ASCENSIÓ HIVERNAL AL TEIDE

 

La visita de l’illa de Tenerife, i en general del conjunt de les Illes Canàries, presenta per a nosaltres “los peninsulares” un conjunt d’atractius que fa, des del meu punt de vista, molt recomanable el viatge. Aquest relat és una breu descripció de la meva tercera escapada a aquest arxipèlag, tot i que, degut a la naturalesa de la publicació que teniu a les mans, m’he centrat en els temes relacionats amb l’excursionisme de muntanya i concretament en l’ascensió que vam dur a terme dos amics i jo al cim del Teide (3.717,98 m) el divendres 27 de febrer de 2004. Tot i així, m’he permès fer alguns apunts introductoris sobre aspectes físics i culturals que, de ben segur, crec que seran interessants per qualsevol bon excursionista.

 

LaurisilvaLes Illes Canàries, emergides enmig de l’oceà atlàntic, van sorgir degut a fenòmens volcànics fa milers d’anys, tot i que primerament, es va creure que eren les restes de l’Atlàntida, el continent perdut. Aquestes superfícies minses de terra presenten unes diferències tan notables des del punt de vista paisatgístic, que sorprenen de bon grat als viatgers que s’apropen a visitar-les. En efecte, l’origen volcànic de les illes condiciona indefectiblement el relleu i el paisatge. Penya-segats abruptes i elevades pendents caracteritzen la fisiognomia de l’illa. Fins i tot el color canvia: els colors blancs, predominants a les nostres serres pre-litorals calcàries són substituïts per una negror abundant, matisada pel blanc de les cases escampades arreu i pel verd lluent d’una vegetació ufanosa.

 

Per a nosaltres, els mediterranis, acostumats als verds grisencs i a les fulles menudes de la nostres alzines i oliveres, ens topem de cop amb un paisatge vegetal profundament diferent, on predominen els verds foscos i les fulles amples. L’explicació de la presència d’aquestes “selves” (anomenades laurisilva o monte verde) de caire subtropical, tan properes al desert del Sàhara, cal buscar-la en un fenomen climàtic: els vents alisis. Masses d’aire marítimes carregades d’humitat, són obligades a ascendir per efecte del relleu. El resultat és un mar de boires que, pentinades per la vegetació, nodreixen d’aigua tota el vessant nord de l’illa. Si passeges per dins d’aquestes selves regalimants, aviat quedaràs ben xop, tot i no ser un dia de pluja.

 

Per a la gent que ens agrada l’estudi de la flora i la vegetació, és un plaer observar aquests boscos, reductes del que va ser la vegetació del sud d’Europa a finals del terciari, abans que les glaciacions els fessin refugiar en zones de clima més benigne com les illes macaronèsiques (illes Açores, Canàries, Madeira i Cap Verd). Cal dir però que no tota l’illa és homogènia des del punt de vista paisatgístic. Els alisis, un cop han descarregat tota la humitat al vessant nord, davallen secs pel vessant sud. D’aquest fet resulta les formacions de cardonales i tabaibales, que ens recorden als deserts. El típic, i escàs, drago de Canàries (Dracaena drago) és una de les espècies característiques d’aquest tipus de vegetació. En resum, podem afirmar que hi ha un contrast molt acusat entre ambdues parts de l’illa.

 

Entremig d’aquesta verdor natural i els extensos camps de plataners, es troben els pobles que, en un relleu tan abrupte, es disposen tal com poden. Les carreteres que els enllacen són sinuoses i estretes per evitar les maldats d’aquesta geomorfologia. Si a aquest paisatge exuberant li sumem la bona climatologia i la diversitat d’ambients (des de la platja a l’alta muntanya) juntament amb uns preus raonables, un castellà exòtic i entenedor i una relativa proximitat respecte a la península, ens trobem amb una destinació turística de primer ordre. I si a més, la visita coincideix en època de carnavals, la cosa pot adquirir un caire de paradís terrenal... però això és ja una altra història.

