L’ARQUITECTE DE CAMP

 

 

S’apropava el sol al seu punt més alt, la suor li queia pel front sota el barret de palla i ja li arribava fins a les barres, ell, sense respir fustigava al matxo perquè estirés més i més fort de l’arada que clavada al terra obria el sòl fent força soroll i gran quantitat de pols que s’enduia la suau brisa de la plana mediterrània.

 

Sooo!!! Cridà amb veu alta i aguda, pròpia del pagès de mena al veure lo a punt que estava de topar amb una pedra calcària força grossa i aplanada. S’acotxà i amb força la llençà per amuntegar-la amb moltes altres que ja havia tret i que totes juntes ja feien una bona pila.

 

Aprofità la parada per refrescar-se una mica sota el garrofer més proper, i mentre ho estava fent, observà que aquella pedra que havia tirat al munt, s’havia quedat entre dues més, fent una mena de coveta. Agafà el pitxell i el posà davall de la pedra. Una estona més tard, l’aigua estava molt més freda, doncs les pedres, pel seu color, rebutjaven amb molta facilitat la llum i l’escalfor del sol. Ell pensà que si això ho feia amb totes les pedres del seu voltant, que n’eren moltíssimes, podria descansar en una ombra millor i fins hi tot tapar l’aire els dies frescots de la tardor.

 

Així ho va fer, i no tardà en adonar-se que tapant la part del darrera el resguard seria total, bé, total no, doncs a l’hivern l’aigua de pluja deixava el terra de l’improvisat abric força xop. Cobrí el sostre i, aleshores, s’adonà del que havia fet, una caseta de pedra de petites proporcions que li permetia estar sentat amb l’esquena arrepenjada mirant l’obertura d’eixida i així, poder descansar més a gust.

 

No varen passar ni dos dies, que anà a veure el seu veí per un assumpte de la propera collita i li explicà el fet. El veí tenia, si fa o no
fa, la mateixa problemàtica que ell amb l’assumpte de les pedres, i, amb el temps, també va fer una d’aquestes construccions, però a diferència de l’anterior, i degut a l’abundància de material, va aixecar les parets uns quatre pams més, i això li va permetre l’estar dret. Clar, per respectar les proporcions, també l’amplada s’engrandí, i així l’estança era prou gran per passar la nit inclòs dues persones un xic apretades. Bé, eh?.

 

La notícia dels fets s’anà escampant a vol de saltamartins i a velocitat de cargol, i en uns pocs anys cada tros tenia la seva pròpia construcció. Però cadascú va fer la seva, i així en varen fer amb altell, en varen fer amb varies estances, fins i tot, amb cobert per l’animal i les eines, amb foc a terra, i inclosa alguna de tant alta que dins s’hi podria fer dos pisos i tot.

 

Aquest tipus de construcció ha perdurat, en alguns llocs, fins els nostres dies, i se li ha donat el nom de CABANES DE PEDRA SECA.

 

De cabanes de pedra seca n’hi ha a tot arreu on el terreny sigui pla i pedregós: Puigpelat, Valls, Vallmoll, Tarragona (voltants), Perelló (El Burgar), Rasquera, Vendrell, Sant Jaume dels Domenys, etc., però és al Pla de Santa Maria on l’Ajuntament, degut a la quantitat i varietat que hi ha al seu terme,  les ha catalogat i preparat un recorregut per poder-les visitar, es per això que, aprofitant la avinentesa, os convido a participar de l’excursió preparada a tal efecte, pel 24 d’abril proper.

 

Joan Marquès

           


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal