NOVISSIMO CODEX CALIXTINUS (MINOR)  3ª part

(El camí de Sant Jaume pel Cantàbric)

Veure versió original en castellà

 

Les etapes següents entre Unquera i Oviedo les feren sense cap tipus d’informació. Arribaren els pelegrins cansats a Oviedo, cercaren l’alberg, trobant-se aquest tancat. Decidiren cercar restaurant on sadollar la fam que els anava delectant amb una lleugera remor de budells que començava a ser indiscreta. Trobaren un de petit molt a prop de l’alberg, on menjaren copiosament i molt ben atesos pels amos, que molt amablement els van dir que hi podien deixar les seves motxilles mentre visitaven la ciutat. 

 

Aprofitant l’oportunitat decidiren visitar la Catedral, el museu i per suposat, el Salvador, complint amb la tradició i la dita popular (QUIEN VA A SANTIAGO Y NO VA AL SALVADOR, VISITA EL CRIADO I OMITE AL SEÑOR) Després de visitar la Catedral i una lleugera passejada per la ciutat recolliren les seves motxilles agraint l’amabilitat que havien tingut amb ells, anaren a l’alberg i després d’un merescut descans, passejaren i descobriren una ciutat plena d’encant i amb molta marxa. Tot i el cansament gaudiren de la marxa de la ciutat, doncs la marxa i l’alegria no estan renyides amb el camí. A les 11 de la nit decidiren retirar-se a descansar per tal d’afrontar l’endemà una nova etapa.

 

Abandonaren els casc urbà d’Oviedo per l’Argañosa, a les 8,15 sofrint la primera despistada que corregiren després de preguntar. Havien de cercar la vella carretera de Galícia i seguir la part més baixa de la falda del Naranco, creuant una zona recentment urbanitzada (amb els fanals característics de la ciutat) però sense construir. El dia era assolellat encara que a aquella hora la calor no fes nosa. Passaren per San Lorenzo de Paniceres i continuaren fins Llampaxuga, aturant-se davant la petita capella de Nuestra Señora del Rosario que pateix la proximitat d’un dipòsit d’aigua pintat de blau cobalt, una autèntica agressió; a l’esquerra hi ha una gran creu metàl·lica blau i blanca.

 

Superaren Loriana, abandonaren a Fabarín el concejo d’Oviedo per entrar al de Regueres, després de creuar el riu. Iniciaren a continuació la pujada a l’Escampleru, travessant Requejo, Gallegos i Los Arroxos. Ja a l’altre vessant, baixaren i, superada Valsera, interpretaren malament un senyal i en comptes de tirar a l’esquerra, continuaren baixant a la dreta per un camí formigonat que, arribat al riu comença una marcada pujada. A dalt veieren dos magnífics casalots rehabilitats i pintats amb colors indians (ocre un, blau l’altre) on dues boniques joves els informaren de l’equivocació comesa; tot i l’entretallat de la seva respiració, els pelegrins sosteniren gallardament que la vista justificava l’esforç. Una vegada retornats a la senda adequada, continuaren la marxa per Rabaza i Picadin per arribar a Premoño on reposaren forces al bar Feliciano. Un anunci al tauló exterior els informa de l’existència d’una “Asociación de Amigos del Camino de Santiago de les Reguers” i en preguntar per la mateixa els comentaren que es constituí per oposar-se a l’explotació d’una pedrera davant la qual havien passat feia poc els pelegrins, emparant-se en la franja de protecció i limitacions legals que protegeixen el Camí, aconseguint els veïns la seva paralització.

 

Per Valduno, Paladin i Puerma, arribaren a Laracha, on les Regueres donen pas a Candamo, per immediatament entrar al concejo de Grao a Peñaflor. Des d’allí hagueren de seguir la carretera general en un tram recte en el que els cotxes circulen a gran velocitat. Arribaren els pelegrins sobre les 14,40 a Grao on celebraven la segona flor amb notable afluència de visitants. Després d’un suculent pica-pica sortiren por una carretera local que sorgeix davant la segona gasolinera i en la que apareix una indicació a Acebedo; bordejant el cementiri per dalt, avançaren uns dos quilòmetres abans de arrecerar-se del temible sol sota una exigua ombra durant una hora, menjant amb gran frugalitat.

 

Superat Acebedo tornaren a trobar les marques del camí que havien abandonat a Grao, havent d’afrontar una penosa pujada a Fresno. Al seu pas, un pagès borinot al que se li presentà un problema a la segadora amb la que estava llança a crits una llarga lletania de blasfèmies, capaç de ruboritzar al mismíssim Lerroux (pensen els pelegrins que, donades les circumstancies l’Apòstol sabrà perdonar).

 

Des de Fresno es baixa fins San Marciellu. Poc abans d’arribar a aquest lloc, els pelegrins troben, perplexos, una horta recent plantada en que les funcions de espantaocells les compleixen quatre tires de banderins electorals del PSOE; un dels pelegrins pensa que la política és cruel de vegades. Abans d’arribar a Dóriga el Camí pretén atansar-se al riu, però el tram està tan tancat que es fa inevitable retrocedir i tornar a la carretera, passant pel davant del castell i aturant-se a l’ombrejat pòrtic de l’església.

 

Represa la marxa, arribaren a una monstruosa pedrera (els pelegrins comenten que aquí no deu haver Associació d’Amics del Camí), sense penetrar en la qual hagueren de prendre una caleya a l’esquerra (que no estava senyalitzada en el seu inici), baixant directament fins la carretera general que va a Belmonte i pel voral continuen fins l’encreuament, dirigint-se a Cornellana a on arribaren a les 19,15. El monestir està tancat; un dels pelegrins intenta aconseguir informació sobre on segellar les credencials, sense  èxit perquè les sis persones a les que es dirigeix a l’entorn del monestir són sord-mudes. Després de donar alguns tombs aconseguiren allotjament a l’hotel La Fuente; després de sopar raonablement, els pelegrins, cansats, es gitaren a las onze. En total, caminaren 40 quilòmetres. El recorregut els sembla fàcil, si no fos per les ortigues que castigaren durament les cames indefenses pel pantaló curt.

 

Una vegada esmorzats, abans de sortir de Cornellana, els pelegrins tornaren al monestir i una amable alumna de l’Escola-Taller allí assentada els aconseguí el segell de la mateixa per estampar-lo en les credencials. A les 8 sortiren seguint un camí que segueix el rierol tributari del Narcea per la riba esquerra deixant el monestir a aquesta mateixa mà. Trobaren una petita pujada a Sobrerriba; després la pujada continua suaument fins que el Camí es transforma en una agradable senda que baixa pel mig d’un bosc. Aquest còmode tram acaba en un paisatge saharià; les dunes de una planta de sílice produeixen una imatge insòlita en mig del verd de l’entorn.

 

En paral·lel a la carretera general creuaren Llamas, Casazorrina, la Dehesa i Macellin. L’entrada a Salas és cruel. Des de la carretera general es segueix un camí molt tancat d’ortigues í punxes, amb trams enfangats i pedres soltes; els pelegrins comenten que si no ho milloren és preferible accedir per la carretera. A Salas visitaren la tomba de l’inquisidor i, després d’un petit descans i obtenir a l’ajuntament el segell corresponent, abandonaren la vila passant davant el palau. Afrontaren la pujada a La Espina per un camí de carreters ampli i ombrejat que s’inicia a l’alçada del riu. Després d’uns metres molt drets, sortiren a la carretera general per la qual transitaren durant uns cinc-cents metres per agafar un camí a l’esquerra que, de seguida, pren de nou a l’esquerra per seguir pujant entre arbres per una senda quelcom més tancada.

 

Una vegada arribaren a l’alt, vorejant La Pereda i El Espin, s’aproparen per una còmoda pista paral·lela a la carretera, fins La Espina, trobant abans, a la dreta, al costat d’un cementiri, un senzill creuer. Arribaren a les 13,45 i, una vegada que prengueren un refrigeri al bar Dakar, avançaren una hora més para estirar-se a l’ombra i descansar. L’últim tram fins Tineo transcorre per senders generalment a la dreta de la carretera general, amb alguns trams d’aquesta, creuant La Pereda, El Pedregal i Santolaya. Hi ha petites pujades i baixades i bastants ombres, abundant les fonts safareigs amb aigua potable, en gran part rehabilitades per les Administracions Local i Autonòmica i l’Associació d’Amics del Camí, igual que passa amb algunes ermites. Un dels pelegrins veié saltar una guineu a la vora delcamí.

 

Sobre les 18,30 els pelegrins s’atansaren a l’ermita de San Roque, que pogueren visitar, baixant després cap a Tineo. A la casa rectoral, al costat de l’església, el rector (coneixedor del Dret pels llibres que poblen la seva taula de treball) estampa el segell a la credencial. Després d’aconseguir allotjament (l’alberg a l’antic escorxador habilitat per als pelegrins), passejaren davant els Palaus de Merás i de Garcia de Tineo. Premiant-se amb un saborós sopar, anaren a l’escorxador a descansar a l’hora ja habitual. Foren uns 37 quilòmetres sense massa dificultats.

 

(Continuarà)

 

Pili Carrasco

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal