El camí históric de Valls
(o el Camí de Valls és história) 

 

 

 


Ja feia temps que m’havia proposat recórrer un tros del PR-C-1 que és el camí que obriren els reusencs per tal de seguir el GR-7-2 a Montserrat al terme de Puigpelat, sense necessitat de passar per Tarragona. Al llarg de l’any 1966, el camí fou senyalitzat i descrit pel Centre de Lectura en la guia de “Reus a Montserrat a peu per camins de muntanya”. Quan el Comitè Català tingué que establir la nomenclatura dels PR, decidí incloure la lletra “C” (petit recorregut de Catalunya) i donà el numero 1 a aquest recorregut per ser el primer de ser descrit i senyalitzat i poder enviar-se a diferents entitats estrangeres. Aquest traçat del PR, se correspon amb el camí antic a Valls, excepte els trams al Morell i algun altre que han esdevingut en carretera. El tram de PR que vaig fer, arribava fins a la cruïlla amb el de Constantí a la Selva (actual GR-65) i correspon majoritàriament al camí del Burgar. El cas és que feia més de deu anys que havia passat per tal d’anar a Montserrat i va ser el primer sender que vaig fer pel meu compte i pels voltants de l’any 1984, sense més ajuda que la topoguia. Tenia curiositat per conèixer el seu estat i il·lusió per caminar-lo novament.

 

En general la caminada hem deixà una impressió negativa:

 

 

 

 

 

            Val a dir que tot i ser un camí antic, el dret dels caminadors no s’ha tingut en compte: el cotxe no comparteix l’espai, senzillament l’usurpa. Al terme de la selva, trobí un tros encimentat, ample i adequat per compatibilitzar l’historia i la modernitat però no durà gaire doncs es tractava de l’entrada a un hotel. Hem perdut el camí. El camí ja no serveixen per a caminar sinó per al trànsit de vehicles. És una pèrdua resignada dels administrats, davant la insensibilitat i la infravaloració per part dels administradors. L’esmentat tram que du al hotel, és una prova de que hi caben els cotxes i cabrien perfectament els caminadors, pel seu carril o vorera de seguretat. Altra prova d’aquesta viabilitat és el túnel que fa que el camí passi per dessota de la C-14 amb una amplada per a dos vehicles i vorera protegida en cada sentit.

 

            Per poder valorar la pèrdua, mencionaré algunes dades d’aquest camí que el Dr. Enric Aguadé cita en el seu llibre “Els camins mil·lenaris del Baix Camp”:

 

 

 

 

            L’única senyal de respecte per aquesta infrastructura que ha contribuït durant mil·lenis a la prosperitat de ambdues comarques i els pobles de la seua influència, la trobem partint de la creu de Pedró de Reus, seguint cap a la Riera Miró i travessant-la, podem alçar la vista i llegir en una rajola a la paret: “Camí de Valls”.

 

Josep Salafranca

 


Sumari

 

Butlletins