 

Las CañadasEl Pic del Teide és el punt més alt d’un complex volcànic anomenat Las Cañadas. Aquest enorme circ volcànic de 17 km de diàmetre, sembla que és el que resta d’un antic volcà que alguns científics estimen que deuria tenir uns 6.000 m d’alçada. Comparat amb aquest majestuós amfiteatre, el cràter del Teide amb els 80 m de diàmetre esdevé relativament petit. L’activitat volcànica segueix en el seu interior, podent afirmar que és un volcà viu, confirmat per les nombroses cavitats fumejants que apareixen al cràter summital. Anomenat Echeide pels guanches, antics pobladors de les illes abans de l’arribada dels espanyols, era el lloc on situaven l’infern habitat per Guayota, el geni del mal.

 

A l’actualitat pujar al Teide segueix sent una il·lusió per joves i grans de l’illa. Cal dir que la construcció del telefèric ha canviat un pèl les coses, doncs arribar al cim ja no és qüestió d’esforç, sinó que ara cal fer cua i comprar un tiquet. Nosaltres, no cal dir, pujarem a peu, com ho fan les persones civilitzades. La nostra ascensió però, només va durar un dia. El refugi d’Altavista degut a les fortes nevades caigudes els anteriors dies havia decidit tancar. Caldria doncs fer la pujada d’una tirada. El nostre “camp base” es trobava a Puerto de la Cruz, bona ubicació si hom vol anar de carnavals, però no tan bona si el que és pretén és pujar al cim del Teide. Amb una cota no molt més enllà dels 10 m. per sobre el nivell del mar (car ens trobàvem ben bé a vora platja) caldria realitzar un desnivell de vora 4.000 m en un sol dia.

 

TeidePer evitar possibles conseqüències negatives del mal d’alçada, vam decidir, no sense gratar-nos les butxaques, anar a dormir al Parador Nacional de les Cañadas del Teide (2.150 m.). Per la nostra modesta economia va ser un cop fort, no així pel nostre orgull com a enginyers forestals. Com a estudiants d’aquesta noble carrera aquell lloc ens transportà als temps daurats de la nostra professió. Per un moment vam reviure temps passats quan els Ingenieros de Montes, que llavors eren una casta depenent de l’estat amb prestigi i privilegis, anaven amb capa i cavall per paradors i altres llocs d’alta volada. Actualment, no cal dir que no ens trobem en aquest cas, així que intentem gaudir de la nostra estada, ja que no serem molt sovint hostes d’aquest tipus de llocs tan distingits.

A quarts de 6 del matí, sota una temperatura gèlida i frontals al cap agafem el cotxe per anar a la cruïlla des d’on surt la pista que duu fins la Montaña blanca. Tot i la poca llum el camí es prou clar i des de bon principi trobem claps de neu. Esmorzem al paratge conegut com los Huevos del Teide (deu ni do quin nom!) (2.732 m.), impressionant conjunt de boles volcàniques de varis metres de diàmetre, on fem el primer mos mentre surt el sol darrera del meravellós amfiteatre de Las Cañadas. A partir d’aquest punt comença la veritable pujada de 500 metres de desnivell fins arribar al refugi d’Altavista (3.260 m.).

 

PujadaEl senderó zigzagueja per evitar el pendent pronunciat, però tot i així, caminar per la zahorra o pedra tosca resulta laboriós. Un dels tres companys de la cordada, amb menys experiència en temes de muntanya, no empra el ritme necessari i comença a notar el efectes de l’alçada. El cor li batega molt ràpid i dubta, un cop arribats al refugi, si seguir o girar cua. La neu cobreix, a hores d’ara, tot el paisatge i cal l’ús de grampons per continuar. Decidim que un de nosaltres l’acompanyarà per a que, a poc a poc, no es vagi quedant enrera. A partir d’aquest punt faig l’ascensió en solitari. Arribo al camí que, resseguint horitzontalment la falda de la muntanya duu de La Rambleta (3.540 m.) al mirador de La Fortaleza (3.538 m.). Aquest sender és l’inici de l’impressionant con blanc del volcà. La Rambleta és el cràter inferior del Teide i és on es troba la estació d’arribada del telefèric. A partir d’aquí cal un permís per pujar fins el cim, tràmit raonable atenent al volum de turistes que s’apleguen en aquesta zona. Avui trobem el telefèric tancat i per tant tampoc hi ha els guardes per demanar el permís.

