ELS SOSTRES D’ESPANYA (2)

 

 

Hola amics i companys,

 

Aquí teniu un segon viatge, el que vàrem fer el 19 de juliol de 2004.

 

Nosaltres Sòria i Saragossa ja les coneixem, entre altres coses hi tinc família, per tant aquest viatge només hi vàrem fer el cim, no res de turisme.

 

El Moncayo, amb els seus 2.316 m., és el cim més alt de les províncies de Sòria i Saragossa, ja que la línia divisòria de les províncies passa just pel cim. La serralada del Moncayo és el massís de més alçada del Sistema Ibèric. Tot el massís forma el Parc Natural de la Dehesa del Moncayo.

 

cim del MoncayoAl  Moncayo s’hi pot pujar pel vessant sorià, des del poble de Cueva de Ágreda, amb uns 1.000 m. de desnivell i unes sis hores de recorregut total, o bé pel vessant saragossà des del Santuari del Moncayo, amb un desnivell de 700 m. i tres hores de recorregut.

 

Era dilluns a la matinada, vàrem sortir de Reus en direcció a Saragossa per l’autopista, deixant-la a la sortida de Tarazona, per passar per Ágreda i després de quatre llargues hores arribar al Santuari del Moncayo, des d’on vàrem començar la pujada.  En aquest Santuari hi ha una hospederia oberta els mesos d’estiu, però tot i la importància del cim no es pot trobar ni un petit plànol de la zona.

 

Ho compensa que a la mateixa sortida hi trobes un mapa en forma de cartell que es pot consultar.  Després te n’adones que no fa falta ja que el camí està súper trillat i gairebé no té pèrdua, a l’hivern i amb neu, no dic res.

 

El camí puja constant sempre.  Primer zigzaguejant per un bosc de pi silvestre preciós, de cop desapareix gairebé tota vegetació i s’obre davant nostre el circ anomenat del Cucharón.  Des d’aquí s’hi por pujar tot recte, però s’ha de pujar per grans blocs morrènics i amb força dificultat, és un camí millor per fer-ho a l’hivern amb neu, o bé pel camí normal que gira a l’esquerra en direcció al Cerro de San Juan (s’hi passa a tocar) agafant aquí el cordal principal que girant a la dreta ens portarà fins el cim.

 

Tota la pujada vam estar tranquils, però va ser treure el nas pel Cerro de San Juan i el fort vent que caracteritza a aquest cim ens va rebre i de valent.

 

Després de recuperar forces i fer unes quantes fotografies vam emprendre la forta baixada fins el Santuari a on vam arribar a les quatre hores d’haver sortit.

 

Quatre hores més de carretera fins a casa i es por dir que amb dotze hores vam fer el nostre quart cim i les nostres quarta i cinquena províncies d’Espanya.

 

Salutacions a tots i fins la propera història. 

 

Tatiana Stupina i Pere López Ladevèze.

 


Sumari

 

Butlletins