UNA PROVA  DE RESISTÈNCIA

(Física, Psíquica, o ambdues coses al mateix temps)

 

Dissabte 23, sis del matí a Sant Pere i Sant Pau. Aparquem, si algú alien al nostre àmbit, ens veiés i sabés el que volem fer, diria que estem bojos, i, és que, potser s’ha d’estar boig per aixecar-se a les cinc del matí, d’un dia festiu, per caminar sense parar fins que el cos aguanti.

 

6:09, és negra nit encara, comencem a caminar vers l’autopista, uns metres a l’esquerra es paren dos cotxes, en surt gent jove, discussió, forta discussió, es veu un bat de beisbol, - Papa, camina i calla -. Els bojos som nosaltres. Creuem el pont de l’autopista, les llums dels darrers edificis queden lluny, entrem al bosc, comencem a notar el fred de la foscor i els sorolls, potser reals, potser imaginatius. Aviat fem cap a Sant Jordi, els gossos bordant, segur que per la nit no hi passa gaire gent per aquí. Ben a prop un monovolum para, en surten dues senyores que intenten posar dintre d’un contenidor un sac de brossa massa gros. Poc després un munt de punts brillants de color verd es mouen al recer d’una paret, suor freda, al apropar-nos veiem un grapat de gats que pujats damunt d’uns palets de totxanes s’ens enfoten de nosaltres. De nou fem cap al mig d’un bosc, és el camí al Mas de Pastor, passem a tocar una torre de formigó de la llum amb una marca blanca, en aquest moment me’n recordo d’en Toni. La lluna, en quart creixent, retalla en la foscor, els arbres i el sostre del mas, el paratge és digne d’en  Freddy Kruger, amb rapidesa girem per la pista a la dreta vers la bassa, com fugint de les nostres imaginacions.

 

Passem pels carrers de Jardins Imperi, es comencen a despertar; en una nau amb les portes obertes, les màquines industrials de rentar roba ja han començat la seva jornada que, a jutjar per la quantitat de carretons plens de roba bruta que hi han, serà intensiva. Bevem aigua a la font al costat del registre 34 (sense nombre) i creuem Jardins Imperi, el gossos fan encendre la llum d’una cambra del segon pis i una senyora ens observa per la finestra –estan bojos- creiem que pensa.

 

Seguim, s’acaba la urbanització, la Font de La Mina ens refresca de nou, un sol punt de llum sobreviu en el desemparat jardinet, creuem la carretera i ja som al camí de les nostres desesperances, tants cops l’hem fet mentre el netejàvem que ja ens el coneixem de memòria, però això no evita que els sorolls del bosc ens tornin a esfereir, ¡quina nit! , al passar per la plana, sentim una bafarada càlida, jo dic en Xupi - això deu de ser l’alè del ós que tenim al darrera -, ambdós instintivament ens girem al mateix cop. La llum dels frontals descobreixen un punt verd fosforescent allà on comença la foscor, just al mig del camí i que es va movent, quan som al seu damunt veiem una aranya que fuig esfereïda de nosaltres, l’hem espantada, !! i nosaltres també ho estem¡¡.

 

7:30 – La primera llum del dia ens sorprèn al costat del respirall 47. La via del AVE ens inspira fer una foto, passo la porta oberta de la barrera de protecció i del bell mig, al damunt de la boca del túnel s’hem dispara el flash, de sobte un cotxe comença la seva carrera de baix cap dalt, ¡¡fugim, més val no tenir que donar explicacions!!, camp a través fem cap de nou al Camí de l’Aigua. Rodegem el Respirall 43, passem vora el derruït mas i el pou-registre, passem a tocar el Pou Vell, creuem la deserta carretera, el pou registre 20 ens dona els bons dies i el respirall 39 ens fa els honors de l’arribada a la Secuita.

 

8:45 – Asseguts en un banc al costat d’una font fem el primer àpat del dia mentre prenem apunts per escriure aquest relat. Sense presses ni pauses, agafem les motxilles i a les 9:15 seguim cap a la Capella de l’Hospitalet. Ja fins l’arribada, cosa que succeeix a les 11,40 hores, no hi ha res a destacar, tant sols algun conill i la sorpresa de trobar-nos amb que el marge de pedra seca i el camp d’avellaners que hi havia després de creuar el torrent dels Garidells, ha desaparegut, ha sigut literalment arrasat per una excavadora - eruga que avui veiem parada al costat dret del malmès sender.

 

La font de la bassa de la Capella raja sense control, l’examinem i és que s’enganxa, tot just paren un grup de ciclistes, i un cop han omplert la aixeta es queda rajant, la tornem a tancar, però segur que aviat tornarà a rajar sense cap control. Ens mengem el segon entrepà, són les 12:15; ens fem una foto i aquest cop enfilem el camí de Nulles tot seguint el GR172.

 

Creuem Nulles, son les 12:54. Arribem a Renau, i asseguts als bancs del antic cementiri ens cruspim unes barretes i desprès de la foto seguim el nostre camí, són les 2:06. Poc després no podem evitar que els esbarzers del Torrent ens acaricien la pell, i, per acabar, em foto un cop amb una branca de pi massa baixa. Crec que en aquest tram de GR hi manca una bona netejada.

 

El sender es transforma en camí ramader, i es passa pel damunt d’unes llisseres on les rodes dels carruatges dels nostres avis hi van deixar unes fondíssimes marques poc abans d’arribar a l’ampla pista de terra força compactada davant del Mas Moragues que prové del pantà del Gaià i fa cap a la carretera entre Argilaga i La Secuita. Passades unes restes de canonades, deixem la pista per un senderó que aviat canvia a camí encimentat, par anar a morir vora una antiga fàbrica de paper a la vora del Gaià, seguim el corrent entrant així a la població, son les 3:41. En asseiem en un banc i enllestim el nostre darrer entrepà, una fruita i a les 4:00 seguim pel GR; un cop passat La Bonaigua ja no es deix de trepitjar quitrà fins passar Manous, on el camí roman brut amb excés, ple de deixalles i mobles vells, s’hauria de reclamar a l’ajuntament una neteja a fons d’aquesta part del municipi.

 

Són les 5:25 quan passem pel pont de l’autopista, agafem el trencall que duu als dipòsits de l’aigua d’EMATSA, i, més tard, arribem al punt de sortida a les 5:55.

 

!HEM COMPLETAT LA PRIMERA VOLTA DINS L’HORARI ESTABLERT¡

 

Encara que una mica “tocats”, als peus i als bessons, fins ara tot va bé, fem uns curts exercicis d’estiraments, bevem aigua, mengem fruita i barretes, carreguem una mica de roba d’abric per evitar la frescor de la nit durant el camí, i també ens enduem la segona bossa de queviures per completar la nostre PROVA DE RESISTENCIA.

 

Sortim de nou, de S. Pere i S. Pau a les 6:30 p.m. una mica coixos pel refredament dels muscles i de nou enfilem el camí de l’aigua, però aquest cop decidim de fer-lo mes recte perquè les forces estan minvant per moments al mateix temps que el cansament progressa mol apressa.

 

La posta de sol ens sorprèn dalt del pont de l’autopista, és un bon moment per fer una fotografia. Un cop arribem a Sant Jaume dels Hostalets, ja és negra nit; les màquines de rentar encara no han acabat la seva jornada, seguim a bon ritme, pel bosc del Mas de la Gorra tenim els primers ensurts amb les bestioles que cacen de nit, i poc després un escurçó al mig del camí ens assabenta de que no som els únics bojos, doncs s’ha d’estar boig per ser un animal de sang freda i estar estirat al mig d’una pista a la frescor del vespre, ¡¡definitivament, és dels nostres, TAMBÉ ESTÀ BOIG!!.

           

En arribar a La Secuita no ens ve de goig anar al fosc jardinet i menjar un petit i fred entrepà de formatge amb un glop d’aigua, i, com que és d’hora, doncs només són les 8:30, pensem menjar quelcom en algun bar. El de sempre acaba de tancar, anem cap el restaurant Cellers del Camp de Tarragona, i està de vacances. Ja sense esperances de trobar res més, una llum se’ns encén, i pensem en el Casal; hi anem, ¡¡Està obert!!, entrem i ens dirigim cap a la barra, just al passar pel costat d’uns forans, i veient-nos els pals, fan un comentari, - aquests deuen venir d’esquiar -, jo no em puc aguantar més i, girant-me els dic, - no, no exactament, però si que os puc dir hem estat caminant des de les sis del mat, que no hem parat amb més de catorze hores. – entre incredulitat i respecte, les cares canvien i poc després mantenim amb ells una curta però interessant xerrada.

 

Ens cruspim uns entrepans calents que són els millors que mai hem provat, junt amb un parell de cerveses (en Xupi refrescs), i així, entre mos i mos, i glop i glop, el refredament dels muscles ens van fer saber, just al  alçar-nos, que no estem en gaires bones condicions per continuar, així que decidim retornar sobre les nostres petjades fins el punt de partida inicial. A prop de les dotze tornem a ésser al costat del cotxe, a S.Pere i S.Pau, no gaire cansats, però amb problemes de agarrotament de bessons i amb els peus escaldats. Això sí, la idea i les ganes de tornar-ho a intentar i de poder-ho acabar, estan ben vives.

 

Fins molt aviat.

 

Joan Marquès

 


Sumari

 

Butlletins