 

Els darrers 157 metres, un camí empedrat conegut com Telesforo Bravo s’enfila pel con volcànic, essent possiblement el tram més dur, degut a l’esforç, l’alçada i els vapors sulfurosos que emanen de xemeneies i fumeroles. A la part culminal i sobretot dins el petit cràter hi ha una absència de neu degut a les altes temperatures de les emanacions de gasos. L’absència de vegetació i la coloració entre groguenca i verdosa de la pedra degut al sofre, dóna la sensació de paisatge lunar. Amb el refugi obert, l’ascensió ens hagués portat dues jornades, per poder comprovar així la certesa de les paraules de Leclerq:

 

“Veure el trenc d’alba, des del punt més alt del Teide en un dia clar, deu ser un dels espectacles més meravellosos que pot contemplar l’ésser humà”.

 

Efectivament, des d’aquesta gran talaia es poden veure les set illes que composen l’arxipèlag (Tenerife, Gran Canària, La Gomera, Fuerteventura, La Palma, El Hierro i Lanzarote) rodejades per la immensitat de l’Atlàntic. Avui però, tot i ser un dia clar i lluminós, el freqüent mar de núvols cobreix bona part de l’illa i una broma impedeix poder veure clarament la resta d’illes, tot i que s’intueixen els contorns. Allí baix, quasi a 4.000 metres de desnivell observo el Valle de la Orotava. La costa, les cases,.... Des d’aquestes alçades, que en són de relatives les coses.

 

Els vapors i la incipient manca d’oxigen sembla que aconsegueixen apaivagar l’emoció de l’arribada al cim dels meus companys. Després d’agafar una mica d’aire i descansar uns minuts, tornen en si i comencen a fruir del paisatge. Contradient les indicacions del parc que prohibeixen sortir del camí, tirem pel dret, per les grans plaques de neu que tant ens havien costat pujar. Cadascú utilitza un sistema: l’un el model “cul a terra”, l’altre semblant a l’esquí (sense esquís, però) i finalment jo em dedico a baixar corrents, fent grans salts. No cal dir quina fila fem als ulls de la gent que puja. Dels inconscients que pugen, vaja. Ens trobem diversos turistes, ja passades les tres de la tarda, quan encara els hi resta unes quantes hores d’esforç. No porten cap mena de material de muntanya i aconseguim fer-los entrar en raó per a que facin mitja volta i ho intentin un altre dia, llevant-se però més d’hora. El tram final, el que transita per la pista, és d’allò més monòton i se’ns fa etern. Portem més de deu hores caminant i el que volem és arribar al cotxe el més aviat possible. Durant una hora quasi no parlem. De tant en quant, els nostres peus trepitgen un mineral negre brillant, l’obsidiana o vidre volcànic, però la fatiga fa que no li prestem l’atenció deguda. Els pensaments flueixen pel meu cap, i miro els rostres cansats dels meus companys.

 

Sé que malgrat tot, estem contents d’haver coronat al cim més alt de l’arxipèlag (i de l’estat espanyol, si es vol), un dels objectius de les nostres vacances i que vèiem perillar pel mal temps. Barrejar turisme, festa i muntanya és una bona combinació tot i que molt dies ens faltaran hores. Ara cal baixar fins a Puerto de la Cruz, recuperar-se i dormir unes poques hores. La nit serà llarga i cal estar fresc: avui toca carnaval!

 

Dídac Díaz

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal