La rosa dels vents
 

 

 

 

 

 


                        No fa gaire, seguint un camí, em trobí de sobte amb un punt en el que no trobava senyals al davant meu i tirant mà d’una resumida descripció que havia aconseguit en Internet, llegeixo: "trobem la via del FC de Reus a Lleida a la banda sud de l’estació de la Selva del Camp. Continuem pel camí en direcció Oest, paral·lels a la via.". Si hagués estat a pocs quilòmetres de casa, m’hagués tornat, però era massa lluny per girar cua i em vaig emprenyar. Com es pot orientar encara d’aquesta mena, sense brúixola i encara sense sol (amb núvols o en nit de lluna)?. Em vaig sortir seguint l’instint i superat l’ensurt, em vaig proposar fer aquesta reflexió adreçada a tots vosaltres a traves de la revista, amb intenció de que la compartiu.

 

            A finals dels cinquanta i durant la dècada del seixanta del segle passat, es practicava una modalitat d’excursions cronometrades i d’orientació, per la qual cosa, dotaven als participants de mapa i notes que exigien la utilització de brúixola. Si tenim en compte que alguns trams podien ser de camp a través, sense camins definits que poder seguir, justificaria l’orientació per brúixola i a més, la pràctica totalitat d’excursionistes veterans d’aquella època, coneixien la interpretació de l’aparell i fins i tot alguns havien fet milícies en la cartografia de l’exèrcit. En resum, que a partir de les descripcions (que no dels mapes) fetes en una època esplendorosa de l’excursionisme, es començà a tractar l’orientació d’una forma diríem 'tècnica'.

 

La meva opinió és que per vici i per costum, es segueix utilitzant aquesta caragolada manera de descriure. Jo invito a tothom que encara segueix aquesta tendència a abandonar-la i seguir una més natural que s’utilitza més cada dia i també té els seus punts cardinals: davant, darrere, dreta i esquerra, sense que falte la seua rosa dels vents: seguir diagonal-dreta, seguir diagonal esquerra, girar diagonal-dreta, girar diagonal- esquerra, etc. i és que, en tant hi hagi camí, si el que descriu té amb compte el sentit de la marxa, deu considerar al caminant com l’eix d’una brúixola i deu facilitar l’orientació, al marge que faci sol o siga de nit o encara que porte brúixola, no tinga ganes de buscar-la. La descripció d’un camí, ja pressuposa que existeix, per tant, tenint en compte el sentit en que es descriu, agafarem o seguirem el de la dreta, el de l’esquerra o el del mig. El cas que vos he comentat, m’hauria estalviat l’ebullició de la sang si hagués llegit "agafeu el carrer que bifurca a l’esquerra".

 

            Vos invite a utilitzar en les vostres descripcions, l’eix del vianant i tant de bo s’arribara a utilitzar habitualment, en les descripcions, articles i topo-guies dels camins. Així ho desitge per bé de la claredat i la fàcil i correcta comprensió en orientar-se.

 

Josep Salafranca

davant

 
 

 

 

 

 



 

 


Sumari

 

Butlletins