EL PARC NACIONAL DE LES TORRES DEL PAINE A XILE

 

Aquest parc nacional és la joia natural de la Patagònia xilena. Un extens territori verge envolta unes muntanyes que, tot i que arriben just als 3.050 metres del cerro Paine Grande, estan colgades de geleres perpètues per totes bandes. L’abundància de precipitacions i les baixes temperatures permanents d’aquesta latitud tan austral afavoreixen la persistència de la neu i el glaç.

 

Puerto NatalesL’accés a aquest territori tan remot es fa des de la bonica ciutat de Puerto Natales, on es pot arribar en autobús des de  Punta Arenas, la capital de la zona. El avió és el mitjà ideal per apropar-se ràpidament tant des de Santiago de Xile com des de Buenos Aires en la veïna Argentina. Nosaltres vam optar per baixar en vaixell des de Puerto Montt, a la regió xilena dels llacs, on gairebé s’acaben  les carreteres. Durant tres dies van navegar en l’únic mitjà de comunicació regular disponible, fent 1500 km pels canals que separen els milers d’illes deshabitades d’aquest santuari de la naturalesa allunyat del món. Teníem a l’oest l’oceà Pacífic i a l’est la serralada dels Andes, que en aquesta zona està recoberta d’un enorme casquet glacial conegut com a Campo de Hielo Patagónico Sur, amb unes dimensions de 450 km de llarg i 130 d’ample, del qual s’escolen dotzenes de geleres de grans dimensions.

 

Un parell d’hores d’autobús separen Puerto Natales de l’entrada del parc, la guarderia de Laguna Amarga. Tot i que la major part de les carreteres aquí són de ripio, és a dir, sense asfaltar, els ben organitzats i condicionats autobusos xilens fan còmoda l’aproximació, com a la resta del país. Els guardaparcs ens cobren els drets d’entrada i ens proveeixen d’un mapa amb els recorreguts més habituals. N’hi ha senders que arriben als llocs més recòndits del massís, tots ben senyalitzats i proveïts de campaments i alguns refugis que estan en perfecte estat.   

 

Les muntanyes del parc es distribueixen en tres grups principals: les Torres, els Cuernos i el grup del Paine Grande, separats per unes valls profundes. La volta sencera a tot el massís necessita una caminada de 6 a 8 dies depenent de les condicions meteorològiques. Les etapes són assequibles i es poden fer combinacions diferents, encara que la millor solució és portar-se la pròpia tenda de campanya. Algunes etapes no tenen refugi i sempre és millor ser autosuficient, en aquest clima més encara. És de summa importància un equip complet d’aigua, ja que la proximitat oceànica fa que les pluges siguin freqüents, sobtades i abundants, i el vent que sol bufar aixeca qualsevol capelina.

 

Entrada al parcNosaltres vam optar per l’opció coneguda com a W per la forma del recorregut, que es pot fer en 4 dies. El punt de partida és l’hosteria Las Torres, on hi ha un campament i també un hotel de luxe on arriben la majoria dels turistes, a 7 km de laguna Amarga. Arribem a migdia des de Puerto Natales i decidim pujar pel valle Ascencio fins el refugio Chileno, punt més proper a la base de les Torres. Però encara que hem sortit amb bon sol, la pluja i els guanacos ens reben a l’entrada del parc.

 

Habillats amb les capelines i carregats amb 12 kg a les motxilles pugem fins el refugi en menys de les dues hores previstes. Està ple de gom a gom de gent molt diversa, encara que l’anglès és la llengua que més s’escolta. Sopem en el darrer torn i optem per plantar la nostra tenda al campament annex. Després d’una nit freda i plujosa, a l’endemà el cel continua cobert i amenaça pluja. Què fem? Per veure les famoses torres del Paine, conjunt de tres agulles verticals de 2600, 2800 i 2850 m on l’escalada de dificultat té l’escenari adient, hauríem de pujar dues hores més per la vall fins la morrena i el petit llac sota el ventisquero. Preguntem als locals i veiem que només resten dues opcions assenyades: o esperar o seguir el recorregut. Preferim la segona, ho intentarem de nou a la tornada. Si plou, intentarem arribar al proper refugi i ja veurem.

 

Així que, entre quatre gotes que es despengen, agafem el sender pel qual van pujar ahir i desfem el camí en direcció a l’hosteria fins que aviat trobem un trencall a la dreta que posa: refugio Cuernos. El cel està tapat i la grisor dels núvols treu colors al paisatge. Anem baixant lentament en direcció oest vorejant pel nord el llac Nordenskjöld i deixant a la dreta els verticals pendents del cerro Almirante Nieto, totalment tapat per la boira. El terreny està cobert d’arbustos entre els quals destaquen les flors vermelles dels notros.

 

Portem tres hores de caminada i només s’hem creuat amb una persona. A poc a poc el cel s’aclareix i veiem a la nostra dreta com el Cuerno oriental treu la punta del tel de boira. Ara, el color verd maragda del llac és més lluent. S’hem aturat fa una estona a fer un mos agafant aigua d’un torrent que baixa de dalt. Quan portem gairebé 4 hores, un cartell ens indica la proximitat del refugi Cuernos. Resulta ser una agradable construcció amb un gran menjador amb parets de grans finestres sobre el llac. Són les 2 de la tarda i està pràcticament buit. A la vora hi ha una petita zona d’acampada amb algunes tendes sota una clapa de bosc. Com que el dia s’aguanta i llueix el sol, encara és d’hora per plegar i decidim continuar tranquil·lament fins el Campamento Italiano.

 

Cuernos del PaineDamunt nostre s’alça en la seva plenitud el massís dels Cuernos. La seva estructura d’agulles està formada per dues capes de tonalitat molt contrastada. El cromatisme irreal dels estrats granític i magmàtic de la muntanya s’adiu perfectament amb aquest ambient fantasmagòric on les restes de núvols suren en un blau cada vegada més dominant.

 

El camí baixa fins la vora del llac i el segueix una estona. Anem passant entre bosc i platja de còdols. Poc després el sender comença a pujar de nou entre bosc. Quan són les quatre de la tarda, un núvols que surt darrere la muntanya deixa caure un ruixat que dura deu minuts i escampa de seguida. Als pocs minuts arribem al Campamento Italiano, una zona d’acampada al costat d’una cabana dels guardaparcs. Portem més de 8 hores i ja en tenim prou per avui.

 

Les tendes, com en tots els campaments d’aquí, es munten sota la protecció contra el vent de l’atapeït bosc de lengas i ñires. No està permès fer foc. Una cabana conté un parell de lavabos. Per sort l’aigua no falta, el torrent que baixa del Valle Francés ressona a pocs metres. La cara est del cerro Paine Grande acull els diferents nivells de la impressionant gelera del Francés, que es despenja fins el mateix nivell del riu, a poc més de 100 metres sobre el nivell del mar. La temperatura voreja els 10 graus de temperatura en aquest capvespre d’estiu patagònic. Plantem la tenda al costat d’un grup de nois i noies israelians. Sopem a la vora del riu mirant com el sol que cau es reflexa en les agulles dels Cuernos mentre la gelera va quedant en una grisor freda i distant. A aquesta latitud i en ple estiu, el dia allarga molt, el sol es pon més tard de les 10 i el lleva abans de les 5.

 

Cerro Paine GrandeUna altra nit freda ens obliga a posar-nos tota la roba d’abric que portem. Avui ens proposem explorar el Valle Francés, que s’interna en el cor del massís. Un rètol ens indica el camí. Deixem la major part de material a la tenda i tirem amunt. El sender puja suaument entre un esplendorós bosc de lengas tot seguint la vora del torrent que brama al nostres peus. Una hora i mitja després arribem a un turó que fa de mirador per damunt del bosc. Davant nostre, en direcció nord, s’estén la capçalera de la vall, tota coberta de l’atapeït bosc. Veiem com el circ acaba en un impressionant amfiteatre de muntanyes que el mapa ens permet identificar: el cerro Catedral, la punta Negra, la Cabeza del Indio, los Gemelos, Trono Blanco, la Aleta de Tiburón, amb una forma triangular molt característica...Tots els cims tenen al voltant de 2000 metres però estan coberts de neu. A la dreta, unes agulles de morfologia semblant a les torres del Paine s’identifiquen com el cerro Espada, de 2500 m i el cerro Hoja.

