríem a fer cap a la dels Cogullons - Coll de la Mola per la dreta seguim el bon camí cap a la Mola dels Quatre Termes, passant primer pel Coll del Llop, coll emblemàtic pel que fa als amics del Reus Deportiu, en aquest coll trobarem el GR que hem deixat al Coll de La Mola. Aquestes dues últimes varen ser les utilitzades per a nosaltres en el cas que ens ocupa.

 

Bé, som a la Mola, i d’aquí a Prades, crec que tampoc calen gaires floritures, doncs de tots és ben conegut el GR, això si, visitem la petita bauma a la dreta del cingle un cop baixem de la Mola, i la cova Fumada, un xic mes enllà, sempre seguint pel GR.

 

Un suau sifó amb el Coll de la Caldereta al fons, al costat d’un pou cartesià; després, la pujada, clar; sender planer cap el replà del Collet dels Costers d’en Perroi; una forta baixada que fa que algú apropi massa el trasero al terra i embruti els pantalons ens condueix a la pista que du als Plans del Pagès, un lloc encantador pels amants del Patxarán, doncs està ple d’aranyons (endrinas). Un cop dins del bosc de pins, deixem a mà dreta la font del Mas de l’Espasa la qual, poc o molt, raja tot l’any, inclòs durant fortes sequeres.

 

Després, deixant el Tossal a mà dreta, baixem en suau descens pel camí de Montblanc fent cap a la vila vermella. Hem de tenir en compte que el recorregut és prou llarg, per la qual cosa si volem proveir-nos de queviures a Prades, s’ha de pensar que al novembre es fa molt aviat de nit, i trobar camins i senderons a fosques és complicat.

 

Tant en una com en l’altra sortida varem fer nit a Capafonts, doncs com ja us he dit, no va ser gens fàcil de trobar el lloc a fosques, però varem passar la nit a cobert i sense cap mes complicació que una torta de peu en un des clivellats de la pista, encara que al setembre ens va ploure una mica.

 


Per anar de Capafonts a Montblanc, hi ha diferents recorreguts. Al novembre 04 varem resseguir el que queda de l’antic camí pel Brugent després que fos malmès pels aiguats del 94. Amb goig trobarem que s’havia restaurat el pont per anar al Molí de Mes Amunt, el sender, mig perdedor, ens va fer arribar a les ruïnes jueves de La Manugra, però a partir d’aquí el sender es perdia, i varem tenir que pujar cap els conreus del Mas d’en Toni ben bé fent camp a través.

 

Amb aquesta experiència i recuperant-me jo d’una operació al genoll dret, al setembre 05 ens decidirem per una opció més còmoda, varem seguir la pista del Mas de Barrulles creient amb la possibilitat de que de l’ermita al Mas d’en Toni trobaríem alguna mena de camí, però sense tenir la confiança absoluta de la seva existència. Els tres pals col·locats pel Consell Comarcal tampoc ens varen servir de res, doncs cap d’ells donava raó de que el camí arribés fins al Mas d’en Toni o fins a Farena. Però si, davant de l’ermita hi ha una cruïlla de tres pistes, varem agafar la primera a la dreta i poc després veiem al fons el Coll de Barrulles.

 

La xerrada a Farena amb el propietari del coquetó bar - restaurant “Brugent” va ésser providencial, doncs ens va informar de que per anar a Rojals, els Grup d’Amics de les Muntanyes de Prades, dels quals ell en formava part, s’havien preocupat de recuperar l’antic sender, i ara estava senyalat com a SL. És va dir, que el trobaríem més amunt de La Bartra, a mà esquerra, després de la baixada i del retomb que feia la pista per tal de creuar el barranc de la Baridana, tot deixant la pista marcada com a PR.

 

Era un sender encantador, a trams empedrat i, com era necessari, va fent ziga-zagues fins guanyar els plans de les terres a tocar de Rojals, un xic abans es creua amb el GR 7-1 que ve dels Cogullons. Ja tan sols ens quedava la llarga baixada i el recorregut pel Barranc de La Vall. ¡I a mi que sempre se m’ha fet pesat aquest final, doncs tens Montblanc a tocar, però costa molt d’arribar-hi!.

           

Joan Marquès,

desembre 2005

 

 


Sumari

 

Butlletins