IGUAZÚ, UN SOMNI D’AIGUA
El Parc Nacional Iguazú està ubicat en plena selva subtropical, a l’extrem nord-est de la República Argentina, a la província de Misiones, a prop d’on el riu Iguazú desemboca al gran riu Paraná. Precisament, el punt exacte de l’aiguabarreig fa de frontera entre Argentina, Brasil i Paraguai. Els salts foren descoberts al 1542 per Alvar Nuñez Cabeza de Vaca. El nom actual d’Iguazú prové de la llengua dels indígenes guaranís i significa aigua gran. L’actual parc nacional va ser creat al 1934 i preserva 67.000 hectàrees de selva i grans salts d’aigua d’una bellesa fascinant. A més, la gran diversitat biològica que acull el van portar a ser declarat Patrimoni Natural de la Humanitat al 1984.
Iguazú és un veritable santuari natural que compta amb una flora
autòctona amb més de 2000 espècies, 450 espècies d’aus, 80 espècies de
mamífers, i incomptables d’insectes, incloent-hi centenars d’espectaculars
papallones. L’origen primari de les cascades és una falla geològica produïda fa
200.000 anys. Avui en dia, segons sigui el cabal del riu, es poden admirar
entre 160 i 260 salts d’aigua que cobreixen un front de 2.700 metres en forma
de dos grans arcs. El volum mitjà d’aigua que es despenja al buit és de 1500 metres
cúbics per segon, xifra exagerada pels nostres ulls acostumats al secà i als
migrats cabals de nostres rius de règim mediterrani. L’alçada màxima es troba a
la Garganta del Diablo, amb 80 metres de caiguda vertical.
Al 1901 començà la primera activitat
turística en la zona. Avui en dia, unes modernes instal·lacions permeten
acollir cada dia milers de visitants. Un vol de poc més d’una hora des de
Buenos Aires i ja som a l’aeroport de Puerto Iguazú, ciutat de 
cases baixes i tranquil ritme tropical a 23 km
del parc. És primera hora de la tarda del primer dia de l’any 2005, la
temperatura arriba els 33 graus i la xafogor és molt acusada. Dediquem aquesta
primera tarda a aclimatar-nos al clima tropical, a passejar pel desèrtic nucli
urbà i apropar-nos al Hito Argentino, lloc de confluència del dos grans rius.
Sorprèn el fort contrast entre el color rogenc de la terra, el verd intens de
la frondosa vegetació i l’ampla gamma multicolor de les vistoses flors, entre
les que destaquen les orquídies.
Un servei d’autobusos permet accedir al parc sense problemes. Nosaltres vam voler entrar en contacte amb aquest escenari de pel·lícula mitjançant un recorregut d’aventura, l’anomenat passaport verd. Primer, un tram de pista per la selva amb explicacions sobre les característiques botàniques de l’indret. Després, un emocionant remuntada en llanxa ràpida pel riu fins la base mateixa dels salts. Hem de reconèixer que és impactant veure per primer cop les cascades des de sota mateix, mentre el conductor de la llanxa jugava a apropar-se una i altra vegada a diversos salts per tal de deixar-nos ben remullats. Durant la resta de dies vam comprovar que, atesa la temperatura alta i la forta xafogor, anar xop era la millor forma de refrescar-se i suportar el clima tropical.
Desembarquem a la petita illa de San Martín, on s’apropem al salt San
Martín, el més cabalós d’aquesta zona. Centenars de metres cúbics per segon es
precipiten en dues fases en un espectacle fascinant de la natura. Un veritable
núvols d’aigua polvoritzada cau sense treva sobre els ocupants del mirador. En
aquestes condicions resulta difícil fotografiar o filmar sense posar en perill
la integritat de la càmera.
De tornada, veiem un nen que dóna pells de poma a un llangardaix verd de més de mig metre que surt del camí. A la vora del riu, unes quantes persones, nens la majoria, es banyen en contra de la prohibició establerta. La visita a les cascades es fa mitjançant un conjunt de passarel·les. Estan molt ben condicionades i renovades recentment. Hi han dos circuits, el superior i l’inferior. Una petita barca ens permet creuar el riu per tornar a la riba argentina. Aquí agafem el circuit inferior, que ressegueix els salts per la part de sota, fins on es pot arribar. Desnivells de 40 a 60 metres fan que veritables cortines d’aigua es despengin cap a nosaltres entre núvols de boira i un brogit eixordador. El salt Bossetti és el més bonic. Seguint el circuit, mirant aquí i allà, es fa l’hora de dinar. Una bona senyalització i mapa que ens van donar a l’entrada indica la ubicació de bars i quioscs amagats a la frondositat de la selva.
Un petit trenet descobert ens estalvia
els més de 2 km fins la segona i més famosa zona de salts: l’anomenada Garganta
del Diablo. El privilegiat mirador permet visitar des de dalt aquest
impressionant conjunt de cascades de 80 metres d’alçada que supera tot el que
hem vist fins ara. Ni els documentals ni el reportatges de la televisió poden
donar una idea versemblant al que és trobar-se davant d’un fenomen natural
d’aquesta dimensió. Et sents petit i indefens davant de la desproporcionada
exhibició de força i bellesa de la natura en estat pur. No importa si el plugim
aixecat pel vent et remulla una vegada més o si has de parlar a crits,
l’espectacle natural és de primera categoria, impressionant com pocs.
Després d’una llarga estona, saturats els sentits, decidim cercar la tranquil·litat de la selva. El passeig ecològic és un recorregut en una petita llanxa pneumàtica a rem per una zona allunyada del riu, on un guia ens descobreix alguns exemplars salvatges de la fauna autòctona. En silenci, la mitja dotzena de persones que seguim les seves indicacions, podem guaitar un parell d’exemplars de yacaré, petit cocodril, així com el tucà i d’altres tipus d’ocells i garses. Al capvespre, després de vuit hores de voltar pel parc, decidim tornar a l’hotel fins l’endemà.
El segon dia el vam dedicar a resseguir les passarel·les del circuit superior. Sota el nostres peus, circulen els innumerables braços del riu i es precipiten al buit. La visió del conjunt de salts formant un arc de més d’un quilòmetre és espectacular. Gairebé tots el salts principals tenen nom: Mbigua, Dos hermanas, Bossetti. Quan estàvem al punt més allunyat, ens va caure a sobre un fort xàfec que ens va deixar xops una altra vegada. És el tròpic...
Però el sol surt de nou a cap d’una estona i podem seguir el
recorregut. Farem com ahir 8 hores de caminar amunt i avall i deixarem la part
argentina sense exhaurir totes les possibilitats. El tercer i darrer dia el
dediquem a la part brasilera. Creuant el pont internacional, ja som a Foz do
Iguaçú. El costat brasiler del parc es pot recórrer en un parell d’hores, és
més curt. Les principals cascades són més lluny, la majoria al costat argentí.
Això sí, el petit mirador que s’endinsa a la part mitjana de la Garganta del
Diablo és la clau, dóna una visió complementària excepcional, ben passada per
aigua, és clar. Per últim, visitem el parc de les aus, un petit zoo on podem
caminar entre tucans, papagais i cotorres d’allò més espectaculars, com tot el
que hem vist en aquest indret privilegiat del tròpic.
Lluís Díaz