 

Tornem de nou a les entranyes del bosc i seguim amunt. Aquest tipus de bosc patagònic és molt característic. Les capçades de l’espècie dominant, la lenga, que correspon al nostre faig, formen com una gran volta que la feble llum austral no pot traspassar, creant un sotabosc molt pobre, és a dir, net d’arbustos i fàcil de transitar. Els troncs nus dels arbres morts prenen una coloració blanquinosa que els dona una aparença fantasmagòrica. Degut al clima tant rigorós, els arbres morts triguen uns 500 anys en descompondre’s totalment. La vida aquí funciona molt lentament, per la qual cosa un incendi suposa una veritable catàstrofe que triga molts més anys en recuperar-se que al nostre ecosistema mediterrani. 

 

Bosc patagònic de lengasTenim previst arribar al Campament Britànic i tornar. Però quan calculem que estem a prop, comença a ploure. Un caminant que baixa ens comunica que està nevant més amunt, que no hi ha ningú  i que no es veu res de res. Decidim tornar enrera i aprofitar per fer camí cap el nostre destí d’avui, el refugi del llac Pehoé, que encara és molt lluny. A migdia som de nou al campament italià, recollim la tenda i carregats de nou amb tot l’equipatge creuem el pont de fusta sobre el torrent i seguim el sender en direcció sudoest. Un parell d’hores després, un fort ruixat com ahir ens obliga a treure les capelines però per sort tampoc dura gaire. Després d’una pujada pel salvar el desnivell d’un turonet, s’obre davant nostre un paisatge nou. El bosc desapareix totalment i deixa pas a un ampli prat herbat que voreja les aigües verd maragda del llac Pehoé. Allà al fons, arrecerat al costat d’una elevació, apareix la teulada també verda del nou refugi, construït el 2003 i que resulta ser un veritable hotelet de muntanya. També té la seva zona d’acampada amb bons serveis i una sala menjador externa. Avui hem caminat prop de 9 hores i resulta molt agradable trobar un bon sopar calent al final de la jornada.

 

La darrera pota de la W consisteix en l’excursió d’anada i tornada al llac Grey i la gelera del mateix nom, una caminada de poc més de 25 km que es pot fer tranquil·lament en un dia. De bon matí sortim de Pehoé en direcció nordoest per la Quebrada de los Vientos, una barrancada estreta i fonda on el vent s’acanala i bufa de cara amb una força considerable. El dia es lleva clar i lluminós, sense gaires núvols i un sol radiant, però fred. A bon ritme seguim l’ampli sender que puja a poc a poc per salvar un petit serrat que guarda les aigües de la llacuna de Los Patos. Més endavant, acabada la pujada, el camí desemboca en un penyasegat elevat sobre la extensa làmina líquida del llac Grey. Portem una hora i mitja de camí. Sota nostre, les aigües del llac prenen també la característica coloració verda amb tonalitat lletosa que delata la baixa temperatura i la presència dels sediments aportats per les geleres. Precisament, el vent empeny cap el sud unes quantes llenques de glaç despreses del front de la gelera que s’albira en la llunyania.

 

Gelera GreySeguim el camí que baixa i es fica al bosc. Durant dues hores pujarem i baixarem entre el bosc, tot seguint de vegades la riba del llac però sense gaire visió de conjunt, fins que troben un rètol indicador. Si anéssim recte seguiríem el camí que fa el tomb sencer al massís, nosaltres girem a l’esquerra. Als cinc minuts trobem el refugi Grey, tot de fusta, com una cabana de pastors al mig del bosc i tocant el llac. Un sender ens porta al mirador, el punt més proper al front de glaç: ens passem una hora fotografiant la immensa muralla de gel mentre el ventet gèlid ens fueteja la cara.

 

De tornada a Pehoé, ja mitja tarda, agafem el catamarà que creua al llac. La visió de tot el massís dels Cuernos és ara perfecta. No n’hi ni un núvol i pensem que demà serà el dia que podrem tocar les Torres. El petit vaixell ens deixa a Pudeto, on un bus ens permet plantar-nos de nou a l’hosteria, on passem la nit. Abans d’anar a dormir podem fotografiar de lluny les esquerpes agulles, 880 metres de desnivell més amunt.

 

Però el primer que veiem a l’endemà, és que tot està tapat i plovisqueja. Està vist que no podrem. Hem gaudit durant uns dies d’unes muntanyes precioses, però el clima patagònic ens ha vedat la guinda del pastís. Què hi farem...        

 

Lluís Díaz

 


Sumari

 

Butlletins